Donat que, durant aquests dies de campanya, hem assistit a una quantitat brutal de màfies per manipular els votants, m’ha vingut de gust fer-ne un recull. Així, si algú té la temptació de qüestionar els resultats del plebiscit, potser li caurà la cara de vergonya, i s’abstindrà de fer-ho.
[1] Bancs: La patronal de la banca… (l’Antonio Baños de la CUP es preguntava en un meeting: com pot ser que la Patronal tingui una patronal per sobre!?). Doncs, això, la banca va fer un comunicat dient que deixaria Catalunya tan bon punt s’independitzés. No van passar ni dos dies que el BBVA se’n va desdir, per escrit. I el Sabadell acaba de fer el mateix.
[2] Corralito: El governador del banc d’Espanya va deixar anar que la independència portava un corralito a la motxilla. Resultat: alguns clients importants de les Espanyes van fer públic que retiraven els fons del Banc Sabadell, no fos cas que, per una vegada, el bon home tingués raó. Immediatament, el governador es va adonar que ell solet podia provocar el corralito amb les seves paraules, sense necessitat de cap independència i va rectificar, dient que passava a ser altament improbable. Aquest senyor acabava d’inventar la branca llunàtica de l’Estadística.
[3] Margaritis: Un vicepresident de la Comissió Europea, nomut Margaritis Schinas, va respondre a la pregunta sobre les conseqüències de la independència de Catalunya que li va formular un periodista d’ElPaís, amb la resposta de manual habitual de la Unió Europea, basada en la doctrina establerta el 2004 per l’antic President de la Comissió Europea, Romano Prodi. Fins aquí tot normal, però, oh, casualitat!, el senyor Margaritis Schinas resulta estar casat amb Mercedes Alvargonzález, una militant del PP que treballa de cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu, i que alhora és cosina l’exministre Federico Trillo. Per més inri, el germà de la Mercedes, i cunyat del Margaritis, Juan Alvargonzález Figaredo, és qui va pagar la fiança de Rodrigo Rato per tal que evités la presó. Ufff… quina pudor de socarrim!
[4] Juncker: Com que els havia sortit malament la jugada d’en Margaritis, l’eurodiputat del PP Santiago Fisas va interpel·lar la mateixa pregunta, aquest cop directament al President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. La resposta en anglès, ben escarida i concisa, no es va fer esperar, posats que simplement es va seguir el manual Prodi per redactar-la. Doncs bé, ves per on, algú, de qui per cert la Unió Europea encara no n’ha divulgat el nom, va traducció la resposta a l’espanyol d’una manera força sui generis, tot inventant-se paràgrafs on es detallaven fil per randa tots els maleficis que caurien sobre el poble català si gosava independitzar-se. Déu n’hi do, quin paper tan galdós els toca fer als de la Unió Europea… Però mira, això els passa per haver acceptat un país que té la ‘picaresca quevediana’, com a model educatiu.
[5] Margallo: Va perdre el debat amb en Junqueras per molts motius, però el fet que enregistressin el programa al matí i que, durant el dia es destapés el frau en la resposta en espanyol d’en Juncker, va provocar que, quan els espectadors van veure en Margallo brandava el full amb la resposta ‘manipulada’, tots a l’una saltessin del sofà i cridessin: ‘Ehhh! Que això és penal!!!’ I no va cometre només un penal, no; en van ser tres! El molt entabanador, no va saber-se estar de fregar-nos pel nas el coi de paperot durant tot el debat.
[6] Inversions: Els ‘increïbles’ diaris espanyols… (dic això perquè un estudi de la Universitat d’Oxford i Reuters ha determinat que són els que tenen menys credibilitat d’Europa, ja que només un de cada tres lectors es creu el que hi publiquen), des de sempre s’han empassat les ‘rigoroses’ informacions de Societat Civil Catalana i Convivencia Cívica Catalana. Sempre han sét especialment catastròfics quan tractaven de la inversió estrangera a Catalunya. Però, cagada pastoret!, aquesta setmana van quedar-se amb pam de nas, i van haver de publicar que en el primer semestre d’enguany la inversió a Catalunya havia pujat un 289%. Ohhh, quina pena! (que diria el del Polònia).
[7] Nacionalitat: En Margallo ens han arribat a dir que vagaríem per l’espai pels segles dels segles, però resulta que, una innocent pregunta d’un periodista al president Rajoy, va ser capaç de desmuntar, de cop, tota l’artificiosa amenaça de perdre la nacionalitat espanyola i sortir de la Unió Europea, en cas de secessió. Per això en Rajoy insistia dient: ‘Alguna nacionalidad perderían, ¿no?’ Ja ho veieu, segons sembla, hem de perdre alguna cosa, sí o sí, per fer content en Rajoy.
[8] Pensions: Malgrat els reiterats escarnis, negacions de l’obvi i amenaces sobre les pensions per part de la caverna ultraponentina, l’Andreu Mas-Colell ha deixat clar que els catalans hem cotitzat a Espanya i això ens dóna dret a cobrar d’Espanya, com actualment ho fa, per exemple, qualsevol jubilat espanyol resident a França o a Cuba, sempre que hagi cotitzat prou anys a Espanya mentre treballava. Això sí, en Mas-Colell veu clar que Espanya soleta no podrà pagar les pensions als jubilats catalans i s’avé a destinar part de les cotitzacions dels treballadors catalans, per complementar les pensions dels nostres jubilats.
[9] Pensionistes: Per desgràcia, on hi ha pensions, hi ha pensionistes que viuen a precari. I, on hi ha pensionistes, hi ha voltors disposats a aprofitar-se de la seva precarietat. Una persona que subsisteix amb 400 euros al mes, no pot permetre’s el luxe d’arriscar-se a perdre 70 euros de paga, com vaticinaven els de Societat Civil Catalana en un milió de cartes que van enviar directament a les llars on hi viuen aquestes víctimes propiciatòries. I, d’on van treure la llista d’aquestes llars? Ah… Els de ‘Misterios sin resolver’ ens ho diran, algun dia.
[10] Correus: La gent els veu capaços de tot. Per això, un dia va caure el sistema informàtic del vot per correu, i la notícia va fer la volta al món deu cops en cinc minuts. I mira que els importen ben poc, a Austràlia, les penúries de Correos… Sigui com sigui, ho van solucionar més o menys ràpidament. Però, per acabar-ho d’adobar, després va córrer la brama que algú havia prohibit fer hores extres, durant la campanya electoral, als funcionaris de correus de Catalunya. No consta que cap d’ells plorés en sentir-ho.
[11] Estranger: Més divertit va ser el vot forà. Van afanyar-se a divulgar la foto d’en Guardiola votant des d’Alemanya, per allò de visualitzar-se el ‘sin novedad en el frente’. Però, el cert és que votar des de l’estranger es va convertir en un drama i un impossible. A tall d’exemple, l’autoritat electoral espanyola va enviar als votants residents a Itàlia les paperetes de cada partit, juntament amb un sobre que portava l’adreça del consolat de Roma ja impresa. Simplement havien de dipositar una papereta al sobre i reenviar-lo per correu. Doncs hi va haver un petit problema: l’adreça impresa al sobre era casualment ‘errònia’ i, en conseqüència, aquests vots emesos mai van arribar al consolat i encara segueixen vagant per l’espai sideral margallà.
[12] Butlletes: Ara entrem en el capítol ‘república bananera’. Per una banda, a Tarragona, interventors de JxSí van denunciar que quan la gent anava a votar es trobava sobres tancats amb butlletes del PP a dins. També, misteriosament, algunes butlletes de Ciutadans havien acabat barrejades en el plec de les de JxSí. Per l’altra, tant al Vendrell com a Manresa, Vic i Manlleu hi ha gent que va rebre a casa seva propaganda de Junts pel Sí que contenia un sobre electoral amb una butlleta dins. Fins aquí, estem al primer món. Doncs resulta que, si per xafarderia obries el sobre, a dins t’hi trobaves una butlleta del PP. Tot un salt quàntic al tercer món, a la velocitat de la llum. Ja no cal que ningú més investigui la manera de teletransportar-se.
[13] Pregàries: Ara que, finalment, tot i que el futbol és una religió per a molta gent, havíem quedat que no barrejaríem l’esport amb la política, que ningú no s’apropiaria dels èxits d’en Gasol, que ningú tornaria a xiular cap himne, que els polítics deixarien de riure per sota el nas en els actes públics i que deixaríem l’estelada penjada al balcó quan acompanyéssim el Barça per Europa… arriba el Monsenyor Cañizares i demana als creients que preguin per la unitat d’Espanya. Poca broma! Només li va faltar dir que excomunicaria tots els independentistes a l’estil medieval, que, per qui no ho sàpiga, no només significava deixar de combregar quan anessis a missa, sinó que també implicava embargar-te tots els títols i possessions. Com en els desnonaments d’avui dia, vaja.
[14] Corrupció: Entre ratlla i ratlla del text que llegia l’Arrimadas per celebrar els resultats electorals, darrere seu, uns australopitecs acabats de ser clonats com l’ovella Dolly, bramaven ‘3%,… 3%!!!’, a tall d’insult a en Mas i, de retruc, a tothom qui l’hagués votat. Curiós que ho fessin la mateixa setmana en què en Jordi Cañas, el gran repartidor de la doctrina anti-3%, hagi sabut que l’asseuran a la banqueta dels salva-pàtries corruptibles, com a imputat per haver defraudat 429.203 euros a Hisenda. Segons sembla, són alumnes avantatjats dels partits gürtelians, púnics, blacktargeters, mercuris, treballs, EROsitos, Barcenasitos, Moneyderitos, Chicago-travellers, etc.; partits que tampoc no s’han cansat de bramar ‘3%’ durant la campanya. Com a joc de sobretaula, proposo que cadascú hi associï les sigles implicades en cada cas de corrupció.
[15] Amat: Veient que el 9N ja van cremar el cartutx de Liechtenstein, aquesta vegada s’havien d’empescar una altra forma de torpedinar la votació en el darrer moment, per deixar sense capacitat de resposta a l’adversari. Aquest cop, li va tocar el rebre a l’Oriol Amat, número set per Barcelona de Junts pel Sí. Una ràdio alemanya li va fer una entrevista i l’Amat va respondre com en Mas ja ho havia fet milers de vegades des que va iniciar-se el procés. A l’uníson, tota la caverna va afanyar-se a fer córrer la brama que en Mas realment era un constitucionalista de pro i que estava a punt d’engalipar dos milions d’il·lusos votants independentistes. Com que la gent ja s’ho esperava, va interpretar-ho com una innocentada mediàtica pre-nadalenca i, per sort, la mala passada els va fer llufa.
[16] Cartells: Estripar, guixar o fer malbé la publicitat electoral penjada a la via pública, se suposa que està considerat un delicte. Doncs, els fellons catalans deuen ser transparents com l’home invisible, perquè el meu barri aquests dies semblava un camp de batalla: hi havia guixades del 3% en les banderoles de JxSí, obscens membres virils riverencs apuntant cap a boques arrimadas, collages de cartells tapant-se els uns als altres… Vaja, que Beirut era un kindergarten, en comparació.
[17] Irreflexions: Seguint amb la idea de Beirut, algú em pot explicar com pot ser que, en jornada de reflexió, els nens passegessin amb globus de Ciutadans pel centre de les ciutats? Eren proto-votants taronges que els duien de casa? O és que hi havia una caseta camuflada amb gent aprofitant-se de la innocència dels infants? Durant la campanya, els de Ciutadans ja havien demostrat ser uns vulgars nens de papà maleducats i irrespectuosos, a qui els havien de cridar l’atenció debat rere debat. Realment, es creuen que són més guays i especials que ningú. Però ara hem vist que els patina l’alfabetització, perquè la paraula ‘escrúpols’ encara no la tenen incorporada al seu magí.
[18] Propaganda: No només els partits poden fer propaganda electoral durant la campanya. Les entitats jurídiques també en poden fer, cenyint-se a unes regles. Doncs, hi ha una associació de 70 persones amb una capacitat immensa d’aconseguir recursos, que també es creu tan especial com els naranjitos. Van engegar una campanya publicitària, i no van tenir manies per mantenir-la durant el dia de reflexió, quelcom expressament prohibit. Alertada dels fets per l’organització Drets, la Junta Electoral va reconèixer el frau de llei comès i va ordenar retirar la publicitat… un cop finalitzada la contesa electoral. Marca Espanya en estat pur.
[19] Junta: Aquesta és la mateixa Junta que va tenir la genial idea d’ensorrar l’audiència de TV3 per compensar l’augment espectacular de share del dia de la Via Lliure catalana d’enguany. Això ens va demostrar, fefaentment, que a Catalunya, hi ha un milió i mig de llars que ni tan sols tenen TV3 sintonitzada. Fins ara només era una llegenda urbana.
[20] Tupinada: Finalment, en cas que tots els altres mètodes fallin, sempre queda la via ‘autocar – de – vellets – d’una – residència – anant – a – votar – amb – la – papereta – adequada – casualment – homogènia’. Ens havien dit que això només passava a l’Espanya profunda. Doncs, no. A partir d’ara ja no haurem de fer milers de quilòmetres per poder veure aquest meravellós espectacle de la ‘democràcia’, amb els nostres propis ulls. Vergonya, senyors, vergonya!
[21] Bonus track: Els temps evolucionen i la nova manera d’enganyar el personal és a través dels robots informàtics que envien missatges a sac a través de les xarxes socials. Surt molt més barat que bustiar sobres casa per casa. A més, si pretens insultar, queda més dissimulat que no pas fer-ho manualment. A no ser que tinguis molt temps lliure, com, presumptament, tenia el dimitit president de Societat Civil Catalana.
Polítics, poders fàctics… Si us plau… No sigueu uns màfies mai més.
Ja sé que demano la lluna, però feu el favor de respectar la il·lusió que la gent encara té amb la democràcia.
Fonts associades a cada màfia:
[1] Bancs
[2] Corralito
[3] Margaritis
[4] Juncker
[5] Margallo
[6] Inversions
[7] Nacionalitat
[8] Pensions
[9] Pensionistes
[10] Correus
[11] Estranger
[12] Butlletes
[13] Pregàries
[14] Corrupció
[15] Amat
[16] Cartells
[17] Irreflexions: vist en persona al centre de l’Hospitalet de Llobregat
[18] Propaganda
[19] Junta
[20] Tupinada
[21] Bonus track
Per a qualsevol aportació constructiva a l’article, adreçar-se al correu electrònic [email protected].
