«Si ets neutral en situacions d’injustícia,
has escollit el costat de l’opressor»
Desmond Tutu
La frase ben coneguda de Calvo Sotelo de «antes una España roja que una España rota» deixava ben clares les intencions de l’oligarquia espanyola, on resideix el seu poder d’opressió i quina és la pedra angular en què es fonamenta la seua supremacia: la unitat d’Espanya. En resposta, Castelao, nacionalista gallec, argumentava: «Para que España sea roja, republicana y laica, anteriormente esa España tendrá que estar rota», evidenciant que l’Estat espanyol és irreformable i té una gènesi demofòbica i espoliadora.
Actualment, des de l’equidistància o des de la reivindicació de l’imperi de la llei i la sacrosanta Constitució com a ens inqüestionables, sembla que una part de la societat considerada demòcrata, progressista i republicana prioritza la unitat d’Espanya per sobre dels valors democràtics i socials que diuen defensar.
Si analitzem el procés d’apoderament i organització popular que es viu en Catalunya i el contraposem a la resposta repressiva de l’Estat espanyol costa encara més d’entendre el posicionament conservador i legalista dels demòcrates i de part de l’esquerra estatal, fins al punt de fer servir el discurs feixista de la dreta hereva del franquisme. Aquest discurs és antagònic als posicionaments democràtics i els històrics de l’esquerra per diverses premisses que converteix en dogmes, més dignes d’una estratègia autoritària que d’una alliberadora.
Anem a pams. Es vol subestimar la força i potencial del poble organitzat, la capacitat per decidir per ell mateix, per pensar, per viure, per estimar. La mentida repetida fins a l’extenuació quan diuen que les persones que protesten i reclamen drets estan manipulades, que no saben ni perquè protesten o que estan a disposició del polític de torn que els fa servir com a eines en funció d’interessos propis, demostra un menyspreu necròfil de la ciutadania. Aquest adoctrinament s’aconsegueix, segons el mantra, pel sistema d’educació i pels mitjans de comunicació públics. Ací tenim la segona contradicció que tracta de denigrar el sistema públic respecte al privat, fins i tot enfront del que hi havia en temps franquistes (parlen de 40 anys d’adoctrinament amb el qual el sistema educatiu franquista seria presumptament alliberador segons aquest discurs) per justificar la mobilització popular i cosificar la ciutadania, negant-la com a subjecte polític amb competències per decidir el seu futur. Davant d’aquesta idea cal remarcar que ha estat el poble qui ha protagonitzat les reivindicacions i mobilitzacions de caràcter nacional-popular que han sobrepassat als representants institucionals.
En tercer lloc, un altre aspecte a considerar és el de la llei per sobre dels drets. S’aposta per una concepció positivista del dret, una concepció estàtica i impositiva del dret davant de la concepció naturalista més universal i humanista. Aquesta submissió dels drets a la llei els porta a negar el dret del poble català a autodeterminar-se i poder decidir el seu futur de forma democràtica. Un posicionament molt conservador que supedita el poder constituent al poder constituït fins al punt de justificar la brutal repressió estatal i impossibilitant qualsevol transformació social que supere el marc constitucional. Els canvis socials s’han produït en defensar drets per sobre d’acatar lleis.
El suposat internacionalisme s’ha perdut asfixiat per un nacionalisme espanyol que impregna cada una de les decisions relacionades amb garantir la unitat d’Espanya i les seues institucions. No es valora el poble català com a subjecte polític amb qui exercir la solidaritat internacionalista, sinó com a possessió espanyola que han d’alienar i sotmetre a les directrius de l’Estat, evidenciant el sistema colonial en defensa de la nació espanyola («una, grande y libre»).
Finalment s’argumenta el concepte de democràcia de manera equivocada. La democràcia va més enllà de lleis i bipartidismes. La democràcia relaciona poder i població per garantir que la sobirania resideix en el poble i no en un déu, dictador o monarca. Si entenem la democràcia en la seua plenitud, estem reconeixent que qui té la competència de decidir com exercir-la és el poble, són les lleis que han d’evolucionar en relació a les necessitats del poble i no agreujar ni fer que s’enquisten aquestes necessitats. Marcelino Camacho remarcava que els drets es garanteixen exercint-los, la democràcia s’ha d’exercir per defensar-la i s’exerceix participant i decidint per garantir una vida digna on la ciutadania protagonitze el seu present per construir el seu futur.
És un greu error estratègic defensar a ultrança el règim del 78 des de sectors demòcrates i progressistes. En estats d’excepció es dóna una evolució o una involució de la societat. Açò dependrà de la correlació de forces perquè d’aquesta crisi d’Estat ens en sortirem més lliures o més esclaus, mai igual. D’altra banda, un altre error polític a considerar el tenim quan es parla del «problema català» com un problema alié, per no fer una crítica rigorosa de les mancances d’un Estat autoritari i centralista. No és un problema català, sinó una crisi del règim actual. Aquesta utilització perversa del llenguatge busca un enemic comú en benefici de la unitat d’Espanya. Saben que res uneix més que un enemic comú, però això és molt perillós quan aquest enemic és el poble català.
Més enllà del futur de Catalunya, si les persones i les entitats demòcrates i l’esquerra estatal no es posicionen fermament i decidida en defensar drets i denunciar el caràcter demofòbic del règim hereu del franquisme, el futur de la resta dels pobles de l’Estat espanyol pinta d’un gris ben preocupant. La involució democràtica i la vulneració de drets que generarà l’estat de shock de part de la població ens farà retrocedir a èpoques més fosques. No serveix l’equidistància. Cal prendre partit i posicionar-se al costat del poble en lluita.
Defensar els drets democràtics del poble català és defensar els drets de tothom.
Juanjo Giner
