De jove vaig llegir la novel·la de Joan Sales, acabava d’eixir i havia estat premiada pel Club dels Novel·listes. En aquell moment m’impactà força; amb el temps, però, m’he anat oblidant dels detalls malgrat recordar-la com una gran obra literària. Aquestos dies he vist la versió cinematogràfica dirigida per Ignasi Vilallonga, sens dubte novel·la i pel·lícula són excel·lents, tot i tenint present que la lectura aporta més elements de fons.
De la versió que es pot veure a la pantalla jo destacaria alguns elements, tot invitant al lector que passés per la taquilla. Igual que en la novel·la, hi ha dos classes de protagonismes: un seria el de la situació, que és la guerra civil, i el segons seria els dels personatges. En relació al primer crec que el film dóna una versió realista. Aquest seria el terme, puix a hores d’ara, pels àmbits en els quals estem, circula una visió idealitzada dels combatents republicans i del fet mateix de la guerra. A la pantalla es veuen mostres dels excesos i, fins i tot, de la insensibilitat i crueltat d’alguns lluitadors republicans, tals com la destrucció d’esglésies o la profanació de tombes i assassinats. En certa mesura, doncs, al meu entendre, hi ha certa dosi d’autocrítica històrica.
Pel que fa als personatges, em recorden als dels grans drames creats per autors reconeguts com Dostoievski, amb les passions, els odis i ressentiments… Tanmateix, la guerra i la situació van transformant-los en persones més autèntiques i modifiquen els seus ideals. No hi ha concessions envers uns i altres, tan dolenta i falsa apareix la classe alta local com la subalterna. I un element més que important és el de la religió, com a tradició i com a fe, com és el cas d’un poble en zona republicana. Alguns interrogants (cal plantejar-se’n) relacionats amb allò que afecta la gent, com a la mateixa guerra: Estem davant d’una pel·lícula antibel·licista? La Carlana, principal protagonista, és tan dolenta com sembla, és també víctima?
Incerta Glòria és una obra molt reeixida i més que actual ara que estem recuperant la memòria històrica, amb allò que va tindre de positiu, que és molt, i amb allò altre de dolent. Finalment, no seria sobrer llegir de nou aquesta gran obra literària, jo almenys m’ho planteje, la lletra impresa en moltes ocasions, en posteriors relectures, obri noves perspectives o detalls que hem oblidat, puix en una primera lectura, i més en temps de joventut, no tenia la perspectiva que ara tinc.
