Els darrers esdeveniments de Manchester ens situen davant d’una problemàtica que Bauman ja apuntava com una de les claus del món actual i que, evidentment, intentava explicar o, en el seu cas, alertar-nos davant falses solucions. Tot allò que he escoltat es concreta en més policia, més coordinació, més control… L’esmentat pensador ja apuntava com des dels poders es pretén capitalitzar l’estratègia de la por. La por incita accions defensives formant part dels nostres hàbits i això pot portar els ciutadans a buscar seguretat o protecció a canvi de soscavar llibertats i drets.
No podem evitar un sentiment d’horror o temor davant d’uns atemptats i crims que podem, fins i tot, veure a la televisió. Llavors, els mateixos que permeten la fabricació i els negocis d’armes són el que volen respostes dures. El nostre filòsof, en abordar el tema de la “guerra contra el terrorisme”, venia a insistir: la por està ací i explotar el seu cabdal, en aparença no esgotable i autorenovable, és una temptació envers la qual mols polítics difícilment es resisteixen.
L’acció terrorista, un fet injustificable que implica llevar el dret a viure, és causa de més violència i guerra amb víctimes col·laterals, com hem pogut veure darrerament a Síria i a altres llocs.
Garantir la democràcia i la seguretat dels ciutadans implicaria un tipus d’activitat global, de promoció de valors a escala planetària, superant les condicions socials, de misèria i de desigualtat existents a gran part de la terra. La pura i simple dinàmica d’acció i reacció, que és allò que ens mostren com única via, no apunta a la solució de les causes del terrorisme o del suport que genera el ressentiment. Fins el moment, els “experts” en la qüestió que apareixen als mitjans són de la mateixa colla, gent que soluciona el problema amb mesures militars o policials. Hi ha, però, altres opinions fonamentades en la raó i en la solidaritat que caldria consultar.
Llegia aquests dies un text de la filosofa Celia Amorós del 2004 que ens presentava el cas d’un altre filòsof àrab que abordava la hipòtesi d’una il·lustració multicultural, en la qual una part de la cultura àrab es vinculés als valors de la il·lustració sense renunciar a la seua pròpia tradició. Hi ha. doncs, un espai obert a debatre, investigar… Abordar la violència des de la perspectiva d’una altra violència, com podem observar, no fa més que augmentar el conflicte.
