L’aigua, potser per la seua naturalesa fluida i dispersa, va discórrer lliure o compartida comunalment fins fa poc. Fou durant les últimes dècades, privatitzats ja pràcticament tots els recursos naturals, quan alguns especuladors repararen en les enormes possibilitats que oferia el líquid element; llavors les autoritats decidiren privatitzar també l’aigua “per a millorar la qualitat i assegurar el proveïment a tots els ciutadans”, açò digueren ells. Al seu favor tenien el precedent de les embotelladores, que s’havien apropiat dels brolladors naturals per a vendre l’aigua envasada als rics i a les poblacions que tenien els seus pous massa contaminats.
Certes comunitats no ho varen entendre i rebutjaren que les empreses adjudicatàries s’ensenyoriren fins i tot de l’aigua de pluja. En algunes ciutats esclataren revoltes que frenaren temporalment la privatització, però foren simples excepcions i a la llarga tothom acabà acceptant-ho com una cosa inevitable, una necessitat històrica.
I al final, per evolució lògica, tocava privatitzar l’únic que quedava lliure: l’aire, un nou filó d’or a disposició dels més espavilats. De fet, a Tòquio ja havien instal·lat màquines expenedores d’aire net perquè els sofrits vianants pogueren donar-se un respir de tant en tant en els carrers amb més pol·lució, unes màquines escurabutxaques que generaven grans beneficis als seus propietaris.
La qüestió va sorgir perquè nombrosos governs locals, regionals i centrals estaven tan endeutats, després de dècades de pèssima gestió, nepotisme, obres faraòniques i corrupció generalitzada, que ja no podien mantindre’s ni tan sols retallant els escassos serveis que encara oferien. Tampoc podien augmentar els impostos que cobraven perquè les classes mitjanes estaven ja espremudes al màxim, les baixes massa empobrides i les altes, d’una forma o altra, sempre acabaven escaquejant-se. D’altra banda, feia temps que havien venut les empreses públiques, les caixes d’estalvis, fins i tot serveis tan importants com la neteja viària, la recollida i tractament del fem, la depuració, etc., de manera que no els quedava ja res per vendre o externalitzar, com deien ells…
Així les coses, algun assessor ociós es fixà en aquest recurs natural i el va veure com un altre més, perfectament gravable. Llavors se li va ocórrer que els governs, com a representants legítims dels ciutadans, podien declarar-se usufructuaris i administradors de l’aire, amb la finalitat de crear un nou impost sobre el seu consum. No obstant açò, al principi negaren reiteradament que la mesura anava encaminada a crear un nou impost i la justificaren novament amb la milonga de controlar, millorar i assegurar la qualitat de l’aire. A més, raonaven els portaveus governamentals, si l’aire era de tots i a tots els representava el govern, aleshores l’aire també era del govern, per delegació directa del poble. Un sil·logisme molt raonable, almenys per als de dalt.
La majoria del poble no ens deixàrem enganyar i ho rebutjàrem, quasi ningú ho volia, però clar, no anàvem a eixir a ocupar els carrers i les places per a tirar fora de les institucions aquells governants, encara que foren uns corruptes provats i comprovats, perquè al cap i a la fi els havíem votat nosaltres mateixos, la majoria de nosaltres, o siga al voltant del 30% dels votants… Amb aquesta crisi que ha destrossat la nostra economia, bastant fèiem els ciutadans amb aguantar cada dia els problemes del treball, qui el tenia, i les hipoteques, qui encara tenia casa; era preferible oblidar-se de tot i entretenir-se amb el futbol, les falles, les processons, els bous, les pel·lícules, els whatsapps i la televisió, encara sort que tenim la televisió… A més a més, al final aclariren que sols ficarien un impost temporal, reversible, fins que passara la crisi; i només hauríem de pagar uns cèntims per cada metre cúbic d’aire que respiràrem, els cotxes ni tan sols pagarien, per a no baixar més les seues vendes…
No obstant açò, les necessitats de finançament continuaren acuitant els governs i aquests no tardaren molt en hipotecar i vendre els drets d’usdefruit de l’aire. Per a això feren una ordenança i els adjudicaren al millor postor, al més amic digueren les males llengües.
La liberalització de l’aire acabà estenent-se per tot el món. Com sempre, alguns s’oposaren un poc però el progrés i els mercats foren implacables, i al final la mesura conjuntural es va convertir en una llei permanent, definitiva.
En pocs anys multinacionals com l’Air for All & Cia cresqueren com la bromera, absorbint les companyies regionals, i els seus principals inversors es feren immensament rics. El negoci de l’aire es va convertir en l’estrella de les borses de Wall Stret, Tòquio, Hong Kong, Berlín, Londres, París, Moscou, etc.
Ara, tots els ciutadans del món paguem per l’aire que respirem. Al principi era una quota insignificant però conforme creixien més i més els deutes de les nostres institucions, quelcom sorprenent perquè ja no oferien serveis ni res, ja que la cotització del metre cúbic d’aire va anar pujant, imparable, fins arribar a preus vertaderament prohibitius per als pobres, que cada vegada es veien menys pels carrers…
I ara ens toca a les arruïnades classes mitjanes.
Jo ensenyava Història en un liceu públic i vaig perdre el meu treball quan privatitzaren completament l’educació. Després em tornaren a contractar a temps parcial, amb les mateixes hores però amb un sou molt reduït i quasi sense drets laborals.
Em vaig anar endeutant a poc a poc i haguí de rehipotecar l’habitatge perquè el meu fill, la meua dona i jo poguérem seguir menjant i respirant. L’economia no va millorar i el banc ens va llevar el pis; haguérem de malvendre els mobles i allotjar-nos en una cabanya que construírem nosaltres mateixos, amb deixalles que trobàrem pel raval.
Avui, amb prou feines podem menjar perquè m’han tornat a retallar el salari i em queden un parell de dies per a aconseguir diners d’algun prestador i pagar el nostre aire. Si no ho aconseguisc l’AfA&Cia ens denunciarà i quan ens porten davant el jutge, aquest no dubtarà en condemnar-nos a la cambra de buit per incomplir la llei de l’aire i no pagar les nostres quotes. I si ho aconseguisc, no sé com li tornaré després els diners al prestador.
Estic desesperat. Què puc fer?
