Quina estratègia guanyadora ha seguit en Mas per a dur-nos fins aquí?
Què li queda pendent de fer a l’independentisme?
L’unionisme, té cap possibilitat de revertir l’inevitable?
Any 1968. A en Franco encara li quedaven 7 anys, llargs, de vida. Un noiet de 20 anys escrivia una cançó premonitòria dita ‘L’Estaca’. S’inspirava en les converses d’adolescent amb en Siset Llansa, un barber que havia estat regidor, per ERC, durant la Segona República. Dues persones llençaven un missatge molt clar i entenedor: cap mur aguanta eternament, si tothom col·labora a fer-lo caure.
4 de juny del 2009, Arenys de Munt. Tres anys enrere s’havia votat l’Estatut en referèndum. Encara faltava un any perquè el Tribunal Constitucional el sentenciés a mort, definitivament. La CUP local, encapçalada per en Josep Manel Ximenis, agafava pel mot la cançó d’en Llach i presentava una moció per organitzar una innocent consulta veïnal, per saber si la gent del poble volia la independència de Catalunya. La moció fou aprovada i, sota l’organització de l’alcalde Carles Móra, el 13 de setembre d’aquell any, 2.659 persones, un 41% de la població, responien al que, fins aleshores, havia estat un gran tabú. El 96’2% dels votants va expressar la seva voluntat independentista. L’estaca rebia la primera estrebada. A l’altra banda de l’Ebre… eren titllats de bojos.
Anys 2010, 2012, 2013 i 2014. Centenars de milers de persones omplien carrers i carreteres, mani rere mani. L’estaca rebia quatre andanades populars colossals. A l’altra banda de l’Ebre… ara reien i s’encomanaven a una suposada majoria silenciosa.
9 de novembre del 2014. El president Mas organitzava una consulta popular, jurídicament intranscendent com la d’Arenys de Munt, però ara abastant tot el Principat. 2.344.828 catalans tornaven a fer una cosa, tan perillosa, com és votar. 1.897.274 conciutadans, un 80’98% dels votants, ho feien per dir Sí a la independència. A l’altra banda de l’Ebre… ara ja atacaven amb males arts, via dossiers de Liechtenstein.
27 de setembre del 2015. Setmanes després d’una altra diada nacional memorable, un 77% del cens català acudia, massivament, a unes eleccions autonòmiques convertides en plebiscitàries. 1.966.768 persones, un 48’18% dels votants, votava Sí a la independència. A l’altra banda de l’Ebre… aquest cop atacaven tan fort i brut com podien i sabien. Segons en Gandhi, això indicava que la victòria havia d’estar a prop.
Ja ho veieu: una papallona en forma de dues persones, havia derivat en una massa de dos milions d’independentistes, en només sis anys. Catalunya, passava a estar, ara sí que es pot calcular, a 12 minuts de la independència.
2. El mètode de secessió de l’astut Mas et alii
La seqüència de fets ocorreguts els darrers sis anys, coneguts per tothom, amaga una astúcia remarcable. És el ‘cop d’estat’, democràtic, a càmera lenta, que diu en Guerra. És una revolució sense foc d’un dia, i 70 anys de fum, que diu en Felipe.
El Quebec i Escòcia també hi han estat igual de prop, però en Llach, en Ximenis, en Mas i tants d’altres, potser inconscientment, han dissenyat un procés a prova de derrotes parcials. Per sort per als independentistes, els de l’altra banda de l’Ebre mai no han deixat fer un referèndum vinculant, que obligaria a la part perdedora a no emprenyar durant 20 anys, com els va passar al Quebec i a Escòcia. Aquí, ben mirat, el referèndum mai no ha interessat. Perquè no tocava, encara —que diria en Pujol—. Era millor anar guanyant adeptes, any rere any, fent manis i votacions que cada cop impliquessin més i més gent.
El 9N va servir per comptar els independentistes. El 27S ha servit per calibrar la majoria silenciosa. Però cap votació implicava deixar d’emprenyar durant 20 anys, si no es guanyava amb prou contundència. La venjança catalana d’antany, s’ha convertit en l’astúcia catalana.
A més, com que els poders de l’Estat, a cada votació, han anat elevant el nivell de joc brut i el to de les amenaces, si en un pròxim referèndum, o en unes altres eleccions plebiscitàries, aquests poders repeteix la mateixa estratègia, a tothom li sonarà a déjà vu.
Aquesta forma d’actuar pot ser que funcioni en un referèndum, però combatre unes eleccions amb amenaces, en comptes de propostes, és donar un gran avantatge al contrincant.
Els independentistes ho tenen clar:
si els poders fàctics tornen a jugar la carta dels dossiers falsos contra en Mas i companyia, serà com si els passessin una romeguera;
si tornen a titllar-los de nazis, els sonarà a insult suadíssim;
si la Merkel o en Cameron els tornen a dir adéu, els diran que queda lleig integrar refugiats d’una guerra i, al mateix temps, expulsar els catalans per, simplement, anhelar volen ser perifèria europea sense fer escala a Espanya;
si els militars tornen a ficar-hi cullerada amb una nova carteta, els sonarà a rància rabiola de nostàlgics;
si els bancs tornen a parlar de fugides de capitals i corralitos, els recordaran que el BBVA, el Sabadell i el Governador mateix del Banc d’Espanya ja ho han desmentit, simplement perquè aquest escenari, als bancs, els convé tan poc com als catalans;
si tornen a boicotejar el vot exterior, que al 27S només ha pogut exercir un 7% del cens de catalans a l’estranger (un 64% dels quals, per pronunciar-se a favor del Sí), s’empescaran la manera perquè el 23% d’expatriats que no han pogut votar aquest cop, sí que ho puguin fer en les pròmimes votacions i se superin els dos escons que ara s’han esfumat, injustament;
si amenacen la gent gran amb rebaixes de pensions, els replicaran que, legalment, ja ha quedat clar que si no hi ha un acord amb Espanya, les pensions, les haurà de pagar el govern espanyol, simplement perquè els treballadors catalans sempre han cotitzat a Espanya (i, de passada, se’ls tirarà per la cara que, entre el 1995 i el 2010, Catalunya va tenir un superàvit de cotitzacions/pensions de 24.000 milions d’euros, mentre que a Espanya hi va haver un dèficit de 86.000 milions d’euros).
L’auge de l’independentisme es deu a la conversió dels indecisos, a còpia d’organització de votacions i manifestacions agitprop massives, combinades amb el déjà vu percebut a cada nou joc brut o atac dels contraris. S’ha de remarcar que s’ha arribat fins aquí sense trencar cap plat, ni motiu per espantar cap empresa. Com que no hi ha manera d’endevinar quan serà efectiva la independència, els inversors segueixen invertint a Catalunya, com ho han fet sempre. Deixar-se perdre oportunitats de negoci per un futurible, que potser no arribarà a produir-se mai, i amb l’única motivació de boicotejar els catalans, no entra al cap de cap directiu seriós.
Aquesta és la gran jugada d’astúcia d’en Mas amb el 9N i el 27S. Cremes les cartes malicioses dels adversaris, neutralitzes els partits de les mitges tintes, com ara Unió o Podemos-ICV, i prepares, psicològicament, la gent i les empreses, per quan hi hagi la votació definitiva. Fins i tot, fas que la Unió Europea, l’ONU, etc., vagin assimilant que algun dia els tocarà adaptar-se a una nova realitat. Més encara després del debat Margallo-Junqueras, que reconeixia, implícitament i a la vista de tothom, la possibilitat que Catalunya s’acabi independitzant; extrem que s’havia negat per activa i per passiva, fins aquell moment.
Gràcies al 27S, ara sabem que els independentistes i els unionistes estan empatats en vots. Fins ara, només sabíem que hi havia un empat en agressions i contra-agressions. El punt d’inflexió va ser el 10 d’octubre del 2012, quan el ministre d’educació Wert va dir la cèlebre frase: “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”.
D’ara endavant, sigui en un referèndum pactat, que molt probablement no arribarà mai, o bé en unes pròximes eleccions al Parlament, novament plebiscitàries, els unionistes hauran de salvar tots els match points que se’ls vagin presentant. Els independentistes, en canvi, només guanyant un cop, però amb prou contundència, ja obtindran la independència, per sempre més. Tard o d’hora, s’obrirà una escletxa d’oportunitat. I s’ha d’aprofitar, car, és fàcil que un cop Catalunya sigui independent, tapin ben tapat el forat obert, per evitar que el País Basc, Escòcia o alguna altra nació sense estat europea pugui repetir el mètode català d’independitzar-se a còpia de déjà vus.
3. La resiliència dels indepes es posa a prova
Recalco que a l’independentisme li queda pendent guanyar amb contundència perquè, de contundent, el 27S no n’ha estat gens. Ja farà prou si serveix perquè la comunitat internacional forci Espanya a fer un referèndum vinculant, que obligui a acceptar la independència, tant a Espanya en si, com també als municipis on no s’assolís una majoria de vots independentistes. Analitzem, primerament, els resultats del 27S en detall:
Si la pregunta fos: qui ha guanyat el plebiscit?, la resposta seria que l’ha guanyat, clarament, l’independentisme. En un referèndum/plebiscit, només es pot respondre ‘sí’ o ‘no’. Qui respon ‘no et diré què votaré, fins que no votem en un referèndum pactat’, se’l compta en el sac dels vots nuls. Així, com que 1.966.768 catalans van votar que Sí (JxSí + CUP) i 1.608.870 van votar que No (Cs + PSC + PP), el Sí va tenir un 55’004% dels vots i el No un 45’996%. Hi va haver una diferència de 357.898 votants, a favor del Sí.
Els qui van votar CSQP, Unió, PACMA, etc., a efectes de plebiscit, és com si no haguessin anat a votar. La participació efectiva del plebiscit es quedaria, doncs, en un 64’86% [(Sís + Nos)/cens = (1.966.768 + 1.608.870) / 5.510.713].Per tant, el 27S ha estat una victòria incontestable de l’independentisme i és lògic que se senti legitimat per prosseguir amb el seu full de ruta.
Si la pregunta fos: es pot proclamar la independència amb aquest resultat?, la resposta seria, rotundament, que no. El problema no és fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), proclamant-la des d’un balcó, i esperar que un grapat de països te la reconeguin, adduint el 55% de Sís assolits a les urnes. El veritable problema és la histèresi.
Fem una reducció a l’absurd. Es fa la DUI. Hi ha reconeixement internacional. Espanya no té més remei que acceptar-ho. Tampoc cap gran municipi no demana empara a la Unió Europea. Arrenca la República Catalana. El govern està compost per una hiper-Grossen Koalition entre Convergència, Esquerra i la CUP. Un cop està tot engegat, es convoquen les primeres eleccions al Parlament del flamant nou Estat català, en les quals cada partit ja hi ha de concórrer per separat. Recordem que al 27S, l’hiper-Grossen Koalition solsament ha obtingut 72 escons —o sigui, +4 respecte dels 68 de la majoria absoluta—. Si dividim els 4.090.661 vots vàlids del 27S, pels 135 escons del Parlament, veiem que, de mitjana, cada escon requereix 30.301 vots. Més acuradament, a Lleida costen 13.816 vots i, a Barcelona, 34.658. +4 escons, doncs, equivalen a uns 121.000 vots. Això és, un 2’2% dels 5’5 milions de catalans convocats a les urnes. Ara és quan arribem a l’absurd. Només que, en aquestes primeres eleccions al Parlament de l’Estat català, un 2’2% de la gent es decantés cap als partits contraris a la independència, ens trobaríem que, malgrat tenir les estructures d’estat funcionant, a més del reconeixement d’un grapat de països, ara els catalans s’haurien despenjat del procés i estarien dient, al món sencer, que ja no volien la independència. Passaríem de la hiper-Grossen Koalition de govern, a la hiper-Grossen Ridiculesa mundial.
La histèresi consisteix, precisament, en no fer cap pas fins que no es té assegurat que no s’estarà engegant i parant l’Estat independent a cada nous comicis electorals. No es pot proclamar la independència fins que no hi hagi prou marge perquè, encara que es repetissin les eleccions 10 vegades, sempre guanyessin les forces independentistes amb majoria absoluta folgada. I, ben mirat, ni amb això n’hi ha prou, perquè el primer govern ha de ser especialment sòlid i estable. I, les hiper-Grossen Koalitions, són més aviat febles i inestables. Ho estem veient amb la reinvestidura d’en Mas; i això només és l’aperitiu. Com pot pretendre algú que funcioni un govern conformat per Convergència i la CUP? Va totalment contra el sentit comú. Si en Mas fa polítiques comunistes, qui el tornarà a votar? Si la CUP fa retallades, qui la tornarà a votar? I tothom ha de tenir molt clar que l’escon 63 per a JxSí no hagués canviat res o, fins i tot, ho hagués empitjorat, perquè la CUP s’hagués desmarcat del procés i es veuria obligada a fer oposició, per acontentar els seus parroquians.
Queda clar, doncs, que no es pot arrencar un Estat independent fins que un partit independentista o, com a molt, una coalició entre partits afins (com ara JxSí), pugui governar amb un marge de +12 escons respecte a la majoria absoluta. Això és, amb 80 escons. Ben lluny dels 62 actuals. Si, a banda dels 80 escons de JxSí, darrere hi hagués una CUP amb 10, s’arribaria als 2/3 dels escons del Parlament, els cèlebres 90 escons, i el procés estaria més que assegurat. Passat a vots, estaríem parlant de no menys de 500.000 vots més (tret de multiplicar els 18 escons que falten, pels 30.000 votants que costa cada escon). Caldrien, doncs, un total de 2.500.000 independentistes (1.966.768 + 540.000). Sobre els 4.091.892 sufragis del 27S, equivaldria a arribar a un 61’09% de vots pel Sí, 12 punts més que ara. Quan s’arribi a aquestes xifres, serà el moment d’exigir el referèndum vinculant, o de fer la DUI, si el govern espanyol continua sense permetre’l.
Dit això, ara no tindria sentit que els independentistes abandonessin la seva causa, després de 6 anys de progressió contínua. Molta gent pot cansar-se d’esperar, però cal tenir present que, si ja costa independitzar-se quan es fa de resultes d’una guerra, fer-ho a través d’una revolució impecablement democràtica requereix més temps i perseverança, encara.
Per què creieu que el govern del Canadà i en Cameron van permetre fer els referèndums vinculants als quebequesos i escocesos? Doncs, perquè coneixien de sobres els efectes de la histèresi i van deixar convocar les votacions quan els partits independentistes tot just estaven en un 44% dels vots —en el cas d’Escòcia—, i en un 41’37% i un 44’75% —en els respectius casos del Quebec—. Per comparar-ho, cal tenir present que al 27S, JxSí + CUP han arribat a treure un 48’08% dels vots (1.966.768 / 4.090.661). Sabedors dels límits de l’independentisme, poc importava si al referèndum del Quebec o d’Escòcia el Sí es quedava en el 49% o arribava al 51%. Si no assolia el 50%, els independentistes es comprometien a no emprenyar durant 20 anys. I, si es quedava per sobre del 50%, hi havia moltíssimes possibilitats que els independentistes perdessin les eleccions constituents següents i que la ruptura no s’acabés consolidant.
De fet, per què creieu que en Rajoy va deixar celebrar el 27S i no hi va encavallar les eleccions generals? Doncs perquè sabia perfectament que l’independentisme, per molt que hagués guanyat amb un 50%+1 dels vots, no podria fer una DUI amb possibilitats d’èxit, vistes les correlacions de forces actuals.
En contraposició, si repassem com han anat les independències sí reeixides des del 1944, els darrers 27 estats independitzats via referèndum l’han assolida amb una mitjana de Sís del 82%. I la majoria dels que n’han quedat per sota, han passat del 65%. De fet, en aquests anys, només en cinc casos s’ha obtingut la independència amb percentatges menors al 60% de Sís: a Terranova, que va passar al Canadà just després de deixar el Regne Unit; a Jamaica, un dels països més perillosos del món; a Malta i a la Micronèsia, que són illes poc poblades; i a Montenegro, que tot just sortia d’una cruenta guerra.
Això ens indica que Convergència, Esquerra, la CUP i les associacions ANC, Òmnium, Súmate i CCN encara tenen molta feina per fer, si volen reeixir en la ‘utopia’ de fer independent Catalunya (rei emèrit dixit). Cal fer notar que, del 9N al 27S, l’independentisme només ha guanyat 69.494 vots (1.966.768 – 1.897.274). Uns minsos 70.000 vots en un any… i, estem dient, que encara en falten 500.000!
Donat que, al 9N, 234.848 catalans van votar Sí/No, després del 27S podem deduir que un 30% dels votants del Sí/No s’han passat al Sí (69.494 / 234.848). Això, en un any. Fet i fet, les eleccions del proper 20D, seran una nova oportunitat per saber si el nombre d’independentistes té el marge necessari per a seguir creixent. Sempre ha quedat lleig que l’independentisme no guanyés, sobradament, en unes eleccions generals.
Mirem com ha anat el transvasament d’escons al 27S: JxSí, -9 escons; CUP, +7; Cs, +16; PSC, -4; Podemos-ICV, -2 i PP, -8. Sense voler ser molt científic, però tenint en compte que hi ha hagut poca permeabilitat entre unionistes i independentistes, JxSí hauria repartit 5 escons a la CUP (s’entén que provindrien dels votants anti-Mas d’Esquerra) i 4 a Cs (que se suposa que provindrien de la part d’Unió de CiU); la CUP n’hauria robat 2 a Podemos-ICV; i la Cs s’hauria cruspit els 4 del PSC i els 8 del PP, a banda dels 4 de JxSí, ja indicats. L’augment de la participació, la llei d’Hont i el sidral amb el vot exterior distorsionen molt aquest esquema però, més o menys, sembla lògic que hagi anat així.
Per assolir els 90 escons independentistes, el plantejament hauria de ser doble. Políticament, com que ni els partits espanyols (PP i Cs), ni els de matriu espanyola (PSC i ICV) mai es passaran a l’independentisme, no hi ha més remei que fer-los OPAs hostils i quedar-se amb els seus votants. Convergència, ha de veure com guanyar terreny al PP i com recuperar el que li ha pres Cs; Esquerra, ha de fer el mateix amb el PSC; i, la CUP, ha d’esgarrapar algun escon més a Podemos-ICV. De fet, la CUP és l’únic partit que ja ha fet els deures al 27S, realment. Probablement, ja s’ha menjat bona part de la porció independentista d’ICV, i per tant ja li queda menys recorregut que a CDC i ERC. Temps enrere, es deia que ICV tenia un 25% d’indepes. Si al 27S ja han perdut dos escons, o sigui, un 15% de diputats respecte dels 13 del 2012, es dedueix que, en unes futures eleccions, la CUP només podrà papar-se dos escons més de Podemos-ICV.
L’altre plantejament que hauran de fer els independentistes és el territorial. Els mapes dels Sís versus la suma de Nos, incloses les indefinicions diverses, ho deixen clar. El litoral és partidari del No, mentre que, del prelitoral endins, la gent és independentista, majoritàriament. Tot i això, al litoral, el Sí oscil·la al voltant del 30%, que ja és una xifra important. O sigui, que no es pot parlar de fractura social, malgrat la via Úlster propugnada per Cs, però sí que hi ha diferències geogràfiques importants. A l’ANC, Òmnium, Súmate i el CCN se’ls ha girat feina. Hauran de seguir fent proselitisme als municipis riberencs, sobretot ara que estem en període no electoral i la gent està menys saturada de política, i polítics. Segurament, ho tenen molt més fàcil que no es pensen. Però per molt madura que estigui la fruita, s’ha de recollir abans que no caigui a terra, si no vols que es faci malbé.
4. Un grapat de terceres vies… potser totes mortes
Sense tocar el sistema polític actual, l’unionisme té mala peça al teler. Un govern de Cs amb el PP més el PSC seria una altra aberració democràtica, de ben poc recorregut. A més, Cs és un partit liberal, thatcherà i teledirigit per l’Ibex que, a sobre, flirteja amb partits d’ultradreta, com ara Libertas o España 2000. És surrealista pensar que el gruix de treballadors catalans algun dia els votarà en massa i sacrificarà l’estat del benestar, en pro de frenar l’independentisme.
Hi ha una dada que demostra que Cs rep un suport extern desmesurat. Si dividim el nombre de sufragis rebuts, pel màxim de gent que ha assistit als actes de campanya de cada partit, veurem que Cs té una ràtio de 245 (736.339 / 3.000), mentre que JxS la té de 28, només (1.966.768 / 70.000). Si Cs multiplica per 10 el rendiment dels seus actes electorals, és perquè no tenen cap necessitat de celebrar actes multitudinaris. En tenen prou amb aparèixer, dia sí, dia també, a les cadenes de televisió i ràdio estatals. Per això, que només 40.000 persones veiessin l’especial sobre Cs a TV3, forçat per la Junta Electoral, no els va fer ni pessigolles.
El seu auge resulta més estrany encara perquè, sense governar alcaldies, ni tenir cap president autonòmic, sí que tenen en Cañas essent jutjat per estafar, presumptament, 400.000 euros a Hisenda, en Nart enxampat amb comptes a Suïssa, una edil, ara ja trànsfuga, que exigia viatges gratuïts a Chicago i diversos imputats en els casos de corrupció Púnica i Innova. A banda d’això, la Sindicatura de Comptes s’ha queixat reiteradament que oculten les fonts d’ingressos de la seva fundació i no presenten els comptes a temps.
Un dels canvis que Cs exigeix, recurrentment, és demanar que la llei d’Hont deixi d’aplicar-se en el repartiment dels escons del Parlament català. Com que els unionistes tenen els votants al litoral, on viu el gruix de la població, denuncien que els independentistes treuen majoria d’escons perquè tenen els seus votants a la Catalunya interior, menys poblada. Calculen que, sense la llei d’Hont, haurien guanyat i haurien tret 69 escons, en comptes dels 63 obtinguts amb la llei electoral actual. En aquest supòsit, l’independentisme s’hauria quedat amb només 66 escons, en comptes dels 72 que ha tret. Cal fer notar que la llei de proporcionalitat no és pas un capritx per premiar els votants de les zones despoblades. Es fa, precisament, perquè quan els polítics redactin les lleis, no s’oblidin d’ells. És l’única manera de poder exercir un mínim de pressió i poder castigar l’oblit a les urnes, malgrat ser pocs votants.
A més, aquesta reclamació contra la llei d’Hont comporta una gran incoherència: si els partits unionistes volen canviar la llei electoral catalana per poder passar, olímpicament, dels pobles de l’interior de Catalunya, com es menja que s’erigeixen en defensors a ultrança dels habitants pobles de l’interior d’Espanya, dient que Catalunya no pot independitzar-se perquè, llavors, els catalans deixarien de ser solidaris amb ells? Li estranya a algú que la filla d’en Punset, membre destacada de Cs, titlli de vilatjans als qui volen la immersió lingüística en valencià? Denigrar la gent de poble que viu en viles petites, per contraposar-los als ‘cosmopolites’ com ella, que es creuen superiors simplement perquè viuen en ciutats alfa, és una mostra de racisme molt poc edificant.
Amb aquest currículum, presentar Cs com la ‘derecha moderna’ que reconduirà el ‘problema català’ sona a acudit de l’Eugenio.
Com a remei a tots els mal, altres unionistes, com ara Unió o Podemos-ICV, advoquen per una tercera via propugnant el confederalisme entre les actuals autonomies, altrament dit federalisme asimètric. Poca cosa a dir. És una proposta sense gaire acceptació a banda i banda de l’Ebre. A més, mai tirarà endavant perquè implicaria la refundació d’Espanya. L’Estatut ‘capat’ propugnava precisament això, i ja sabem com va acabar la cosa.
La solució plantejada pel PSC-PSOE és el federalisme simètric (de tota la vida). Queda molt ‘modern’, però presenta quatre problemes fonamentals. El primer, és que no hi ha federalistes; ni a Catalunya, ni Ebre enllà. Però, encara que hi fossin, el federalisme té un segon problema cabdal. Federar significa agrupar sota un poder central una sèrie de poders locals. En la transició, es va decidir parlar d’autonomies, com a model de descentralització de l’Estat espanyol unitari, justament per evitar considerar Espanya com el resultat de la unió d’antics territoris històrics independents. Per tant, el federalisme implicaria el reconeixement, per part l’Estat espanyol, de l’existència de territoris amb entitat jurídica pròpia, diferents de la mateixa Espanya. No havíem quedat que Catalunya no és, ni havia estat mai, una nació? Legalment parlant, doncs, federar-se xoca frontalment contra la idea d’Espanya com a única nació, fonamentada en una Unió Perpètua, establerta en la Constitució del 1812.
El tercer problema del federalisme és més d’ús quotidià. En les pel·lis americanes i alemanyes, reiteradament, veiem que la policia federal aparta dels casos criminals els policies dels estats federats. A quin català li farà gràcia veure que la Guàrdia Civil aparta els Mossos d’Esquadra cada cop que s’hagi de resoldre un delicte federal?
El quart problema del federalisme és, de tots, el més complicat de resoldre: federar autonomies requereix una reforma en profunditat de la Constitució. Però abans de conèixer el procediment establert, convé fer una reflexió a través d’un experiment molt il·lustratiu que córrer per la xarxa:
Tenim un grup de mones i uns plàtans penjats. Cada cop que una mona del grup vol agafar els plàtans, es ruixa la resta de mones amb aigua glaçada. Ràpidament, les mones aprenen que han de prohibir que cap mona s’acosti als plàtans, per evitar morir congelades. Un cop ho tenen après, es canvia una de les mones. Lògicament, la nova mona vol agafar els plàtans. Però les altres li deixen clar que no li ho permetran. La nova mona no entén què passa, perquè mai ha estat ruixada amb aigua glaçada, però no hi insisteix, per evitar ser recriminada un altre cop per les altres mones, que sí que saben en què consisteix el càstig per agafar els plàtans. Finalment, es van canviant totes les mones, fins que només hi queden mones que mai han rebut cap càstig. Però tampoc cap toca els plàtans, ara. Totes han après a impedir que cap altra mona agafi els plàtans, tot i no saber per què no es poden agafar. S’ho autoprohibeixen, com si fos un mandat diví, i punt.
Amb la Constitució Espanyola passa exactament això. Tothom la defensa a ultrança. Però ningú no sap per què ho fa. Ningú ha estat mai castigat per modificar la Constitució, però ningú gosa canviar-la. Trist, oi?
Reformar la Constitució implica 12 votacions. Les enumero:
1a. El govern de torn en redacta la proposta de canvi i ho vota internament.
2a. El Consell d’Estat estudia la proposta i vota per seguir endavant amb la reforma.
3a. El Congrés vota la proposta de reforma. Cal que sigui aprovada per dos terços dels diputats, almenys.
4a. Ídem al Senat.
5a. Si el Congrés o el Senat no l’aproven, es crea una Comissió paritària (mixta Congrés-Senat), s’esmena el redactat de la proposta i es retorna al Congrés i al Senat.
6a. El Congrés vota la proposta esmenada.
7a. Ídem al Senat.
8a. Es dissolen les cambres i es convoquen eleccions legislatives ordinàries per elegir uns nous Congrés i Senat.
9a. El nou Congrés vota la reforma.
10a. Ídem al Senat.
11a. El poble és cridat a votar, en un referèndum, l’aprovació de la nova Constitució.
12a. El rei signa la nova Constitució, com a aprovació final.
Cal tenir clar que cap partit espanyolista podrà oferir, mai, un concert econòmic a Catalunya. Només a Galícia, ja els suposaria perdre 1.100 milions d’euros, dels 8.400 milions del seu pressupost anual. Tampoc cap partit posarà mai, per escrit, que Catalunya és una nació jurídica amb dret d’autodeterminació, que podria separar-se d’Espanya via urnes.
Llavors, tot l’enrenou, fet i fet, només haurà servit per acabar amb una nova Constitució en la qual, simplement, s’hi hauran afegit les quatre banalitats que el PP sempre ha acceptat incloure-hi: (1) que Espanya pertany a la Unió Europea, (2) que la llista d’autonomies és la que tots sabem, (3) que si la primogènita és una nena, li tocarà ser la reina i (4) que el Senat ha de representar millor els interessos de les autonomies. Això sí, ja s’asseguraran que el pes de Catalunya al Senat sigui prou minse, com perquè mai no pugui anar massa a favor dels interessos dels catalans.
Pensen fer baixar el ‘soufflé’ independentista amb una reforma tan nímia? Els independentistes ho consideraran gatopardisme pur. Un engany ordit només per anar fent passar els anys, per veure si es cansen de sortir al carrer i muntar plebiscitàries, tots solets.
Vistes les opcions, no sembla que l’independentisme català pugui remetre abans de gaire. L’Otto von Bismark deia que: “Espanya és la nació més forta del món, i de la història, perquè els espanyols fa 500 anys que intenten destruir-la, i no ho han aconseguit”.
Aquest cop, però, sembla que l’estaca comença a trontollar.
Per a qualsevol aportació constructiva a l’article, adreçar-se al correu electrònic [email protected].
