Als qui tenim el privilegi de conéixer Maria Rosa Sabater (Beniopa, la Safor), ens consta de bell antuvi la vehemència que la caracteritza. En aquest tret, la vehemència, resideix la seua principal força i la seua principal feblesa. No es talla a ostentar una gran intensitat, els ecos de la qual reverberen a diari per les xarxes socials i que s’erigeix en altaveu per denunciar injustícies socials. Seguir-la pel Facebook és com tenir a l’abast tant la portera (sí, la mateixa que et xiuxiueja a cau d’orella l’últim xafardeig sobre la veïna del segon i no et solta), com l’activista que etziba diatribes contra els vectors que enverinen aquest món. Tot en el mateix lot. Siga quina siga la vessant que mostra, allò que és segur és que no deixa indiferent ningú. Darrere sempre s’amaga un cor d’or i d’entrega cap a qui considera com una causa que defensa amb convicció.
Tanmateix, com tot esperit guerrer, també experimenta moments de desalé i de decepció per qui ha estat balafiant tones d’acer de la seua cuirassa i per la munió de llances que ha quebrat sobre terreny erm. Tampoc no deu ser fàcil ser un geni tan viu i desbordant que pot aplegar a esdevenir fins i tot enemic d’un mateix quan es perden les regnes. Cal trobar una trinxera on aixoplugar-se abans que les nafres s’endenyen. No cap dubte que els versos constitueixen el refugi perfecte per a guarir-se i recuperar l’oremus tot d’una. Maria Rosa Sabater és un preclar exemple de com es pot posar ordre i estructura al caos del món intern mitjançant la mestria de les paraules.
En estimar-te a la vora
de la parpella,
he restat mutilada.
Rere la publicació del poemari Terres d’altri (Editorial Germania), autèntica joieta que va ser mereixedora de l’accèssit Premi de Poesia “Martí i Dot”de Sant Feliu de Llobregat 1987, enguany Maria Rosa Sabater Soliva ens sorprén amb A ritme de tango (El Petit Editor). L’autora ara s’endinsa al bell cor del lirisme en una col·lecció de poemes on mena el lector a experimentar les sinuositats de l’amor amb tot el reguitzell de sentiments implicats: passió, seducció, èxtasi, tristor, companyonia, ensonyació, erotisme… No hi manca ni tan sols el dilema de desconéixer el pitjor dels riscos que escletxen sentiments tan elevats: la distància física o la proximitat de la convivència?
S’estimaven amb ritme de tango.
Amb generositat.
De fa temps,
es busquen al tros de tàpia
que separa les seues vides quotidianes.
No sospesaven les coses.
Bevien a gallet
el ruixat de cada estadi,
ofegant-se a l’aire.
Rascaven l’alba.
A mesura que el signant d’aquest article navegava per les aigües dels seus versos (cristal·lines i tèrboles), un somriure va acabar emergint espontani. I es tractava, no em ruboritza de reconéixer-ho, d’un somriure d’enamorat. Els mots anaven dançant rítmicament fins afaiçonar tota la gamma de sentiments íntimament lligats a l’experiència amorosa. Llegir aquest poemari suposa revisitar records que somouen totes les sensacions de l’amor encara que romanguessen endormiscades en un passat tancat amb clau i forrellat. Ha rescatat tot un treball d’elegància i de condensació poètica amb regust d’haiku. Majoritàriament amb elements quotidians amb els quals s’aproxima i s’acaba diluint en la vida del lector.
I és que Maria Rosa exerceix el poder demoledor de la poesia i reix a convertir-se en una autèntica fetillera de les lletres. La dama de Beniopa alinea síl·labes, conjura paraules i embasta versos que es combinen harmònicament, notes de sensualitat, en un joc d’estira-i-arronsa, adés de manera seductora, ara amb despit,…, a ritme de tango.
Et deixe aquest manuscrit.
Conté una vida de percussió.
Hi he estampat contorns d’un sabor especial
que vénen de molt antic.
El tast pot ser desagradable.
Tu, fes-li l’ullet.
Potser així no et repugne al gust
