Al meu poble, potser en altres també, és una expressió ben usual dir-li a un desvergonyit/da, ‘pocavergonya’. Però, com la resposta popular em duu al fet que poca seria tindre’n, usaré, fugint del perifràstic, el sinònim insolent, que no admet dubtes, per tal d’afegir-lo a un bon nombre d’adjectius assignables a les idees i opinions de Bonig. Cal veure la senyora, així com la resta de la seua cordada, els que els en caben.
No és res personal contra la líder de les presumptes gavines podrides, sinó que vull deixar ací palès, alt i clar, com un ull de peix, que em referisc a les seues opinions polítiques, alhora que manifeste que em causen una autèntica agonia els mètodes que utilitza per enganyar xiquets i per a confondre el personal, tractant de traure partit, mesclant gimnàstica i magnèsia, en retraure a Puig, Compromís i algun membre del govern valencià, la seua absència en la manifestació del 8 d’octubre a Barcelona, on demanaren democràcia, llibertat i Constitució.
Hom pot creure que, si ella i la cordada omplien els carrers de la ciutat germana, de segur que els que no van anar fou perquè no s’encabien físicament, encara menys quan els ‘demòcrates de tota la vida’ demanen llibertat després d’haver utilitzat el llibertinatge en el seu mal govern. També han situat la Constitució que tant adoren en vigor, ara i adés, en els paràmetres de “Déu, Pàtria i Rei”, ens l’han tirat al rostre, encomanant la seua tutela a un Tribunal Constitucional, tribunal que no existeix a cap altre lloc del món, els membres del qual, alguns sense ésser juristes de prestigi, es reparteixen els partits dinàstics hereus d’aquells del segle XIX com els cromos.
La presumpta ‘dama de ferro Thatcher’ usa mètodes clàssics reaccionaris sorgits de l’ideari espanyol, particularment contra el valencià, abans reprimint-lo a peu i a cavall, ara usant-lo com a arma política i tractant-lo diferenciat de la resta del domini lingüístic històric i natural; no obstant això, el més greu és que el considera una senya d’identitat que no ha promogut, ni tampoc l’ha usat, perquè l’ha entrebancat al carrer, a l’administració i a les escoles, tal com diuen les xifres dels estudis que de la nostra parla fan els entesos.
Bonig criticava el discurs que va fer el president de la Generalitat el 9 d’octubre en unes declaracions a Europa Press, tal com és sabut. Parcialment vaig dir la meua el passat 17 d’octubre, en un article publicat a Diari La Veu, que, si voleu, podeu llegir ací. Estenc ara l’opinió d’aquell article en aquest, perquè la Bonig va dir altres coses i no vaig voler-lo fer més llarg, però si no ho comente ara, rebente.
La presumpta ‘dama de ferro’ va retreure a Puig, en la insolència política que la caracteritza, que “no és el moment de fer polítiques de divisió i confrontació, quan palesament el seu govern s’ha caracteritzat per una política de confrontació, amb un dret fonamental, que és el dret de decidir lliurement l’educació dels fills”. Afegint, a més a més, “els nacionalismes, com ha passat a Catalunya, disposen de dues ferramentes importantíssimes, una és l’educació, l’altra els mitjans de comunicació”.
Ens sonen d’alguna cosa totes dues? SÍ: a les escoles concertades, la immensa majoria catòliques i algunes que segreguen per sexe, estudia l’idioma del País el 8% de l’alumnat. Amb caràcter general, en vint anys d’ideologia presumptament podrida, els xiquets i xiquetes a l’ensenyament obligatori, quan acaben els cicles, saben el 100% castellà, el 30% valencià i el 6% l’anglès. Tant és així que les xifres de segur les hem aprés tothom de memòria a la televisió valenciana, el seu model educatiu per excel·lència, cal dir perquè se n’ometien d’altres, convertida en un clavegueram, amb rates d’albelló incloses, de continguts i informatius abominables. Tancada amb pany i clau onerosament.
Tot i això recordaré a Bonig algunes coses que diu la Llei sobre l’educació, Llei de la qual en són tant partidaris, més encara de la seua estricta i rigorosa aplicació. Tothom, potser, també.
Constitució Espanyola. TÍTOL PRELIMINAR, article 3, apartat 2: Les altres llengües espanyoles, seran també oficials a les respectives Comunitats autònomes. Apartat 3: La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
Constitució Espanyola. CAPITOL SEGON, Drets i llibertats, secció 1a, article 27, apartat 1: Tots tenen dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyança. (Res més, clar i ras).
Sobre el drets dels pares. Ap. 3: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills reben la formació religiosa i moral que estiga d’acord en les seues conviccions”. Res més, clar i ras. Ap. 7: “Els professors, els pares i, en son cas, els alumnes intervindran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els terminis que la llei estableix”. Alguna cosa més sobre els pares? En concret sobre l’ensenyament de les llengües pròpies? Res més, clar i ras.
Estatut d’Autonomia: Art.41: L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de la Generalitat de caràcter públic, té per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià. Parlen de secessionisme lingüístic, quan l’AVL reconeix la pertinència a un idioma compartit, que a altres llocs es diu català, i ací diem valencià?
Competència transferida per l’Estat, entre altres, l’educació, sobre la qual bàsicament es regula l’ús en l’ensenyament mitjançant la “Llei d’ús i ensenyament del valencià”, la 4/1983 de 23 de novembre.
Títol segon. Del valencià a l’ensenyament, capítol primer, article 18: La incorporació del valencià a l’ensenyament és obligatòria en tots els nivells educatius. “Als territoris castellanoparlants la incorporació esmentada es farà de forma progressiva, atenent la situació sociolingüística particular, de la manera que reglamentàriament siga determinada”. Han passat 37 anys? És hora que el temps de la formula progressiva haja conclòs? Si no ha madurat suficient des de llavors, de qui és la responsabilitat?
Article 23: Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conèixer les dues llengües. Els professors que quan entre en vigor aquesta llei no tinguen un coneixement del valencià seran capacitats progressivament mitjançant una política de voluntarietat, gradualitat i promoció professional”. Han passat per a aquest assumpte, igualment, 37 anys? Tothom, inclosos els que donen classe a les concertades, hi disposem del nivell de valencià adient? Si no, de qui és la responsabilitat?
Amigues i amics, senyora Bonig, colla de presumptes gavines podrides: una vegada més, me’n vaig amb Marc Granell. Amb els seus versos recollits al poema Llibertat de Notícia de la tribu, antologia poètica, editada en Els nostres autors per l’editorial Bromera:
“La nit és sempre massa llarga quan esperes, despert, l’esperança. I tanmateix la lluita. Llostrejarà una alba? Acarones, solitari, una paraula.”
