Un home, vinculat amb la dreta política, cosa que últimament va enllaçada, va referir-se a la diputada de Compromís a Elx, Mireia Mollà, amb aquestes paraules: “No hable en chino”. Fins on hem aplegat? Qualsevol home pot ‘faltar-se’ amb la nostra llengua i gaudir de tanta impunitat? La ment tancada i manipulada d’una gran part de la societat provoca que l’ésser humà valencià tinga una fixació sobrenatural per tot allò que sona a català. L’anterior govern va començar una tasca que va acabar amb uns magnífics resultats, continuar la batalla lingüística instaurada a València des de fa molts anys. El temps ha canviat des de l’última batalla a València, però per desgràcia de molts, la ment no ha variat, aquesta manipulació continua de pares a fills, aquell odi per tot allò amb quatre barres i aquella elisió de les nostres arrels, no com a enemics dels catalans, sinó com a germans. Mentre el nostre territori cada dia és més castellà, la ment del valencià autòcton se situa sempre en el nord i lluitem i batallem contra tot segrestador, però només si és català. Aquesta fixació és la que ens ha portat a tindre una visió pèssima de la llengua. La llengua per al valencià és allò que es parla quan vas a casa l’àvia, o amb sort, allò que amb els pares parles, però només marxes de la casa canviem el xip, ja que parlar castellà sempre ha sigut de bon valencià.
La diputada de Compromís Mireia Mollà, ha sigut la darrera afectada per aquell, com diria la meua exalcaldessa Maria José Català, “defecte de parlar valencià”. Aquest defecte que ens persegueix a molta gent, encara que alguns edils de la rància dreta valenciana, hi ha gent que vol i que viu plenament en valencià, que estudia una carrera en la seua llengua materna i que no vol que ningú la maltracte. Hi ha gent per a la qual el valencià és la seua vida, i que uns dels seus interessos és mantindre aquesta flama encesa molts anys.
Sota aquesta mentalitat de perdedors, com poden proposar des de Madrid un Estat Federal? València, sí, amb l’accent obert, com diu la nostra gramàtica, necessita una reconversió, ni catalana ni espanyola, simplement valenciana, i, per desgràcia, cap estat federal que ens maltracte pot fer que la mentalitat de la societat valenciana avance en el bon camí, el del valencianisme nacionalista, el de no ser ni millor que catalans o espanyols, però tampoc pitjor que ningú. Aquell valencià orgullós que pot eixir del país i dir orgullós que és valencià i que viu a València, sense dir amb la boca petita que vivim al mateix país que els Camps, els Barberà o els Rus. Els valencians tenim un caràcter, a pesar del que puga parèixer, lluitador. Molta gent s’escandalitza per temes com si les falles apareixen a la web de la Generalitat de Catalunya, però es queden a casa o no critiquen gaire actituds com les retallades en les línies en valencià.
Valencians, lluitem, amb la mateixa força que ho fem contra el fals catalanisme, però davant els nostres enemics vertaders, els atacs castellans.
