L’altre dia en una conversa informal va aparèixer de nou el vell tòpic dels “valencians com a poble moll” subscrit, a més a més, per persones de reconeguda trajectòria valencianista i d’esquerra, cosa que em va alertar sobre manera. Ve a tomb, doncs, en la data de la derrota d’Almansa, fer una breu reflexió sobre aquest tòpic.
Sembla que és un tòpic, una queixa recurrent que ens agrada i sospite que és perquè ens alleuja i ens absol de tenir actituds més reivindicatives.
Que quede clar que aquesta ‘mollesa’ inherent a la condició valenciana no es defineix operativament, com tampoc no es concreta què entenem per ‘poble valencià’, atès que enlloc existeix un poble unívoc.
Només cal gratar una mica per veure que en això de la mollesa valenciana l’accent es posa en el fet de no votar partits valencianistes en sentit ampli, perquè tothom accepta que el dinamisme social, econòmic, iniciativa empresarial i altres característiques d’aquesta mena es prediquen sense cap problema de les persones que habiten el territori comprés entre Vinaròs i Oriola.
Els humans vivim en el llenguatge, la nostra percepció del món es produeix a través del llenguatge, i per tant descriure’ns d’una o altra manera té una incidència immediata respecte de comportar-nos d’una o altra manera. Fixem-nos que això de la ‘mollesa valenciana’ en realitat i de manera tàcita es predica en referència a la nostra relació amb Espanya. Probablement per això una gran part de la població se sent molt còmoda amb això d’ofrenar glòries a Espanya; ja se sap això que quan no pugues vèncer el teu enemic uneix-te a ell i si pot ser ‘sigues ell’. Tanmateix, hi ha un matís que se’ns escapa, fins i tot als més entusiàsticament ofrenadors, perquè quan s’ofereixen glories a Espanya, d’una manera subliminal s’està acceptant que ‘Espanya és l’altre’. I si Espanya és l’altre, resulta que els valencians no som Espanya, no som espanyols en bona lògica discursiva.
Segons el filòsof Yuval Noah, allò que va fer de l’espècie Sapiens la dominant sobre la resta d’espècies humanes (Neandertals, Erectus, etc.) va ser una ‘revolució cognitiva’ consistent en la capacitat de crear mites, religions i ideologies a les quals adherir-se col·lectivament, i que els hi va permetre superar el llindar de grup de 150-200 individus, i crear ciutats, nacions, civilitzacions i imperis basats en determinades narracions i així, anorrear la resta d’espècies humanes i dominar la natura.
La ‘narració’ doncs, que el ‘poble’ valencià s’atribueix col·lectivament no té res de trivial, ans al contrari és de primera importància, raó per la qual ha arribat el moment de veure’ns de manera substantiva i autocentrada i rebutjar de ple descripcions externes interessades. Sobretot si tenim en compte que aquest poble “tan moll” va presentar una resistència tan aferrissada durant la Guerra de Successió que gairebé entre un 7-10% de la seua població va ser exterminada físicament, i Xàtiva, la segona ciutat del Regne, a poca distància de València va ser socarrada fins els ciments, una resistència que avui commemorem i que res té a veure amb la mollesa i la submissió que es predica de manera tòpica sobre la condició valenciana.
Sense necessitat d’anar-hi tan lluny, el País Valencià durant la Transició va patir l’agressió per part de les clavegueres de l’Estat, la més bèstia en la història moderna, la mal denominada “Batalla de València”, cosa que no s’adiu amb la pretesa mollesa, i que va anar acompanyada del bloqueig a l’accés a l’autonomia per l’article 143 (les autonomies polítiques de primera) i de la imposició de la llei electoral més injusta de l’Estat, perquè així els partits espanyols constitucionalistes i monàrquics tingueren i mantingueren una estricta hegemonia i control sobre el país dels valencians.
La història no és altra cosa que les modificacions i modulacions de les distintes narracions col·lectives a les quals les distintes col·lectivitats humanes s’atansen i les interaccions que entre elles es donen, per això cal que llencem ja al femer de la història el seguit de tòpics negatius (el ‘menfotisme valencià’, ‘el poble valencià moll’, ‘el pensat i fet’ i l’indigne i humiliant ofrenarisme de l’himne etc.) amb els quals alguns s’entesten a identificar-nos, perquè si hi ha alguna cosa no opinable és que en vora 50 anys, el fusterianisme polític ha passat de ser un cenacle d’il·luminats a la narració política i ideològica més potent i amb més càrrega de futur del moment, i a més porta camí de convertir-se en la ideologia hegemònica en un temps record després de resistir durant gairebé 40 anys en les condicions polítiques més adverses. Tot un record per a un poble moll!
La qüestió dels PGE, el paper de l’esquerra en general i el sobiranista en particular, i la peculiar estructura de l’Estat espanyol (extractiva amb criteris territorials) posada de manifest per eixe “test de Rorschach” que és el destarifo de Corredor Mediterrani-Central passant per Madrid, són altres temes de gran importància per al 25 d’abril d’enguany i esperem tenir ocasió de discutir-los en properes ocasions.
Robert Mora
@RobertMora_
Membre d’Esquerra Valenciana i Decidim
