Què és la sobirania tothom, més o menys, sap que és: bàsicament podríem dir que ser sobirà és no tenir a ningú per sobre que puga impedir fer o no allò que hom ha decidit i, com queda explícit, té molt a veure amb el concepte de llibertat.
El text de la Constitució espanyola del 1978, al punt 2n de l’article primer, ens diu on està la sobirania amb huit paraules però no aclareix què entén ella per sobirania: La sobirania resideix en el poble espanyol. Punt.
Afirmar que tota persona té dret a la vida és una asseveració que tots podem compartir però si a continuació no definim a quin tipus de vida ens referim podrem caure en autèntiques aberracions perquè no és el mateix referir-se a una vida com a Europa o a una vida com a Etiòpia i no dir què és sobirania a un text, nomenant-la simplement, comporta així mateix efectes interrogatius que no aclareixen res.
La sobirania no sols és un dret col·lectiu, ho és també –i sobretot– individual, ja que la persona és lliure i per tant sobirana per a elegir el seu destí i a un a societat democràtica no pot haver-hi discussió alguna sobre el tema. A més a més, seria contradictori un estat sobirà format per persones que no ho foren. Per tant, dintre d’eixe concepte més ampli que és el de la llibertat, la sobirania esdevé quelcom intrínsec a aquella, forma part d’ella i, per tant, ella mateixa, com un braç, és i forma part del cos i sense aquest aquell no és res.
La definició constitucional tampoc no entra a explicar-se en dir: resideix en el poble espanyol, que vol dir –com està ara de moda dir– tots a una veu, de cop i sincronitzadament. No explica si eixa sobirania es pot expressar, com es pot exercir la llibertat, individualment com i quan cada persona ho decidisca fer sota la seua responsabilitat… Per tant, hi ha una llacuna fonda i pantanosa que ara es vol redefinir, a posteriori, amb afirmacions que no sols no estan en aquell article constitucional sinó que freguen el contrasentit en llegir, a l’article nové punt dos, que correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i la dels grups on s’integra siga real i efectiva. Com pot ser efectiva la llibertat restringint-la o fins i tot prohibint manifestar-la amb un vot, per exemple. La contradicció expositiva és brutal.
Per altra banda, amb l’assumpte català, per exemple, on diu la Constitució que els temes que afecten una autonomia els han de poder decidir també els ciutadans d’un altra? Si més amunt hem admés que la sobirania és un dret individual, com es pot obligar a ningú a exercir-la restringint-la sols a les ocasions on tots els demés la vulguen exercir també?
La mateixa Constitució permet que les autonomies puguen portar a referèndum dels seus ciutadans l’aprovació del seu estatut o alguna modificació d’aquest sense que puguen votar al procés ciutadans i ciutadanes que pertanyen a altres autonomies malgrat que alguns aspectes els hi puguen afectar, per tant, perquè hi ha ara un Leviatà que pot dir al seu parer: ara sí o ara no? Si alguna cosa es pot permetre, es pot permetre en tots els casos, les excepcions sols són un instrument de les dictadures. La sobirania és un dret natural universal i no una facultat que sols es pot exercir prèvia autorització.
La qüestió nacional, com històricament s’ha definit el problema territorial espanyol, és un problema de sobiranies particulars, no de tots alhora. El fet que la composició territorial de l’estat mai no haja estat pactada i sí imposada a canonades s’arrossegarà sempre, almenys, als territoris als quals els llevaren els drets: Por justo derecho de conquista que mis armas icieron de esos reynos. Vos sona? Doncs eixa és la qüestió i si tres-cents anys no han estat suficients per a resoldre el tema, tampoc no ha sabut fer-ho l’esmentada Constitució, que ha fugit àdhuc de definir el concepte de sobirania i, mentre no es faça, la caldera seguirà bullint.
El problema de la sobirania a Catalunya tampoc no s’abordà després, quan a Jordi Pujol li anaven a plorar Felipe Gonzalez o JM Aznar perquè els ajudara a governar Espanya. Per què no es plantejà, aleshores, encara que fora poc a poc? És que els demanava que miraren cap altre lloc amb el tema del tres per cent, arxiconegut ja, aleshores? Sembla que sí.
L’explosió de nacionalisme actual a Catalunya és espontani o per a tapar altres conflictes que bullen per sota? Res del que està passant és nou, és un problema cíclic que els polítics utilitzen per a altres guerres que poc tenen a veure amb l’aparent tot i que hi haja un vertader desig generalitzat de molta envergadura de fugir d’un estat corrupte al qual, per història i per decència, no es vol pertànyer però els polítics que encapçalen el moviment no són menys corruptes que els acusats i ací pot estar l’explicació de quasi tot.
La sobirania, finalment, és una utopia i com a altres utopies desgràciadament molts polítics les solen utilitzar com a safanòria que pengen a la punta del pal per a moure el bestiar però és el poble, l’autèntic sobirà, qui ha de resoldre el dilema separant el desig de ser lliure del seguidisme partidista que, finalment, com sempre ha ocorregut, no dubtarà, si li convé, dir allò de: Donde dije dije, digo Diego i tornarà a pasterejar com sempre per a acabar dient que la política és així.
Autoproclamar-se independent, o sobirà –n’és el mateix– no té cap sentit si els demés no ho reconeixen perquè, de qui o de què s’és independent? Com s’articula això? Es pot cridar: sóc independent! Be, i què, i si després ningú no t’ho reconeix, què fas, què has aconseguit?
El desig no és suficient, pot ser necessari però no suficient, eixa és la realitat i, per a arribar a eixe reconeixement, cal fer les coses de manera que no tinguen volta enrere, dintre d’unes normes prèvies que asseguren que els passos que es donen són ferms, com cada rajola que es col·loca a una paret perquè es quede allí per a sempre i poder pujar-la cap a amunt i acabar finalment l’edifici com cal.
