Sortint sobre les 16 hores de l’estació del Passeig de Gràcia de Barcelona, en el tren “regional”, arribàrem a l’estació l’Aldea-Amposta a les 18.30h i, amb un sol terrorífic d’estiu, haguérem d’esperar a les andanes inclements d’aquella estació desèrtica més de mitja hora fins que va venir el que ens havia de dur a València; arribàrem a València a les 10 de la nit, sis hores per anar des de Barcelona a València, com si estiguérem al segle XIX perquè ja sabem que l’Estat espanyol no inverteix ni un cèntim al corredor mediterrani mentre que malbarata diners a mans plenes a la resta de l’estat on no hi ha el mateix volum d’habitants ni de turistes. La gent, per desgràcia, s’acostuma massa i s’ho pren amb una resignació elevada i ascètica, amb alguna petita indignació, com si no tinguera cap esperança que aquesta empresa estatal (espanyola) canviés de manera de fer i ens tractés com a ciutadania de primera. Pel que fa als trens “regionals”, Catalunya i el País Valencià sembla que pertanyen a dos estats diferents, amb l’afegit de funcionar –d’habitud– sense cap coordinació horària per a maltractar els usuaris de l’eix mediterrani, com si no tingueren dret a res, només a ésser espoliats.
A l’endemà havíem de tornar de València a Llançà, arribàrem a l’estació del Nord de València més de mitja hora abans de la sortida del tren Talgo. Hi havia una cua molt llarga i només dues finestretes obertes venent bitllets d’eixida diària, amb una lentitud i exasperació enorme; la cua arribava de banda a banda de l’estació. Vam intentar comprar el bitllet a les màquines i no ens donava aquesta possibilitat. Volíem agafar el Talgo de les 13.45h i el rellotge de l’estació encara no marcava les 13.20h… Vam estar vora mitja hora a la cua i quan ens tocava el torn per a comprar el bitllet, mancaven tres o quatre minuts per a l’eixida del Talgo. La meua companya em va enviar perquè advertira que arribàvem de seguida mentre ella comprava el bitllet. Quan vaig arribar al punt de facturació, hi havia dues empleades de RENFE, la facturadora i la interventora i encara hi estava entrant gent. Quan em toca els dic que la meua companya estava comprant el bitllet en aquest moment i que, per favor, esperaren uns minuts perquè hi havia una cua llargíssima i ja arribava.
La facturadora em va preguntar si portava diners en efectiu (com suggerint que podíem entrar al tren sense bitllet i pagar-lo allà mateix), però la senyora interventora m’etziba autoritàriament i en veu forta: “Hábleme en español”… Segurament, per la cara d’indignació i de pànic que vaig posar en escoltar allò, va fer afegir, més baixet, “porque no le entiendo”. Li vaig dir que la seua obligació era entendre’m i atendre’m en la meua llengua, que era oficial d’acord amb la “legislació vigent”, però que li repetiria el que li havia dit totes les vegades que feren falta fins que m’entenguera però que, no obstant això, no m’obligaria a parlar en castellà perquè estava al meu País i en el meu dret de parlar en la meua llengua i, pels gestos que feia de rebuig i fàstic per escoltar-me parlant en català, li vaig preguntar que si encara estava ratllada en la dictadura feixista. Em va respondre –de males maneres–que no volia que li ho repetís cap vegada, que si no li parlava en espanyol, res de res, ni m’escoltava i que ella no estava en la dictadura sinó en la “realidad” (una realitat que ens exclou, als catalanoparlants, que som exterminats com si no tinguérem cap dret a viure i a expressar-nos en la nostra llengua, com passa als parlaments espanyols i europeus) i es va girar d’esquena i se’n va anar cap al tren, amb l’orde de no deixar-nos entrar per a agafar el tren si no portàvem bitllets i ho fèiem immediatament. Li vaig dir que la denunciaria per discriminació lingüística i que se’n recordaria per tractar-nos com a subdits colonials.
Li vaig preguntar a la facturadora de bitllets que em donara el nom de la interventora que no em deixava expressar-me en la meua llengua al País Valencià i que em discriminava per motius lingüístics, per poder-la denunciar, i em va dir que no sabia el seu nom, és a dir, que abans podíem entrar sense bitllets i comprar-lo en el tren, però pel fet de parlar en català, ens discriminaven i ara no ens deixaven ni pujar al tren? Vaig reflexionar i dir en veu alta: encara es pregunten alguns per a què volem la independència de Catalunya i de tots els Països Catalans? Per a sortir de la dictadura i d’un estat que ens maltracta com si encara estiguérem en una dictadura i que ens diu tots els dies: “los españoles (castellanoparlantes), primero”; els catalanoparlants no teniu cap dret i, diguen el que diguen, les “lleis” ens ho passem per l’entrecuix.
Enujat, vaig anar a posar una denúncia i reclamació a l’oficina d’atenció al client. La interventora del Talgo em va discriminar i em deixar en la paraula en la boca per parlar en valencià o català. Quan va venir la meua companya a l’entrada a l’andana, no portava el bitllet del Talgo sinó d’un altre tren que eixia de l’estació Joaquin Sorolla al cap d’una hora, per la qual cosa, carregats amb les maletes, ens vam quedar a terra, per exclusió a causa de motius de discriminació lingüística i maltracte del personal de RENFE. Perquè RENFE i l’Estat espanyol, amb la petjada franquista a sobre, ens maltracten com a empresa i estat impropi, recapten tots els diners de l’eix mediterrani i ens tracten com a “ciutadania” quartmundista, amb un menyspreu sistemàtic, profund, sord i constant. Si no parles la llengua de l’Imperi madrileny, no tens dret a res.
Sembla ser que aquesta senyora interventora, d’una seixantena d’anys, de cabells tenyits de ros i d’un posat malcarat, n’ha muntat moltes d’aquestes característiques, perquè el personal de l’oficina d’atenció al client, quan els vaig contar la discriminació lingüística que m’havia fet, em van dir que ja sabien massa bé de quina interventora es tractava. No sabem els motius o privilegis pels quals va entrar a “treballar” a RENFE però és evident que, si no entén el valencià-català, no està capacitada per atendre la gent que va en tren des de València a Barcelona, quan als nostres Països Catalans hi ha tanta gent jove capacitada per a aquestes funcions que entén i sap les dues llengües oficials que hi ha a la realitat dels Països Catalans. Volem un estat propi per a poder expressar-nos lliurement en un país i en una terra lliure d’imposicions dictatorials, discriminacions maltractadores i arbitràries; per a poder parlar en la nostra llengua sense que ens excloguen, maltracten, invisibilitzen i exterminen com a residus infrahumans.
Sense dret a tenir drets, suportaria la ciutadania castellanoparlant dels Països Catalans que no els deixaren expressar-se en la seua llengua als nostres parlaments i estar més de tres anys sense cap mitjà de comunicació en la pròpia llengua perquè la censuraren? O què dirien si no els deixaren expressar-se en la seua llengua als serveis públics dels Països Catalans?
