(ja que ningú no en parla)
Hi havia una vegada una trentena d’arreplegats que feien les feines més diverses. Els uns eren entrevistadors de televisió no massa reeixits. Els altres anaven a esquiar a Andorra carregats de maletes. N’hi havia que practicaven la dissidència controlada contra els bancs… Però jo els vaig treure d’aquesta mala vida i ara treballen per a mi. El meu nom és Charlie!
N’hi ha una que no és gaire bona alumna. De fet ni té estudis. M’ha sortit freaky, la nena: només és indepe els dies senars. Mai he entès per què. Aquesta, que va de santeta com la fitxa vermella de Parchís valenciana, m’ha sortit més viva que la tinya. És que no para! Un dia es dedica a expropiar pisos; l’altre dia inaugura un monument importantíssim per valor de 50.000 euros -fet per algun amic, és de suposar-; quan té temps, es dedica a apadrinar okupes i peixateres; i tampoc té massa manies a l’hora de perdonar multes als malpagadors del Metro -diu que ho fan per necessitat, els angelets-. Com que diu que vol eradicar la pobresa, s’ha posat un sou de 80.000 euros a l’any. Ah! I és tan generosa que fins i tot ha regalat una capsa de feina-sorpresa al seu marit!
Una altra elementa, que diria ella, és l’antipatia personificada, pobre noia. Està baralladíssima amb el seu perruquer. Diuen a Madrid que s’ho fa amb un tallador de troncs basc que practica l’aizkolaritza amb els seus pentinats. Potser va aprendre aquesta moda a la república bolivariana, entre viatge subvencionat i viatge subvencionat. Sembla que hi anava per veure si era parent del difunt president i, de passada, poder sucar-hi herència. Vés a saber! De moment no sé on col·locar-la. Per això li he encarregat una feina importantíssima per al país. Ha d’estudiar millores en el disseny de les compreses. En la menstruació ens hi va el futur. A veure si patentem alguna cosa de profit els catalans… Que ja toca, caratsus! I, vés per on, ha resultat ser la Valdemor nostrada. Ningú gosa anomenar el seu nom! L’altre dia, el de Sálvame va deixar anar una misteriosa frase: «Alcanzó la gloria en un cuarto de hora y se pegó tal atracón de ego que cada vez que abre la boca vomita orgullo». «Nos habla como si fuéramos retrasados, masticando bien las palabras para que nuestros cerebros sean capaces de asimilar sus grandes mensajes». Va dissimular dient que es referia al de la cueta. Però, no m’ho empasso! Està claríssim a qui es referia!
En tinc un altre que s’ha de reconèixer que és molt bon orador i que faria carrera venent enciclopèdies. És ben carat i només té un defecte. Bé, com a molt en té dos. Per una banda tenia un pare bon amant de la cuina italiana, afeccionat com ell sol a emportar-se la pasta fina a l’estranger. És una passa estranya que s’estén des d’Anglaterra fins a l’Argentina. Serà una cosa moderna perquè els d’aquí sempre hem estat gent més modesta. Ens compraven bancs olotins i ens dedicaven a anar de Barcelona a Olot passant per Andorra. Anava bé per a evitar pagar peatge… Però, ara no toca parlar-ne. L’altre petit problema del nostre capità Haddock és que empresa que tocava, empresa que ensorrava. Per això va canviar d’ofici. Primer es va posar la disfressa de dofí. Però, com que no marcava prou paquet, va canviar-la per la de SuperCat, el primer superheroi indepe! Ni més ni menys. Amb tot això, estic per fer-me polític, a veure si també em toca en herència algun compte d’aquests i em treu de pobre… (Ai! Què dic!? Si ja en sóc, de polític… Però com que en 100 dies, m’he dedicat més a col·locar els amics a 73.000 euros a l’any que no pas a guanyar-me les garrofes… ara ni me’n recordava. I, a sobre, els adversaris diuen que ni foto ni brot! Quines penques!)
També tinc unes quantes piròmanes. Déu les cria i elles s’ajunten! Són una mica covardes, això sí. Totes pateixen el típic deliri de la gauche divine que consisteix en encaparrar-se a denigrar els símbols dels altres. Molt infantil, tot plegat. Un dia es dediquen a llençar un bust a la paperera. Un altre a fer budú contra un llibre escrit en espanyol, etc. Algú els deu haver dit que amb aquests ritus s’escampen tots els mals que ens assetgen. No tindrem aquesta sort! Pobres ignorants! Ah! I també en tinc una altra vol aprendre a fer de caricaturista afrancesada. Com que encara no dibuixa massa bé, de moment practica escrivint poemes per riure’s de les creences dels altres. Després passa el que passa i aquí tothom amaga la mà i posa cara de Doraimon. Em sembla que les hauré de lligar curt…
Després ve el meu preferit. Com el pare de Jesucrist, és fuster. Bé, ebenista -parlem amb propietat-. Com que el negoci no li rutllava, ja fa temps que es va arrambar al nostre economista en cap. Em va fer pena, i el vaig fer entrar al corral. No és el de la Pacheca, però molts cops s’hi assembla. Com a únic mèrit té parlar diferent dels altres. Però un mèrit és un mèrit, tu! Això sí, el tinc ben content. Ara cobra uns 80.000 euros a l’any en pac dels parroquians per aporta a la causa. Tot i que començo a dubtar si en resta més que no pas en suma. És una mica barroerot. Però mira… si no en sap més, què hi farem!
Tots els homes, començant per en Delacroix, tenim una Marianne ficada al cap. Ens agrada la idea que una dona seminua ens guiï cap a Ítaca. Us parlo d’un escarràs de dona, tot sigui dit. Malauradament, acumula unes quantes querelles per la feina bruta que se li ha encarregat. Per això, mentre no prosperen, de moment cobra 150.000 euros a l’any més pensió vitalícia. Les penes amb pa fan de bon empassar, ja se sap. Què feia abans? Ningú no ho sap ben bé. Sembla que de tant en tant sortia per la tele. Però tot va canviar quan algú va encarregar-li fer un aplec de germanor a l’engròs. I creu-me que va fer fortuna! Mai havíem tingut un esbart tan granat a ca nostra. Però, com que la noia és de lletres i sembla ser que no té cap amic comptable ni cap amiga advocada, van acabar multant el megacau escolta amb 200.000 euros de multa per irregularitats en la contractació dels proveïdors de mocadors de coll. I això no és tot, uns altres senyors més dolents que els dimonis escuats, els ha castigat amb 440.000 euros per enviar una entranyable velleta televisiva a sexar pollastres indepes i no indepes. Cosa il·legalíssima, com tothom sap -menys la Marianne-.
A la colla també hi tinc un mag. Si el contracteu, us ensenyarà com passar de guanyar 600 euros al mes com a aturat a gairebé 6.000 en només dos dies. A banda, té una altra virtut. I és que, allà on va, triomfa. S’apunta al club de petanca de l’ebenista… i gairebé acaba a pinyes amb els altres petanquers. I mira que és difícil barallar-se en un joc tan sonso com la petanca, eh! I això no és tot. Sa senyoria, en quatre dies que porta com a il·lustre promocionat, també se les ha hagut amb l’antic xarni pro-indepe de capçalera. Potser ja ni el recordareu. Portava temps desaparegut. Més o menys d’ençà que va perdre una llicència de radiofonista més garlaire del barri. Ara resultarà que ser xarni de capçalera, és un títol més cobejat que el propi Nobel! Ai, mare… quina trepa! Ai, si el Vaquilla aixequés el cap…
Però també tinc esvalotadors per l’altra banda. Un grup amb nom de maonesa -renoi, d’on han tret un nom tan lleig??-. Doncs això, a un grup d’autoanomenats intel·lectuals que encara no tenen clar si intel·ligència emocional és un insult ‘cultureta’ o un sinònim de ‘trempera intel·lectual’, no se’ls ha acudit res més que signar un manifest mentre estaven en trànsit com els Davidians de Waco. Era coca de la bona mal tallada? Va ser culpa d’una truita de Maria Lluïsa en mal estat? No se sap. Però, el que sí se sap, és que l’han ben vessada. Un cop van recobrar la lucidesa -tampoc massa, no ens passéssim, ara!-, van afanyar-se a esmenar l’escrit i van corregir un 1, per un 2. Que això de les mates els va massa gran als lingüistes, home!
Per cert. La de la tofa rareta té un amic que és l’hòstia. La gent normal va al metge a ser guarit. Però no, aquest convençut que els metges realment són lluitadors de vale tudo disfressats. Per això va anar a un hospital i li va dir al metge que, com que en el seu món de Yupi tot s’hi val, ell volia dictar-li el diagnòstic d’una agressió. Tot un fitxatge de la rareta. Frisso perquè aquest element arribi a President. Proposo que li fem una cara esculpida al Cavall Bernat de Montserrat, ara mateix! Com que aquí som així de generosos i pensem regalar nacionalitats a tort i a dret, en comptes d’enviar-lo d’una puntada a l’altra banda de l’Ebre, ens l’haurem de menjar amb patates. Ja podria haver tancat les cames sa mare, recoi!
Realment, tinc el galliner ben esverat. Pots creure que, malgrat les multes que pagarem entre tots, n’hi ha que es tiren els tuits pel cap per a dirigir la penya agitprop que fa cinc anys que tenim muntada? Quin beaudeville! -que dirien les velles sàvies-. Vertadera vergonya d’altri, em produeixen. Serà que saben que la truja on tots volen amorrar-se està a punt de ser enviada a l’escorxador? El món és ple d’entusiastes de l’Orwell. Tots som iguals, però alguns més que els altres. I a viure, que són dos dies!
Terra endins, en tinc una altra, tot un tros de dona, que de moment ha fet poquet. Només puc comentar que també voldria ensenyar un pit, com la Marianne. Però la dels 150.000 més pensió li va passar al davant. I ja la tenim! Baralla de gates! Pista avall, que fa baixada! Pobra truja… I pobres de nosaltres, tot sigui dit.
I, per acabar, que tampoc vull cansar-vos, us explicaré el cas d’un que té moltes lleis. De fet se les sap totes perquè si el fan fora d’una casa sempre en té dues o més on anar a treure el ventre de pena. D’això al meu poble en diuen saber viure en un poble de quatre cases. Ens ha promès un llibre revolucionari. Però, de moment, res de res. Crec que els escribes del Nom de la Rosa anaven més de pressa. Serà que l’està escrivint amb lletra gòtica??
N’hi ha que diuen que el joc no ha pagat la candela. Però mira, pels de la casta l’important és passar-s’ho bé i dia és vida, tu! I si ja tindrem el ronyó ben cobert fins que ens morim, millor que millor!
Ja sé que direu que tot això us sona al que fan a l’altra banda de l’Ebre, però us prometo que en 18 mesos ho arreglaré tot, tot, tot. Inclòs el deute de 75.000 milions euros i la nostra minitele de 2.300 treballadors i que ens costa 880 milions de no res cada any.
Recordeu que sóc en Charlie, el Robin del Capità Calçotets!
Nota 2: dia és vida = que nos quiten lo bailao
