Com nens de bolquers que anem creixent, ens toca resoldre greus problemes sense arribar a matar-nos com fèiem al segle XX. I això és bo, de fet, molt bo. El conflicte entre Catalunya i Espanya sols té una solució i ha de ser democràtica. L’atzucac en què es troba l’independentisme és fruit de la manca de garanties imposades per l’estat espanyol, però no és ni més ni menys que l’atzucac en què es troba l’espanyolisme. Ara toca construir un relat, perquè sols es guanya en democràcia si podem convèncer que el nostre relat és millor que el de l’oponent. Per la qual cosa, i abans de començar a construir el relat, caldrà fer unes consideracions prèvies. La primera de totes és que l’independentisme NO està legitimat per construir la República, i no ho està perquè NO compta amb més del 50% del suport de la gent. No se m’escapa que té la legalitat que neix de la llei electoral que dóna una majoria folgada al parlament ni que és una legalitat nítidament democràtica, però, tot i que la legitimitat estigui del teu costat, sovint cal alguna cosa més i, per fer un nou país, seria desitjable un consens més ampli.
Una altra consideració també envers l’independentisme és que sovint els líders independentistes han acusat l’espanyolisme de no donar alternatives, de menystenir el moviment independentista i han demanat una major implicació en el debat a les forces espanyoles de Catalunya. Doncs ara això ja està passant. Hem vist dues mobilitzacions massives de l’espanyolisme i el debat independència-unionisme està damunt la taula. Ara no toca menystenir eixe moviment, ja s’han sentit crítiques a Iceta per anar amb Albiol o Arrimadas, però pregunto: no és el mateix que veure Junqueras o David Fernández amb Mas? Si l’independentisme és transversal i ho són les seves manifestacions, també ho són les de l’espanyolisme; així doncs, cal no caure en descalcificacions absurdes i donar la benvinguda a l’espanyolisme al debat. Ara toca que articuli una oferta per a tot el poble de Catalunya.
Finalment, cal també altra consideració: el món ha acceptat l’aplicació del 155 com una eina per resoldre la situació, però de la seva aplicació sols és efectiva la convocatòria d’eleccions el 21 de desembre, 54 dies que no donen més que per seguir gestionant el País, i res més. No tinc cap dubte que aquesta aplicació extremadament restringida del 155 és una imposició d’Europa, però tot i ser una aplicació restringida el fet que cal destacar és que suposa “l’ocupació” de Catalunya per Espanya, no mitjançant les armes, però sí per la força, i aleshores no deixa de ser una ocupació que trenca la legitimitat i la legalitat tant de l’Estat com de Catalunya. Llavors, hi haurà eleccions el 21D. No s’entendrà i serà un error de dimensions descomunals per a l’independentisme no participar-hi o boicotejar-les. En el primer cas, li donaríem tot el poder a l’espanyolisme; en el segon, perdríem tota la legitimitat envers les nacions del món, i el discurs de “volem votar” se l’apropiaria l’oponent, de fet, ja ho està fent.
Després d’aquestes consideracions cal una reflexió i una acció derivada abans de construir el discurs. No tinc cap dubte que Puigdemont és el 130é president de la Generalitat i que la República Catalana ha estat declarada, i que eixe escenari obliga a NO reconèixer les eleccions del 21D i això duu que els partits independentistes NO reconeguin la legalitat de la qual emanen eixes eleccions i, per tant, que no vulguin participar. A la vegada no tinc cap dubte que l’acció judicial espanyola no s’aturarà i tot el govern català i la mesa del Parlament poden acabar a la presó, juntament amb els Jordis. Després d’aquestes reflexions no queda més sortida que l’exili del Govern i els membres de la Mesa, congelar l’acció del Parlament i convertir les eleccions del 21D en plebiscitàries.
El 21D, l’independentisme ha de votar i ha de guanyar, i com més prompte comencem a treballar l’escenari de la victòria, més gent tindrem al nostre costat. La gent no vota qui se sap perdedor.
I ara construiré el relat per guanyar. Aquest s’inicia amb el recull de signatures pel PP contra l’Estatut votat al Parlament català, al Congrés i al Senat espanyol, i finalment referendat pel poble de Catalunya. Es segueix amb la sentencia del TC espanyol (un tribunal absolutament polític) que trenca per sempre el pacte constitucional de 1978. La segueix la crisi del 2011 i la cada vegada major pèrdua de poder econòmic de la classe treballadora i mitjana catalana. Té les seves èpiques manifestacions i s’arriba al 9N, amb una consulta que mostra per primera vegada que hi ha més de dos milions de persones disposades a fer la nova República. El següent episodi és el 27S del 2015, on l’independentisme NO guanya en vots l’espanyolisme, però si en escons, i tira endavant el seu programa electoral, el qual ens porta a aquesta situació on la Generalitat catalana està ocupada i tenim al davant unes eleccions que aquesta vegada sí són plebiscitàries i el resultat de les quals serà del tot vinculant, perquè així ho està expressant l’espanyolisme, i probablement és una exigència d’Europa. Així doncs, cal: recuperar el discurs, la il·lusió i la confiança en la victòria, i sóc conscient de l’enorme esforç que les persones independentistes estan fent des de ja fa molts mesos. Així doncs, com a punt final del procés, cal anar a unes eleccions plebiscitàries, probablement amb el Govern a l’exili, i fer-ho amb la unitat de tot l’independentisme i amb un programa molt senzill: llibertat per als Jordis, retorn del Govern de l’exili i convocatòria d’eleccions constituents per tal d’iniciar el procés constituent de la República Catalana, no la proclamació perquè ja està feta. Si l’independentisme guanya s’encetarà així el camí de la República; si perd, l’espanyolisme haurà de governar Catalunya, però tot ell i tot unit, i ja s’ho faran per conciliar el programa del PP amb el de Ciutadans amb el dels Comuns i amb el del PSC. Llavors, veurem quin és realment el projecte que té l’espanyolisme per a Catalunya, si és que en té algun.
Bonaventura Casanova
