Haurem de concloure necessàriament que el Sr. Rajoy, o el que ell representa, va guanyant la partida a l’independentisme i, per extensió, a la democràcia espanyola. Però, encara som a temps de capgirar les pulsions antidemocràtiques del PP (i el seu escolanet falangista Cs) i l’establiment aplegat al voltant dels González, els Guerra i aquells obscurs membres del PSOE, que fan d’aquest partit una eina al servei del capitalisme internacional. Ens cal, doncs, una perspectiva correcta i, per això, ens cal conèixer l’estratègia de l’adversari i on ens duu.
L’objectiu de l’espanyolisme sempre ha sigut un: fer d’Espanya una única nació, un únic espai d’acumulació del capital. El conflicte que avui viu Catalunya té els seus arrels en la mateixa Constitució espanyola i els anys posteriors de la Transició. Hem de recordar els articles de la constitució dedicats (sobretot) als catalans, com ara la prohibició de federar-se entre comunitats o la mai no explicada batalla de València, que, liderada per Abril Martorell i Alfonso Guerra, va tenir com a objectiu destrossar la part més feble del nostre País tot fent servir elements que avui denominaríem de ‘Kale borroka’ (encara recorde les turbes de dones i homes perseguint i insultant parlamentaris electes, amb la connivència dels aparells de l’Estat, les agressions a intel·lectuals, músics, llibreries, etc.) i, finalment, la denegació de tramitar l’Estatut per la via del 151 (cosa per la qual se’ns hauria reconegut com a nacionalitat històrica) a favor d’Andalusia. El resultat el coneguem, el País Valencià entrà en un període de foscor i corrupció que va durar vint anys i ens ha dut a un estat d’absoluta dependència envers la metròpoli.
El cas de Catalunya era i és més complex, però l’objectiu era i és el mateix: destrossar-la. Si adoptem aquesta perspectiva, entendrem algunes coses. La primera, la connivència de l’establiment polític espanyol amb la corrupció dels Pujols i el que ha sigut pal de paller del catalanisme (CiU). Va ser Maragall fa molts anys el que va assenyalar que el problema de CiU era el 3%, però res no va passar durant la negra trajectòria dels convergents que va manar des del 78 fins al 2003. En el període del 2003 al 2006 s’obri un camí nou de la mà de Maragall. I al 2006 tot canvia. Hi ha un nou president a Catalunya, José Montilla, amb el suport d’Esquerra i ICV (el tripartit) i a Espanya està Zapatero, una més que perillosa barreja. Zapatero diu que defensarà el que el Parlament i el poble Català decideixi sobre el seu encaix a Espanya (reforma de l’Estatut). Per primera vegada des de la Transició, es posa en perill la màxima del nacionalisme espanyol, recordem: destruir els Països Catalans i forjar una Espanya única i uniforme. De fet, el que Zapatero està dient implícitament és que reconeix una mena de sobirania dels catalans, dintre d’una Espanya que pensa diferent al que González i el PP tenen al cap.
Serà la pèssima gestió de la crisi econòmica el que al remat acabarà amb Zapatero, però la crisi que va obrir Zapatero no es tanca fàcilment, de fet se’n du per davant Rubalcaba, després Pedro Sánchez, però aquest torna com de la tomba i, sabedor que la fosa de Zapatero ha estat el seu posicionament territorial, decideix posar-se de cor a favor de la recentralització de l’Estat, això sí, envoltant-la d’un federalisme que ningú es creu, però que cal anar venent perquè no se li esvaloti el galliner. Mentrestant, i tornant al 2006, la dreta i els poders fàctics espanyols veuen com, a poc a poc, van guanyant espais els drets civils i nacionals. És llavors quan el PP tirà endavant la recollida de signatures per a fer front a l’Estatut, una operació que sabem quan comença, però que, al meu entendre, encara no ha acabat, ja que l’objectiu d’eixe moviment a curt termini era desestabilitzar el Govern de Zapatero, que finalment el va fer abdicar del seu suport inicial a l’Estatut, iniciant-se així amb Montilla l’etapa de la desafecció, i posar el PP al centre del debat, però també començar a construir un nou projecte territorial espanyol que superi el del “cafè para todos los del 78”, i amb els bascos més que contents amb el seu cupó (que tots paguem religiosament, no sigui que…).
Les conseqüències d’aturar l’estatut al TC al 2010 havien sigut mesurades i, a l’igual que els estrategues de l’independentisme, van començar un projecte de participació ciutadana mitjançant referèndums als pobles que havien de culminar amb al declaració d’independència. L’unionisme també va traçar la seva estratègia. Si entre el 78 i el 2003 havien tingut queta Catalunya amb el poder omnímode del clan Pujol, ara calia anar una mica més lluny. Després de l’etapa del tripartit, arriba de nou CiU al poder, però aquesta vegada les regles del joc ja no són les de la Transició, que han estat dinamitades pel PP. I CiU, ERC, etc. cerquen un nou encaix a l’Estat. Però el PP i els seus ideòlegs ja no volen un nou encaix, volen la desaparició de Catalunya, o almenys el control polític de la potència econòmica de Catalunya com a motor de l’economia espanyola. Segurament la decisió d’impugnar l’Estatut del 2006 rau en aquest fet i no tant en una qüestió identitària més o menys folklòrica. L’unionisme es prepara per a una guerra que sap que serà llarga i fixa el seu objectiu: propiciar la desfeta econòmica de Catalunya.
La millor estratègia sempre és que l’altre faci allò que tu vols i, a més a més, sense que se n’adoni, i des de la primera manifestació allà al 2010 es veu de lluny que l’independentisme serà el cavall de batalla. S’inicia un procés cap a la independència, que el PP i tot l’establiment volen que acabi en el caos. Així hom pot entendre la “passivitat” durant els llargs anys que van des del 2010 a l’1 d’octubre del 2017. Espanya no vol de cap de les maneres que hi hagi una solució pactada. El que vol, i això es fa palès el dia 2 d’octubre, és que els poders econòmics abandonen Catalunya. L’estratègia de l’Estat passa per anar arraconant l’independentisme en postures cada vegada més fora de la “seva” llei, que cal dir que és la que preval a Europa i al món, per tal de justificar no la repressió sinó alguna cosa pitjor: EL CAOS (teoria del Xoc de Naomi Klein), aplicada a la pròpia població. Així l’1-O s’entén millor. Les forces policials actuen no per a impedir el referèndum, sinó per a generar una atmosfera de pànic, no tant en la població sinó en el món econòmic. No és casual que el dia següent, des dels ministeris espanyols s’estiguin pressionant empreses i es faciliti com mai la sortida d’empreses, primer les seves seus socials, ara, ja en vigor l’ocupació de la Generalitat per part de l’Estat, el trasllat de les unitats productives, amb l’empobriment dels treballadors i amb uns culpables, els independentistes. “Espanya Vincit”.
El gran error de l’independentisme va ser justament el referèndum de l’1-O. Dins l’enfrontament Espanya-Catalunya, els dos pilars bàsics de legitimitat eren, en el cas espanyol, la pròpia Constitució aprovada per la majoria que convertia Espanya en un Estat democràtic i, per tant, sempre que les seves accions estiguessin ajustades a dret, rebrien el suport de la comunitat internacional, però l’experiència ens ha fet veure que, encara que s’ajustava a la llei, Espanya rebria el suport de la UE, fet inesperat que justifica la decisió del Govern per declarar la independència i, alhora, suspendre els efectes, car era palesa la ferma voluntat espanyola d’actuar amb violència contra la població. I en el cas de Catalunya, la legitimitat sorgida de les eleccions del 27S, on amb una llei electoral vigent, hi havia un parlament del tot legitimat per a portar endavant el seu programa.
Però una vegada assumit un programa que no era el seu, en aquest cas fer un referèndum, l’estratègia que millor o pitjor hagueren decidit ja era tota una altra. Puc entendre que l’independentisme volgués integrar el món que representen els comuns en el procés, però ja vam veure com de ràpid es va treure de sobre la responsabilitat aquesta gent, tot deixant, novament, sols els independentistes. Trist és el paper dels comuns en tot aquest afer, trist o còmplice, ja ho veurem.
La lògica de l’Estat ara està clara: propiciar el caos i com més, millor. Després del caos al carrer; piolins contra persones. El caos econòmic, empreses que se’n van. El caos polític: empresonament i persecució indiscriminada, tot sabent com saben que no hi ha causa jurídica, començant pel que diuen que l’Audiència no té jurisdicció etc. Però no importa, Espanya no vol Junqueras, el Jordis i la resta a la presó, el que volen és estendre la sensació de pànic en la societat catalana, per tal que passi per natural que les empreses, sobretot les internacionals deixin Catalunya. El seu objectiu és fer disminuir el PIB català i traslladar el potencial econòmic a Espanya. De fet, avui ja NO existeix una representació política de la burgesia catalana que vulgui ser espanyola. Això va morir amb CiU, per això el PDCat no acaba de trobar el seu lloc, per això creix Cs, per això Espadaler va a la llista del PSC, tots dos partits espanyolistes afilen les seves llistes per arreplegar el vot burgès català que vol seguir sent espanyol. De la mateixa manera que els comuns volen agafar el vot dels treballadors que volen (encara) ser espanyols.
Ara s’enceta una nova etapa i està molt bé que hi hagi tres llistes independentistes. Ara no queda més camí que la independència. L’estratègia de l’establishment espanyol (PP, el PSOE de Susana Díaz i González, Cs, els grups mediàtics, l’església, l’Ibex, etc.) és clara: empobrir Catalunya. Mentrestant els comuns fent de “mamporreros” reials. Per a aquells que volen la llibertat i viure en democràcia, no queda més camí que la independència.
Bonaventura Casanova
