Després del resultat de diumenge a les eleccions primàries per a la Secretaria General del PSPV cal preguntar-se: qui ha guanyat i qui ha perdut en aquest procés?
Des d’un punt de vista purament aritmètic és clar que qui ha perdut aquesta elecció ha estat Rafa Garcia però cal fer un anàlisi més en profunditat, més transcendent, més racional, si es vol treure alguna conclusió valuosa de tot açò perquè quedar-se en la fredor dels percentatges locals, generals, etc. és quedar-se en la superficialitat de l’assumpte quan hi ha altres qüestions molt més importants en què fixar-se al fons de tot.
S’equivoca, i no poc, qui sols vulga veure en el resultat una revenja entre ‘susanistes’ centralistes i el lobby de Ferraz contra ‘sanchistes’ progressistes. Això queda per als analistes polítics de pa i meló d’alguns mitjans de comunicació, on, si no hi ha cacau, no hi ha notícia. La conclusió més correcta, al meu entendre, és que a aquestes primàries qui ha guanyat és el trellat de la majoria de la militància socialista del País Valencià perquè a un País on es governa amb coalició; amb un pèssim i discriminatori finançament per part de l’estat, que deliberadament vol asfixiar aquest govern caiga qui caiga del poble pla; amb una dreta podrida i cínica disposada a afusellar qualsevol que es moga sense responsabilitzar-se dels seus atracaments i corrupcions que els haurien de fer caminar d’amagats amb el cap catxo; on tenim una població que, malgrat tot el balafiament hagut, els robatoris evidents i la supèrbia ridícula de la dreta, encara li dóna un suport partidista majoritari, no hauria estat prudent, doncs, enviar un missatge als ciutadans i ciutadanes valencians en el sentit que ací prevalen més els problemes interns de partit que no els de la gent i els de govern. Si així haguera estat, tothom hauria dit, i amb raó, que el socialisme valencià no té remei i hauria estat la seua punta definitiva.
Pot ser que aquest èxit del trellat, com abans he dit, no els hi haja vingut bé a altres partits que cerquen en les desgràcies socialistes el seu ascens electoral: ja sabem que hi ha molta gent disposada a quedar-se torta per tal que el rival quede cec, però crec que açò ha vingut bé (sobretot) al poble valencià, a l’estabilitat del govern autonòmic i perquè, de cara al futur, es puga albirar una continuïtat progressista al govern de la Generalitat i a altres institucions valencianes de primer ordre.
Pot ser Ximo Puig no siga el dirigent somiat però, hui per hui, és qui representa eixe trellat que cal que es normalitze al País, per molt que altres vulguen fer creure que són ells qui tenen el líder (o lideressa) que va a vindre a lloms d’un cavall blanc, espasa en mà, a salvar-nos a tots.
El resultat de les primàries de diumenge estabilitza el govern del País i el valencianisme reivindicatiu, coses no gens menyspreables en un moment històric d’intents de canvis en profunditat tant al si de l’estat com a nivell internacional, per la qual cosa el fet que el socialisme valencià haja donat una demostració de realisme pràctic beneficia tothom, fin i tot els qui no el volen, i això cal avaluar-ho com pertoca. Això és el que el progressisme polític valencià hauria de fer en lloc de cercar, com sempre, els tres peus al gat per a aconseguir un eventual ascens personal.
El que cal, doncs, al poble valencià, són polítics amb maduresa i alçada de mires; la resta són baralles de taverna que no ens porten enlloc, per la qual cosa, i responent a la pregunta inicial, cal dir: Hem guanyat tots, tots els qui volem un País Valencià de progrés a l’esquerra del desastre dretà i han perdut els qui volen treure rèdits polítics a base d’explotar els problemes aliens.
