Contestar aquesta pregunta sense explicar prèviament què s’entén per nació és com preguntar què és ser ric o rica sense quantificar abans els diners que ha de tindre una persona per a ser considerada com a tal.
Hi ha molts sociòlegs i altres pensadors que han intentat definir què és una nació, especialment a l’edat moderna i contemporània, al sorgiment independentista de pobles sotmesos a les diferents formes d’imperialisme, i hi ha definicions per a tots els gustos: des de qui afirma que nació és simplement allò que els nacionalistes diuen que és fins a exposicions més elaborades que passen des del sentiment de pertinença a un grup culturalment reconegut de què els seus membres tenen plena consciència de la seua pertinença històrica, idiomàtica, religiosa, ètnica, etc. fins a aquells grups identificats amb un espai geogràfic per raons de tot allò o simplement polítiques.
No seré jo qui vanitosament vulga definir ara i ací què entenc per nació però crec que és una barreja de tot allò referit, això sí, cal dosificar racionalment cadascuna de les atribucions que es donen al concepte per a no caure en una paranoia que cree més rebutjos que empaties. Ja sé que qui vol ser nació no pot esperar-les dels qui, com a Espanya, encara tenen el mateix concepte de nació que tenia el comte-duc d’Olivares, unflat fins el paroxisme pel franquisme més militant, però sí que cal exposar de forma coherent què es pretén quan es vol ser nació perquè quede clar de què es tracta, que és una cosa seria –no un simple capritx separatista– i dir que és una qüestió moral per sobre de la resta.
Tots els polítics s’han tirat al carrer a parlar a favor o en contra del fet nacional, paradoxalment, sense parar-se a explicar què entenen ells per nació deixant aquesta tasca didàctica prèvia i absolutament necessària sense encetar. Prediquen, això sí, els valors de la unitat, uns, i la feixuga càrrega que aquesta significa, els altres, però sense entrar en el fons de la qüestió: Què entenen per nació? Què és una nació?
La Constitució espanyola del 1978 al seu article 2n reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats (en plural) i regions però no es detura a definir qui són nacions i qui no, ni per què, deixant aquesta vertadera mare del corder a un limbe que es presta a tantes especulacions com es vulga precisament per aquella manca de concreció. O deixaren així deliberadament o no tingueren coratge per entrar-hi? No ho sé però el fet és que era qüestió de temps que l’ou esclatara com tantes vegades al llarg de la història ho ha fet i què ens a portat a situacions francament males a uns i a altres.
Però tornant al dit article de la constitució, està clar que quan es redactà tots tenien clar que a aquest estat hi ha nacions diferents a la que fins aleshores es tenia per Una, Grande y Libre i així es deixà caure de forma subreptícia al text esperant que ningú no se n’adonara. Ara cal preguntar-se per què en trenta-nou anys d’existència d’aquest paràgraf ningú dels nacionalistes ni dels unitaristes mai no ha demanat que açò s’aclarira, que, en definitiva, es definira negre sobre blanc: Qui és qui i qui és què.
Tornant a la pregunta del títol, és clar que s’ha de començar per explicar a la gent què és una nació, què entenem per nació i què implica ser nació perquè, si no, molta gent simplement no sap quina cosa s’està demanant, ni per què ni per a què, i és normal que no ho sàpiga. Per què ho havia de saber si aquest tema mai no s’ha plantejat obertament? S’ha de ser realista i si qui sí s’ho ha plantejat no ho explica, com se suposa que ha de motivar empaties? O és que es pretén la via violenta per sobre de la didàctica? Tal vegada una bona tasca didàctica despertara més interés pel tema que l’intent de posar-ho amb calçador, i aquesta ni s’ha fet ni porta vies de fer-se per part de ningú.
Ser una nació és una aspiració romàntica, moralment digna i políticament viable però s’ha de concretar i divulgar racionalment. Començar pel final no porta enlloc i fer-ho bé, pas a pas, tal vegada comporte que moltes persones, sense haver estat conscients fins el moment, acaben reconeguent-se nacionalistes, perquè un espai propi sempre és més atractiu que un de comú.
Voler ser independent és una cosa a què tot ser viu tendeix, és llei de vida, i per molt gregàries que siguem les persones, en ell fons ens agrada sentir-nos diferents perquè, intel·ligentment, sabem que no és incompatible una cosa amb l’altra… Però cal explicar-se.
L’imperialisme actual ha adoptat formes més subtils que en el passat, per la qual cosa cal ser més subtils que aleshores per a sortir d’ell. Anar per les braves és perdre el temps, les energies i, sovint, la raó. Jo estic convençut que, si a la transició, ETA haguera adoptat exclusivament la via política per a reivindicar-se amb tota l’aurèola quasi mística i, sense cap dubte mítica, que arrossegava de lluita antifranquista, el País Basc, ara per ara, estaria en un estadi molt diferent a l’actual, potser, fins i tot, independent, però les bombes i els assassinats crearen, a poc a poc, la reacció contrària. Si Catalunya aleshores haguera plantejat el que ara, pot ser que també, però Pujol preferí l’amagar sense tirar i la cosa està on està possiblement cremant unes energies que potser li falten a molt no tardar–.
Per a ser nació no és suficient que un grup ho reclame, cal que tothom sàpiga el que és i, ara per ara, davant d’aquesta pregunta molta gent mira cap amunt com si la resposta estiguera als núvols. Cal, doncs, explicar-ho, fer proselitisme, fer escola, fer… tot el que no hem fet.
