Hui, dia dinou de juliol de 2017, estic a ma casa tranquil·lament quan truquen a la porta. Òbric i és la meua veïna Empar, una dona d’uns setanta i pico anys amb la qual em duc estupendament, com amb la resta del veïnat, i m’atansa una sac de vellut roig, una mena de coixinera, en què s’endevinava un contingut prou sòlid i quadrangular.
– Què és això? – Pregunte encuriosit.
– És la Mare de Déu de Fàtima.
He de reconéixer que podia esperar qualsevol cosa menys allò. Al meu poble, Rafelbunyol, és de sobra coneguda per tothom la meua trajectòria política i social i, malgrat que sempre ha estat respectuosa amb les creences, alienes tampoc no podia esperar que m’endossaren una relíquia com aquella. He estat a punt de dir-li:
-Empaaaaar…..- Però immediatament he pensat que, de no agafar-la, podia perdre l’oportunitat d’examinar allò tranquil·lament a ma casa, per la qual cosa l’he agafada.
– L’has de tindre un dia i després la passes a l’altre veí.
– Això és tot? – Preguntí.
– Sí, clar.
– Bé, me la quede.
La tinc sobre la taula de treball en què escric aquest article i he de dir-vos que és un quadre de fusta tallada amb la part superior en forma de frontó més elaborat que la resta i una fotografia d’una verge coronada, vestida de blanc, tocada i amb un cor al pit en forma de volcà en erupció. Res de nou a la imatgeria religiosa de la cultura catòlica, però el que immediatament m’ha cridat l’atenció ha estat un foli mecanografiat i un díptic amb una sèrie d’oracions i rogatives també a l’ús d’aquella. Les oracions són com previsiblement les podeu imaginar, però el full mecanografiat no té desperdici.
Després de fer una lleugera referència als papes i altres personalitats que s’han adherit a aquest moviment marià, té una paràgraf memorable que, textualment, diu així:
“El dia 13 de julio de 1917, en Fátima (Portugal), era la misma santísima Virgen Maria la que en una de las apariciones a tres pequeños niños pastores les decía, entre otras cosas, que para salvar las almas de los pecadores quería el Señor establecer en el mundo la devoción a su inmaculado corazón prometiendo la conversión de Rusia.”
Aquests papers van signats a 8 de desembre del 1986 per Alberto, bisbe de Leira-Fàtima.
No sé si aquests tres pastorets sabien ni tan sols on estava Rússia o si sabien que, precisament, aquell any, s’havia proclamat el triomf de la revolució soviètica allà. No ho sé, però del que no em cap el mínim dubte és que el bisbe de marres sí ho sabia i, per això, carregà expeditivament contra el leninisme marxista que havia de canviar, per a sempre, els conceptes polítics i socials de la humanitat.
Però, tornant al quadre que tinc davant i respectant, com sempre, les creences senceres de la gent, em pregunte si, de debò, l’església catòlica, hui, a 19 de juliol de 2017, creu que va a provocar empaties amb aquestes coses tan absurdes i extemporànies. I continue preguntat-me: Quin nivell intel·lectual creu que tenen les persones a qui, presumptament, es dirigeix quan s’atreveix a anar de casa en casa amb allò? La resposta que hi trobe em sembla una ofensa greu a la bona fe de la gent.
No seré jo el qui li haja dedir a l’església catòlica què ha de fer, perquè, entre altres coses, l’únic que m’agradaria que fera és que complira l’evangeli que predica, que complira amb les seues obligacions cíviques amb la societat, que deixara els privilegis mil·lenaris i que deixara de manipular-ho tot per a mantindre’ls. Per la resta, ja s’apanyarà ella i qui la segueix, però hui, dia 19 de juliol de 2017, anar de casa en casa amb aquests missatges surrealistes pense que és el pitjor que pot fer per ella mateixa, tant per a la seua credibilitat institucional com per a donar una imatge de simple cordura mental.
Cal dir que al peu de l’escrit del bisbe diu: “Pedidos: (96) 39196.. y 39427…” de València. Tal vegada la resposta correcta a tot aquest desficaci rau aquí i no en Rússia.
No sé si podré aguantar-me fins demà per a passar-li el quadre i els papers al meu veí. Tinc una gran curiositat per veure-li la cara quan em veja portar-li açò.
