Era l’any 2003 quan Zapatero va dir que donaria suport a l’estatut que aprovara el Parlament de Catalunya i no ho va fer. Va mentir i ho va reconéixer en una entrevista fa pocs anys. El Constitucional espanyol el va tombar per uns punts que eren els mateixos que sí que va aprovar de l’estatut andalús. Les inversions a Catalunya eren insuficients. Els pressupostos generals de l’Estat (PGE) menyspreaven contínuament tot el territori i els qui fins aleshores no s’havien posicionat mai com a independentistes ho van fer.
Estic parlant de l’antiga Convergència, que amb el suport d’Esquerra Republicana va convocar un referèndum, amb el nom de consulta, per al 9 de novembre del 2014.
El poble de Catalunya va votar majoritàriament sí, però l’Estat espanyol no li va donar gens d’importància. Cada vegada, les diades nacionals de l’11 de setembre eren més nombroses. Més i més gent inundava els carrers reclamant el dret a decidir i les principals forces catalanes van pactar per fer una llista independentista unitària. El nacionalisme conservador reanomenat com a Partit Demòcrata Català (PDCat) i Esquerra Republicana (ERC) va anar a les eleccions autonòmiques del 2015 en una llista unitària amb el nom de Junts pel Sí. La intenció era que el poble català mostrara la seua opinió envers la independència en unes eleccions plebiscitàries. L’electorat va votar majoritàriament independència, ja que Junts pel Sí, amb el suport de la CUP aconseguiren la majoria parlamentària. Les conclusions del govern de l’Estat van ser que la majoria parlamentària no representava la majoria popular. El full de ruta del govern de la Generalitat va ser, com hem comprovat, convocar un referèndum en un termini de 18 mesos.
El darrer 1 d’octubre, el poble català va eixir en tromba a decidir el seu futur. A decidir democràticament quin país volen construir per a les generacions venidores i ho van fer de la manera més democràtica que es pot fer, amb un referèndum. El darrer 1 d’octubre, el poble català va demostrar al món sencer les ànsies de la llibertat que anhela.
Malgrat totes les traves i impediments per part del govern de Mariano Rajoy i del Tribunal Constitucional, que menja de les seues mans, el poble de Catalunya va eixir a exercir el seu Dret a Decidir. Ho va fer malgrat la brutal repressió de les forces de l’Estat espanyol que es van dedicar al llarg de tota la jornada electoral a provocar el caos i estomacar a homes, dones, iaios i iaies, tot el perill que representaven els quals era el de posar el seu vot a una urna.
El sentiment a Catalunya va molt més enllà d’això de “l’Espanya ens robà”. Qui es pense que tot açò és sols una crisi política on tan sols els polítics tenen la culpa, s’equivoca de totes totes. Tot el que estem vivint els darrers dies és l’exemple d’un sentiment de país, un sentiment de germanor, un sentiment de cansament de formar part d’un estat on hi ha territoris de primera i uns de segona, un sentiment de voler decidir el futur i construir una república transversal, igualitària, sense ombres del franquisme i morts a les cunetes. Una república on la gent no vaja a les casernes de la Guàrdia Civil a encoratjar i cridar “a por ellos” a uns cossos paramilitars que van cap a un país on es trobaran vots i no armes. Una república on no xiulen als jugadors de futbol que ploren per la desmesurada força de la policia… En definitiva, una república on tothom puga viure sense por a parlar la seua llengua o a defensar la seua cultura i que els ultranacionalistes espanyols no els pregunten el que posa en el seu DNI.
El Govern de l’Estat espanyol no pot ignorar ni reprimir la voluntat de centenars de milers de ciutadans i ciutadanes. Cal buscar solucions i no girar-se d’esquena a la voluntat de milions de catalans i catalanes que l’única cosa que volen és decidir. Que tot açò s’haguera pogut fer d’una altra manera? És possible, però de quina altra manera? Des d’un costat s’ha volgut negociar, des de l’altre, no. Unes hores abans de l’1 d’octubre, des d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional van escriure una carta oberta al president espanyol demanant-li que si s’avenia a negociar, no hi hauria referèndum. La contestació va ser novament no. Què s’ha de fer des de la Generalitat si el govern de l’Estat es nega a escoltar el poble de Catalunya? Doncs això, un referèndum vinculant. Quin percentatge de catalans i catalanes hauria anat a votar si les forces de l’Estat no hagueren precintat escoles o no s’hagueren endut urnes? Segurament, molt més del 60% de l’electorat. Què té a fer ara el Govern? Continuar pregant a un mur? Doncs no… Fer efectiu els resultats aconseguits al referèndum i per fi constituir la República Catalana.
David Casanova
Coordinador Decidim-Plana de l’Arc
@dbenlloch @DaDPlana_Arc
