La qüestió dels “països catalans” continua essent element emprat per la dreta valenciana per atacar tant Fuster com el valencianisme conseqüent. Com demostrà el propi Fuster qui feu ús per primera vegada de tal expressió fou el notari de Madrid, nascut a Catarroja, Benvingut Oliver, al 1876, i ho feu en un llibre de matèria jurídica editat en castellà ( Historia del Derecho en Catalunya, Valencia y Mallorca. Código de las Costumbres de Tortosa).
Certament, qualsevol opció és legítima si es manifesta i expressa democràticament, tal com fins avui ho hem fet aquells que som qualificats de ”catalanistes”. Al marge, però, d’eixa prèvia consideració, el mateix Fuster mai va fer una proposta política concreta que impliqués un estat dels PPCC, puix mai formulà cap dogma. Al seu llibre “Destinat sobre tot a valencians”, publicat el 1979, Fuster dedicava unes pàgines a aclarir com veia el problema. Hi ha algunes frases més que significatives que reprodueix textualment: Jo no sé si “Països Catalans” resultarà viable, a la llarga… Es tracta d’una realitat social “identificable”, heterogènia, confusa, discutible en les seus implicacions estrictament polítiques….
Com podeu apreciar en el que acabe de esmentar, no hi ha cap afirmació dogmàtica ni d’articulació política. Al mateix llibre, per deixar les coses més paleses, continuarà Fuster insistint-ne: “Ara com ara, l’eventualitat de ‘federacion de comunidades autononomas’ és una utopia pel que fa als Països Catalans…” i, per això, ens recomanaria: ¿Països Catalans? Calma, calma: quan siga ocasió, oportunitat revolucionària, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap revolució”.
Les anteriors consideracions de Fuster, fetes al començament de la fase democràtica, doncs, en plena transició, fa quasi quaranta anys, estan escrites i evidencien dubtes envers les alternatives polítiques, sense que això implique renunciar a una part dels elements culturals que compartim en l’àmbit lingüístic. Fuster, al meu parer, ja veia les dificultats, i com des de l’alt i pla es reaccionaria davant les aproximacions entre valencians i catalans. Una reacció que podem trobar en assignatures pendents: l’arribada de la TV3, una reivindicació de simple llibertat d’expressió i informació, o el corredor mediterrani, una altra reivindicació motivada per raons clares de racionalitat econòmica.
El govern central, la dreta, en suma, i els seus acòlits continuen fent ús del “perill catalanista”, un “perill” que vol treure al nostre país de la marginació i que reivindica un tracte just. Treballar per fer evident la fal·làcia i, tanmateix, que cal governar en clau de país, de reptes igualitaris i de sostenibilitat, representa la millor resposta que podem fer.
