Teòricament fa anys que hi ha una Estratègia Valenciana contra el Canvi Climàtic (algú ha sentit parlar d’ella?), però en la pràctica mai ha funcionat; això sí, va servir perquè alguns membres dels anteriors governs eixiren en les portades dels mitjans de comunicació. Doncs bé, ara es planteja redefinir aquella Estratègia i esperem que siga per a ficar-la en marxa amb mesures que realment facen front al que probablement és ja el major problema que tenim actualment.
1. Pla Forestal Valencià
Què ha passat doncs? Per una banda urbanitzacions i infraestructures han plagat el territori i per l’altra tenim un clima mediterrani molt sec i calorós en l’estiu, la qual cosa afavorix els incendis forestals, que s’han multiplicat per l’abandó en què tenim les nostres muntanyes des de fa dècades i també per la falta de trellat d’alguns habitants o visitants i pels interessos especulatius que han planejat sobre els terrenys forestals. De fet, el 54% d’aquests incendis han sigut causats per negligències (cremes de rostolls, torrades de xulles, espurnes elèctriques o metàl·liques, etc.) i el 29% han sigut directament intencionats (per requalificar terrenys, fer-se amb la fusta barata o produir noves pastures per al ramat), sols un escàs 11% poden considerar-se originats per causes naturals com els raigs.
El problema s’agreuja amb les pluges de la tardor, sovint intenses, que en caure sobre les muntanyes cremades i desprotegides de vegetació, amb fortes pendents, arrosseguen la terra i baixen en tromba cap als rius, que es veuen marrons o rogencs, i les valls, que s’inunden perillosament. A la Ribera encara recordem l’octubre de 1982, quan aquelles pluges torrencials descarregaren sobre les muntanyes recentment cremades més amunt de Tous i ompliren ràpidament el pantà, un pantà mal dissenyat i pitjor mantingut que es va desfer en qüestió d’hores, inundant de sobte els pobles de la Ribera del Xúquer.
Els freqüents incendis forestals i les plogudes intenses, a més de la intensa antropització, han provocat que el PV s’erosione greument i tinga moltes muntanyes desarborades, algunes convertides en vertaders deserts de pedra, amb la roca mare aflorant. Sols cal visitar les muntanyes pròximes a Carlet, Matamón per exemple, o baixar cap a Alacant per la costa, per vore com estan d’erosionades les nostres muntanyes. Així, el PV és hui una de les zones d’Europa amb major risc de desertificació, per no dir la que més.
I davant aquests greus problemes, què s’ha fet? Evidentment molt poc, per això estem com estem; els anteriors governs autonòmics fins i tot retallaren les brigades forestals i el govern central va aprovar, l’any passat, una Llei de Monts que desprotegix les muntanyes, permet l’edificació en les que es cremen i desvaloritza els agents forestals. Excepcionalment en alguns pobles hi ha hagut repoblacions de grups locals però sempre minúscules i de vegades poc efectives (si els plantons no es reguen repetidament durant el primer estiu es moren quasi tots); unes activitats adequades per conscienciar la població però no per resoldre realment el problema de la desforestació, d’una magnitud que supera l’àmbit local i comarcal.
Per tant, si volem recuperar els nostres boscos i els grans beneficis que d’ells rebíem, o almenys si no volem que el nostre territori es desertitze definitivament per l’erosió i el calfament climàtic, caldrà canviar la política forestal valenciana o, millor dit, haurem de tindre una vertadera política forestal perquè la d’abans era pràcticament inexistent. Necessitem un Pla Forestal Valencià que marque l’estratègia, els terminis, els passos a seguir i aporte els pressupostos necessaris per protegir eficientment els boscos que ens queden i recuperar tots aquells que encara es poden recuperar.
Aquest estiu ja s’han cremat al voltant de 6.000 Ha i això és inacceptable, per tant resulta fonamental millorar la prevenció, la vigilància i la conscienciació durant tot l’any per evitar aquests incendis forestals, realitzant treballs silvícoles sempre de mínim impacte ambiental, implicant les poblacions de les àrees forestals de manera que elles es beneficien directament de l’existència dels boscos, és una condició imprescindible per assegurar la supervivència dels arbres. Les campanyes sectorials i generals de conscienciació són molt importants també.
Després cal millorar la detecció i l’extinció dels incendis forestals. En aquesta era de les modernes tecnologies no ha de ser difícil la detecció ràpida, quasi immediata, de qualsevol conat d’incendi, de forma que amb les brigades d’extinció situades a prop siga possible tallar-lo precoçment, abans que adquirisca dimensions perilloses i incontrolables.
Paral·lelament caldrà recuperar tots els boscos, riberes, marjals, dunes, etc. que encara es puguen recuperar. Hi ha monts cremats que ells sols s’estan recuperant prou bé, en aquest cas hem de deixar-los tranquils, protegits, perquè acaben de recuperar-se completament. Però on s’han cremat reiteradament i es troben tan degradats que ja no poden recuperar-se a soles, caldrà repoblar-los amb espècies autòctones diverses i tècniques de mínim impacte, manuals bàsicament, per ajudar-los.
Per començar podria concretar-se l’objectiu de plantar-ne durant els propers dos anys 5 milions d’arbres autòctons, un per cada habitant com s’ha fet a nivell mundial, en les zones adequades, amb tècniques de baix impacte i reg planificat durant el primer any. Es poden provar diferents mètodes per comparar efectivitat i cost, i generalitzar finalment el millor.
Un Pla Forestal Valencià ben elaborat, suficientment pressupostat i òptimament executat resultaria molt positiu per a tots ja que, a més dels beneficis ecològics enumerats al principi, facilitaria la creació de moltíssims llocs de treball directes en la reforestació, la vigilància, el manteniment, l’educació ambiental, l’explotació dels recursos forestals, etc., i indirectament també crearia llocs de treball en el sector del turisme verd. Sens dubte resultaria molt beneficiós per a tots.
I d’on poden eixir els pressupostos necessaris per a fer realitat aquest Pla? Doncs, tenint en compte la seua importància ecològica i social, la Generalitat hauria de ficar fons propis i paral·lelament hauria de buscar ajudes de l’Estat central i de la Comunitat Europea en les línies de finançament que ja hi ha per a contindre l’erosió i la desertificació, capturar el CO2 i frenar el canvi climàtic, desenvolupar les zones rurals, reduir l’atur, etc. Però no podem estar sols a càrrec de les ajudes europees, la Generalitat ha de ficar pressupost en primer lloc!
Tal vegada el principal problema ací no siga l’econòmic sinó la inèrcia mental, les idees errades que encara imperen: durant dècades governants i governats han cregut que el prioritari eren les grans infraestructures, les obres faraòniques, i ara ja tenim AVEs, autovies, aeroports i megainfraestructures més que suficients, fins i tot en tenim més per habitant que la mateixa Alemanya, amb el llast de corrupció i deutes que han deixat pertot arreu. Així doncs hem d’adonar-nos i canviar la mentalitat, hem de reciclar els pressupostos de les grans obres públiques per ficar en marxa solucions mediambientals i socials com el Pla Forestal, perquè la prioritat ara és el medi ambient i les persones.
2. Prioritzar la Mobilitat Sostenible, executar realment la Xarxa Verda
El model de transport actual, basat en els vehicles de motor i les obres faraòniques, ha generat escasses solucions i moltíssims problemes:
En eixe sentit les infraestructures que realment necessitem serien aquestes:
● La Xarxa Verda que, aprofitant els camins rurals existents, connecte per a bicis i vianants tots els nostres pobles i polígons, sense revoltes, en línia recta o quasi. Començant per les capitals comarcals; per exemple, cal unir Algemesí i Alzira mitjançant una passarel·la pel Riu Verd, per unir el mercat d’abastos d’Alzira amb el Camí de Berca que duu a Algemesí; amb Carcaixent no cal res més perquè ja estan unides per l’actual carril-bici.
● Les Vies Verdes, noves rutes per desenvolupar el turisme ecològic, per exemple la de la Ribera-Safor, la de la Manuel-Xàtiva, la Via Verda del Xúquer, la de l’Aigua, etc. Si es fan amb una Escola-Taller o semblant, per cada Via Verda podrien crear-se uns 25 llocs de treball. A Girona, la del Carrilet rep al voltant d’un milió de visitants cada any…
Les dues propostes, Xarxa Verda i Vies Verdes van en la línia del projecte europeu EuroVelo, que vol crear una xarxa per a ciclistes i vianants de 70.000 km que unisca tots els punts d’interés ecoturístic d’Europa, un altre model de desenvolupament econòmic. I ha d’haver finançament disponible en Europa, igual que hauria d’haver-ne en els nivells nacional, autonòmic i local.
● Per altra banda, cal mantindre i completar la xarxa ferroviària de rodalies, millorant la de Xàtiva-Alcoi i construint la tantes voltes reivindicada Gandia-Dénia, amb la qual connectaríem les províncies del nord amb les del sud per la costa.
● A més hi ha d’altres mesures importants, de nul o mínim pressupost, com declarar els nostres pobles Ciutats 30, ciclovianantitzar els centres urbans, fomentar els camins segurs per anar a peu o en bici a l’escola, els dies de la bici a tots els pobles, ficar aparcabicis dins o davant dels centres educatius i d’altres llocs públics, millorar el transport col·lectiu, potenciar el comerç de proximitat, l’urbanisme verd, etc.
Aquest model de transport sostenible lògicament ha d’estar articulat amb altres sectors com l’agrícola ecològic, l’energètic renovable i d’eficiència, el turisme basat en la Natura, la cultura i les tradicions positives, etc. Hi ha sinergies que els permetrien potenciar-se mútuament.
I respecte al tema de l’Arc Mediterrani per unir ràpidament les regions costaneres del sud amb les del nord, cal completar-lo pel que fa al ferrocarril, tant per a viatgers com per a mercaderies, però sense basar-lo també en trams nous d’AVE perquè són impactants i caríssims, i a hores d’ara devem més del PIB, entre d’altres raons, per tantes d’aquestes infraestructures de discutible necessitat i pressupostos unflats. La solució seria completar i millorar la doble via fèrria existent, que permetria circular fins a 250 km/h, un poc menys que l’AVE i a canvi resultaria moltíssim més barata i molt menys impactant sobre el territori.
Per altra banda, no s’ha de caure en l’error de pensar que simplement ficant en marxa l’Arc Mediterrani ja tenim resolta la competitivitat i la venda dels nostres productes, i la crisi solucionada. Això seria tan ximple com va ser omplir els nostres termes municipals de polígons industrials creient que així vindrien quantitat d’empreses noves; sols cal vore els voltants dels nostres pobles per comprovar el resultat d’aquella nefasta política, que omplí les butxaques d’uns pocs a costa de destrossar l’entorn, malbaratar milions d’euros i endeutar els municipis. Un triple fracàs!
La solució als problemes econòmics actuals, causats per la política neoliberal i corrupta que hem patit, sols pot vindre d’implantar una nova política econòmica que siga decent i fique en primer terme les persones i la Natura.
3. Plans d’Eficiència i Energia Solar
Resulta fonamental fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica, que pot permetre estalviar més d’un 10% de l’energia que consumim i per tant evitar molts dels gasos hivernacle que llancem a l’atmosfera. A més, açò faria que la gent estalviara diners en la factura energètica, la qual cosa, ben explicada, facilitaria la implantació d’aquestes solucions: llums de leds, electrodomèstics A++, bioclimatització, etc. Les reformes domèstiques per millorar l’eficiència de les vivendes també crearien molts llocs de treball.
I per descomptat, tenim la gran solució de les energies renovables, especialment la solar que tan abundant és ací perquè rebem una mitjana anual de 1.700 kwh/m2,, és a dir uns 4,7kwh/m2dia. Per tant, amb un consum mitjà d’electricitat per persona d’uns 3,3 kwh/dia i un rendiment del 13% en les plaques comercials, sols necessitem uns 5,5 m2/persona de plaques fotovoltaiques per autoabastir-nos d’electricitat domèstica, superfície assolellada disponible per a la majoria de valencians.
Però fomentar ací les instal·lacions electrosolars sobre teulades, que no té cap impacte ambiental, passa per derogar el decret que castiga i grava amb impostos extra i tràmits complicats l’energia solar fotovoltaica. Un decret contrari al que estan fent en altres països on volen promoure l’ús de l’energia solar; a Califòrnia, per exemple, regalen i instal·len els panells fotovoltaics a les famílies pobres. Resulta increïble, ridícul, inacceptable, que Alemanya amb menys de 1.100 kwh/m2 any tinga moltes més instal·lacions solars que nosaltres; açò sí, Espanya guanya en AVEs, aeroports, obres faraòniques i, per descomptat, en corrupció política…
Per altra banda, els mòduls solars de calfar aigua no tenen aquest problema i gaudixen de major rendiment, al voltant del 70%, de manera que s’amortitzen en uns 5 anys amb l’electricitat que estalvien, a partir d’aleshores l’energia que utilitzen per calfar l’aigua resulta gratis, i segons les seues garanties comercials duren uns 20 anys. Per tant, aquests mòduls termosolars sí que es poden fomentar ja amb facilitat, la pega ara és que estem en crisi, les famílies tenen pocs diners i les actuals subvencions són escasses o nul·les, arriben tard i exigixen massa paperassa, de forma que pràcticament no servixen i són molt pocs els que s’instal·len estes plaques.
Segurament resultaria molt més útil que l’Administració o/i les Caixes afines avançaren el cost del mòdul termosolar i després el cobraren, per exemple, en 6 anualitats de 300 € cadascuna, quantitat equivalent a l’estalvi elèctric que permeten els mòduls solars actuals; amb un banc públic o l’ICO resultaria fàcil de finançar. Per acollir-se al Pla Termosolar Domèstic, o com s’anomenara, només faria falta tenir en la terrassa o la teulada 2 m2 lliures, resistents per suportar 250 kg, oberts al sud i ben assolellats durant tot el dia.
4. Foment de l’Agricultura i Jardineria Ecològiques
L’agricultura ecològica absorbix més CO2 que la convencional, com un embornal natural, perquè utilitza menys insums energètics, permet certes cobertures herbàcies i reaprofita moltes restes de collites. Per tant, cal desenvolupar-la molt més del que es planteja el tímid Pla de Producció Ecològica de la CV ja que actualment sols suposem un escàs 3,3% de la superfície dedicada a l’agricultura ecològica en Espanya.
Seria necessari recuperar els camps abandonats, molts pertot arreu, per reconvertir-los en ecològics i que els treballen els aturats en Cooperatives. Resultaria molt positiu perquè crearia llocs de treball, produiria menjar de qualitat i tindríem més absorció de gasos hivernacle.
A banda de generalitzar l’agricultura ecològica, caldrien altres mesures com per exemple subvencionar i fomentar pertot arreu, fins i tot en l’agricultura convencional, el triturat de les restes de la poda i la reutilització de les restes de les collites, com la palla de l’arrós, amb la prioritat d’evitar les cremes agrícoles, que a més de molestar les poblacions veïnes, alliberen milions de tones de CO2, provoquen freqüents incendis forestals, empobrixen els sols i generen més gasos d’efecte hivernacle.
La jardineria també pot ajudar amb un manteniment ecològic, sense verins ni malbaratant aigua, prevalent les plantes mediterrànies xeròfiles, seques, com els milers d’espècies que tenim a les nostres muntanyes. Són inadequades la gespa perquè necessita molta aigua que no en tenim, les palmeres perquè no donen ombra i les ataca la plaga del morrut, els tarongers perquè donen molta feina, etc.; l’objectiu ha de ser mínim treball, aigua i residus. Hem de dedicar el màxim esforç a plantar els molts arbres autòctons que falten als nostres carrers, fins arribar als 13 m2/habitant de zones verdes que recomanen els estàndards europeus, la qual cosa, a més de millorar l’estètica de les ciutats valencianes, ajudarà a suavitzar el clima i que no pugen tant les temperatures urbanes durant els estius, cada volta més calorosos.
Caldria combinar zones verdes amb horts ecològics urbans sempre que es puga, als solars abandonats que hi ha dins i als afores de les ciutats. Si tenim bon criteri omplirem tots els buits de les trames urbanes amb arbres autòctons, i implicarem el veïnat perquè la gent veja els arbres com a cosa pròpia i els cuide i els protegisca.
La Conselleria hauria de fer i divulgar una Guia de Bones Pràctiques en Jardineria, fomentant les tècniques ecològiques i la utilització de les espècies xeròfiles autòctones més adequades a cada lloc.
Ací està pendent que el món faller retorne als seus orígens. És inacceptable i insostenible que facen quasi tots el monuments amb plàstics com el poliestirè expandit que després, en cremar-los, originen un núvol de contaminació que envolta els municipis, afectant negativament la nostra salut i el medi ambient. Veïns i ajuntaments hem d’exigir que les falles tornen a ser de cartró-pedra i fusta, adequades i respectuoses amb l’entorn, condicionant qualsevol ajuda o premi perquè acomplisquen un codi de bones pràctiques falleres.
I sobretot, és fonamental reeducar una població que simpatitza amb la Natura però que, en general, no la cuida en absolut ni veu els impactes que tenen les activitats humanes sobre el medi, impactes que repercutixen negativament sobre la nostra salut. I això no sols ha de fer-se en Escoles, Instituts i Universitats, sinó en tots els àmbits, aprofitant els mitjans de comunicació públics i, si es pot, privats.
Fomentar els campaments de Natura entre els xiquets i adolescents seria també una bona idea. I potenciar les tasques dels grups ecologistes, cicloturistes, excursionistes, etc.
Educar també amb l’exemple, emprant paper reciclat en les activitats educatives, municipals, institucionals, etc.
Desenvolupar aquestes mesures milloraria les condicions de vida a les nostres ciutats i a més crearia llocs de treball, ajudant a resoldre el greu problema de l’atur. Els nous ajuntaments han de ficar les persones i la Natura al centre de totes les seues decisions. Amb una bona informació pública i uns crèdits mínims l’economia verda alçaria el vol i podria ocupar centenars de milers de treballadors.
Annex 1
Cada any pugen les temperatures mitjanes i, segons els estudis de l’IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) i l’Aemet (Agència Espanyola de Meteorologia), l’increment global encara no arriba a 1ºC, però si seguim com fins ara a finals de segle les temperatures poden pujar 5ºC més, la qual cosa resultaria vertaderament catastròfica tant per als ecosistemes com per a la nostra agricultura i economia…
De fet, durant el anys que existix l’Observatori Meteorològic de València ací ja s’observa un increment major i la sèrie de mesures apunta a pujades encara més elevades, i potser no lineals.
L’IPCC, depenent de l’ONU, està format per milers de científics del clima de tots els països, inclosos alguns de l’Agència Espanyola de Meteorologia i de les seues nombroses investigacions ha tret unes conclusions que tothom hauria de conéixer i que en resum diuen el següent:
No fer res i continuar així és el més fàcil i ximple però ens durà més onades de calor, més sequeres, més incendis, més erosió i desertificació, menys gel en pols i glaceres, elevació dels mars, reducció de costes i terres fèrtils, salinització creixent, pluges minvants, més i més potents huracans, més plagues, més malalties, més problemes i despeses en els cultius, més fam, fugitius i refugiats climàtics, més xenofòbia, conflictes per l’aigua i les terres, etc., coses que ja comencem a vore. Amb el perill real que el retard en actuar impedisca solucionar el problema de l’escalfament global si entra en una fase d’autoalimentació accelerada i irreversible.
L’Acord de París de l’any passat va tindre aspectes positius però resulta inconsistent, feble, insuficient, i no podrà acabar amb l’escalfament global perquè malgrat la urgència retarda la seua aplicació al 2020, amb revisions quinquennals. A més, els compromisos dels països signataris resulten insuficients, amb ells les temperatures poden augmentar uns 3ºC i no establix terminis concrets per arribar al màxim de les emissions i començar a reduir-ne, ni imposa sancions als qui no complisquen l’acordat, ni tan sols declara explícitament la necessitat de reduir el consum de petroli i carbó, principals responsables de l’escalfament global…
Per què passa açò? Doncs perquè abans i durant la COP-21 els governs han estat sotmesos a les enormes pressions de les transnacionals petrolieres i els seus lobbys, unes pressions fortíssimes perquè aquestes corporacions mouen bilions de dòlars anualment i volen seguir mantenint el seu brut i sagnant negoci per sobre de les persones i la Natura. Només així s’explica que després de vint reunions internacionals, amb les temperatures creixents i les solucions tècniques ben investigades, fins i tot amb les grans ciutats ofegant-se per la contaminació dels combustibles fòssils, a penes s’apliquen encara les conegudes solucions. Com ha dit el climatòleg J. Hansen, l’Acord de París és un frau perquè fa moltes promeses però no estableix les mesures necessàries per realitzar-les.
Dissortadament els governs estan mediatitzats per les transnacionals i no prenen les decisions que permetrien detenir l’escalfament global; a Espanya tenim un dels pitjors exemples perquè el govern central més corrupte de les darreres dècades ha arribat fins i tot a promulgar un decret contra l’energia solar i l’autoconsum, quelcom increïble que ha tallat en sec el desenvolupament d’esta font renovable i ha fet el ridícul internacional. De manera que, si no volem que ens passe com a la granota de la metàfora, els ciutadans i les administracions més properes hem d’implicar-nos a fons per evitar que les temperatures seguisquen pujant indefinidament, amb els gravíssims problemes associats.
Annex 2.
La causa principal de l’escalfament global es coneix des de fa més d’un segle, la va explicar el químic suec S. Arrhenius: els gasos d’efecte hivernacle, sobretot l’anhídrid carbònic (CO2), deixen passar cap a la superfície terrestre les radiacions que arriben del Sol però absorbixen i impedixen eixir una part significativa de l’emissió infraroja que la Terra envia a l’espai per equilibrar-se energèticament, en conseqüència entra més energia de la que ix i va acumulant-se ací en forma de calor, que eleva gradualment la temperatura mitjana de la superfície terrestre. Actualment, el CO2 origina més del 50% de l’efecte hivernacle, la resta és conseqüència d’altres gasos menys abundants com CH4, CFC, NOx, O3 troposfèric, …
En realitat el CO2 és una substància natural que emetem tots els éssers vius quan respirem, un subproducte del metabolisme energètic, i també és el gas que absorbixen les plantes en realitzar la fotosíntesi, reacció inversa a la del metabolisme. Fins fa uns parell de segles, ambdós processos s’equilibraven i la concentració de CO2 en l’atmosfera es mantenia pràcticament constant, va ser a partir de la I Revolució Industrial quan començàrem a produir-lo en quantitats creixents i des d’aleshores ha anat acumulant-se, provocant l’efecte hivernacle i augmentant la temperatura global.
Els principals emissors de gasos d’efecte hivernacle són òbviament els sectors que més energies fòssils consumixen. L’any 2013, a la Comunitat Valenciana, d’un total de 23.414 Mtep consumides, el 75% procedien de combustibles fòssils, el desglossament per sectors fou aquest:
