De fet, la novel·la arranca així: “La prostituta era lo único hermoso de aquel polígono industrial repleto de naves abandonadas y de montañas de escombros, de vertidos, de cascotes y de plásticos que el viento de levante azotaba rabioso”. És una novel·la on sembla que els mobles tenen vida pròpia i sovint en tenen de sentiments i inclús de reflexions perquè estan impregnats de les vivències que els atorgen els qui els envolten i els fan servir, són mobles estèticament acreditats a escala mundial, i al remat hi ha un annex il·lustrat amb fotografies de tots aquests mobles que recorren la novel·la perquè els lectors puguen fer-se una idea i saber de què estem parlant, les autèntiques joies del disseny del segle XX:
un silló oreller “Papa Bear” (1950) dissenyat per Hans Wegner, la “Longue Chair” (1956) de Ray Eames, la mecedora “Thonet” (1960) dissenyada per Michael Thonet, la cadira “número 45” de Finn Juhl, el sofà “Chesterfield” dissenyat a meitat del segle XIX, el silló “Wassily” (1926) de Marcel Breuer, el sofà “LC2” (1929) de Le Corbusier, silló “Lady” (1951) de Marco Zanuso, el silló “Egg” (1958) d’Arne Jacobsen, les cadires de la marca valenciana,” Viuda de Mocholí” (dels anys 30 als 70), les cadires valencianes de “Ventura Feliu” (des de 1892),el sofà “PK31” (1958) de Paul Kjaerholm, la “Coffe Table” (1944) d’Isamu Noguchi, la cadira “Tolix Modelo A” (1934) de Xavier Pauchard, cadira “Panton” (1967), de Verner Panton, model “Executive” (anys 40) d’Eero Saarinen, “Mirlo negre” (1910) de Ray i Charles Eames, el silló “CH25” (1950) de Hans Wegner, “Silla Plywood” (1945) de Ray Eames, “The Chaise” (1948) de Ray i Charles Eames, cadires “DSW i taula a joc” (1948) de Ray i Charles Eames, el sofà d’Andy Warhol de “The Factory”, “la taseta de café o el model perdut” de Finn Juhl (1950), el model “Pelican” (1940) de Finn Juhl, “la taula elíptica” (1951) de Ray i Charles Eames, sofà “Poeten” (1941) de Finn Juhl, “la cadira del Califa” (1949) de Juhl, sofà “Baker” (1951) de Finn Juhl, la “cadira Barcelona” (1929) de Mies Van de Rohe, “The Chair” (1949) de Hans Wegner, “Wishbone” (1950) de Hans Wegner”, cadira “Paó Reial” (1947) de Hans Wegner, Silló “Ox” (1960) de Hans Wegner, silló “Bibendum” (1929) d’Eileen Gray, “silló antropomorf de Sigmund Freud”, silló “Womb” (1947) d’Eero Saarinen, “Ball Chair” (1966) d’Eero Arnio.
És també una història d’amor entre una exreclusa en procés de rehabilitació i un immigrant bosnià traumatitzat per la guerra que va viure al seu país a la dècada dels noranta, dos animals amb ferides profundes que necessiten reconstruir-se per tornar a viure; de fet els immigrants formen una part molt important de la nova societat valenciana d’aquest segle XXI que descriu la novel·la, “La decoradora”, bosnians, marroquins, romanesos, búlgars, russos, sudamericans, “el Moro”, una andalusa, etc., són personatges que habiten i tenen un protagonisme destacat en les històries que trenen el relat en espiral de la decoradora, posem per cas, l’inconfusible “accent de l’est” de molta gent que està al voltant del mercat dels encants de Tarsis, Yuri i Dana, l’accent magribí de Yusuf, també es conta que abans de contractar-la per al rastrell li va agradar a la decoradora, “el seu somriure natural i sincer, també l’accent de les terres del sud i la seua pronúncia clara i modulada” de Lola; en canvi, tot i que la novel·la recorre els carrers de València, de l’horta, de Foios, de Burjassot i de bona part del País Valencià, a penes sí escoltem el valencià, només en un bar d’un barri de València… Al meu parer hi ha un sobreexcés d’identitat espanyola en sèrie, “nogal español”, “mujeres españolas, maridos españoles”, on la valenciana gent, la seua llengua i cultura, és invisibilitzada i desapareguda, a la manera del que ha passat amb els mobles artesanals de Mocholí o Ventura Feliu, només en algun cas s’al·ludeix a la parla o a l’accent valencià de la gent dels pobles del voltant de València i es troba a faltar el reconeixement de la unitat de la llengua, del valencià que és una variant del català. És a dir que la identitat diferencial valenciana associada al passat és subsumida en un procés de globalització on el peix gran, la identitat espanyola, es menja el petit i al meu entendre, caldria una reflexió més acurada sobre el xoc d’identitats, valenciana i espanyola, on la primera, més artesanal, desapareix en la paperera de la història a mans d’una identitat que preval, estatal i industrial que no la deixa existir sinó com a anècdota i residu inútil del passat, sense cap possibilitat de restauració i adaptació a les societats actuals del segle XXI.
En el terreny dels elogis, a més de la qualitat d’una obra que mostra la crisi econòmica, laboral i moral que provoca l’actual globalització i de l’interés que es manté al llarg de la novel·la per veure si la decoradora és capaç de rehabilitar-se del tot i deixar la reclusa de banda, hi ha els conflictes entre els baixos fons i algunes màfies que envolten el món del reciclatge i de la recuperació de materials de rebuig aprofitables, hi ha la història d’amor entre dos éssers castigats per la vida i per veure si aconsegueixen restaurar les seues pròpies vides, hi ha una apologia de l’ofici de fuster i una descripció magistral i segurament insuperable de la recuperació de mobles, de l’esqueletage, de la reparació, de la restauració i de la decoració; mai en cap altre llibre havia llegit una descripció tan rigorosa i detallada del treball de fuster i de l’ofici de restaurador de mobles enmig d’una societat consumista i malbaratadora que prioritza un estil de vida basat en ”usar i llançar”. És una novel·la que suggereix reflexions molt interessants sobre la reparació i la cura de les ferides de la vida, una espècie de manual d’autoajuda, també una mostra del rastre que deixa la crisi després d’acabar-se la festa del luxe, del consumisme i de viure alguns per sobre de les seues possibilitats. Una mostra de les deixalles i dels residus que deixa la crisi i de l’instint de superació, de supervivència i de rehabilitació dels objectes i d’éssers humans marginals i desnonats per la societat exitosa i triomfant. Una novel·la bàsicament estètica, que cerca la salvació en les emocions lligades a la bellesa, enmig d’objectes d’art i de l’ofici artesanal de restaurador que repara, conserva, protegeix i refà l’art de la nostra vida quotidiana.
L’estil de l’escriptura d’aquesta novel·la posa de manifest una habilitat narrativa excel·lent i una sensibilitat exquisida, a més d’un amor per l’ofici de restaurador admirable, de fet, a les il·lustracions finals hi ha algunes rèpliques de mobles fets per l’autor, Pedro Bonache i per Juan Carlos Estruch, com a mostra de la passió pel seu ofici. No obstant això, enmig d’aquesta sensibilitat i persecució de la bellesa també hi ha escenes que recorden els films de Tarantino i les novel·les de Stig Larson. L’autor m’ha dit que refaria la novel·la pel que fa a posar més accent en la defensa de la identitat i la cultura valenciana.
