He vist que a Benicarló, el divendres 22 de juliol, Borja Penalba i Laura Borràs van fer una actuació memorable cantant poemes a partir del ‘Llibre d’Amic e Amat’ i amb una selecció de versicles que van anar explicant al temps que connectaven Llull amb Verdaguer i Vinyoli però també amb Joan Vergés, Blai Bonet, Maria-Mercè Marçal i fins i tot amb Roc Casagran, poemes on l’amor és vida i el desamor és la mort. Un joc d’enllaços que va emocionar tot l’auditori. Fou possible gràcies a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ACPV, Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Benicarló. Recordar Llull no ha de ser incompatible amb celebrar i llegir Montserrat Roig i altres escriptors i escriptores en la nostra llengua (com s’ha dit alguna vegada). No és excloent, al contrari, i estic segur que es podria fer un concert també amb els escrits de Montserrat Roig, Victor Català, Maria Mercè Marçal o Maria Beneyto sobre l’amor. Compartisc l’article de Toni Mollà sobre Montserrat Roig, publicat a La Veu aquest estiu, i ara mateix m’estic rellegint, entre d’altres, “La ciutat de les agulles”, un viatge per l’URSS on escriu sobre el setge de Leningrad i ens conta com s’enamorà de la ciutat. Ens adverteix al pròleg: “Si espereu llegir un llibre sobre el paradís soviètic, deixeu-ho córrer, no continueu. Si busqueu les reflexions d’una intel·lectual desencisada sobre les traïcions de l’URSS, també”. Només discrepe -una mica- quan, parlant de la mort de Puixkin, després d’escriure que, a diferència de Pablo Neruda: “Quan vaig veure per primera vegada l’escultura de bronze, feia un dia plàcid i no em vaig sentir emportada per cap força de la naturalesa. Potser perquè, als llavis de Puixkin, hi intuïa un desdeny més real contra els mediocres del seu temps. No eren tempestes ni cataclismes naturals allò que féu sucumbir Puixkin als 38 anys, sinó l’estultícia –aquest parany en què cauen fins i tot els homes de talent. Puixkin va morir en un duel per defensar el seu honor i el de la seua esposa, Natàlia Gontxarova. I això vist amb ulls de dona, no és més que una bestiesa”. Em sembla, i ho he de matisar, que és una bestiesa vist amb ulls de dona i amb ulls de qualsevol home amb una mica de sensibilitat humana; però és veritat que la majoria dels homes han estat educats militarment, per a defensar l’honor a l’estil calderonià, aquell que es troba a sota del melic. A més a més, la Montserrat Roig té un recull d’articles que publicà al diari Avui, un “Dietari obert. Un pensament de sal, un pessic de pebre” (1992), el seu estudi extraordinari sobre “Els catalans als camps nazis” (1977), “L’hora violeta” (plena de promeses sense definir encara, 1980), “El cant de la joventut” (1989), “Molta roba i poc sabó…” (1971), “Ramona, adéu” (1972), “El temps de les cireres” (1977), “L’òpera quotidiana” (1982), “La veu melodiosa” (1987) i “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” (1991). Els seus escrits contenen la frescor, la intel·ligència i la passió per la vida i la cultura; res humà és aliè a la seua àvida curiositat.
Tornant a terres d’Occitània, el dissabte 2 de juliol, a la plaça de la República (francesa) de Castèlnòu d’Arri, assistírem a un concert de música de reggae/hip-hop a càrrec del grup Mauresca de Montpeller. Després a les 22.30 a la plaça del Mercat (Halle Verdun) hi hagué una actuació de cançó folk del País Valencià a càrrec de Maria Arnal i Marcel Bagés, que formen una parella musical com Borja i Laura, però Maria és la que canta i Marcel l’acompanya tocant la guitarra; va cantar cançons de l’Ovidi, com ara “A la vida” [Canto a la vida plena/ des de la vida buida/ tanco els ulls/ baixo el cap/ la sang em puja al cap/ I el cor em diu que sí/ El cervell diu que sí/ I tot en mi és un sí/ Que mai no acabarà/ Canto a la vida sí/ Canto a la vida sí!]. Després va cantar també, amb una veu excel·lent, “La dança del vetlatori” (que tracta sobre la mort dels infants albats), uns poemes d’Estellés on el poeta envia a mamar tots els versos perquè l’únic que li interessa és l’amor de la seua estimada, unes cançons de batre de Pep Gimeno Botifarra, al qual va esmentar des de l’escenari, recordant-lo i agraint-li que els permetera cantar les seues cançons, i també en castellà va cantar cançons de la Marina Ginestà, que és la jove que apareix a la plaça de Catalunya al començament de la Guerra Civil, després del colp d’estat, vestida de miliciana i amb un fusell al muscle, i després una cançó sobre l’exili dels refugiats que fugien de la Guerra: “No tendrás que preocuparte/ni encontrarás los gendarmes/ pidiéndote los papeles/ No irás a la prefactura/ ni encontraràs amarguras / detrás de un ‘pase usted’”. També va cantar la cançó anarquista del taxista, un poema que intueix la guerra: “Y el cielo se encuentra nublado/No se ve relucir ni una estrella/ los sonidos del trueno y del rayo/ vaticinan segura tormenta/ y son, y son, y son tiempos borrascosos/ que tienen, que traen/ las lágrimas a los ojos”. Maria i Marcel van continuar la seua actuació i ella va cantar la cançó “Miris on miris”, a partir d’un poema de Marc Sempere i l’u de Banyeres de Mariola “Miris on miris/és aquest món un deliri/ miris on miris/ miris on miris on miris/ quanta riquesa i misèria/ quanta por i quanta histèria/ miris on miris on miris…Miris on miris on miris/ és aquest món un deliri…”.
El primer disc de Maria Arnal (que, tot i que viu a les comarques de Barcelona, és d’arrels socarrades de Cocentaina, segons em va dir a la fi del concert) i Marcel Bagés fou “De mescles, acoples i melismes” i el segon disc -que és el que va cantar a la plaça del Mercat de Castèlnòu d’Arri- s’anomena “Verbena”. Una nit màgica amb un so de guitarra prodigiós i una veu magistral, acompanyada o ‘a capella’.
A les 11.30 de la nit, actuaren, de nou a la plaça de la República, “Pirat’s Sound Sistema”, un grup de reggae de Barcelona que va vindre a actuar, fa uns anys, a les festes de sant Marcel·lí de Patraix (València) i una de les seues millors cançons, d’entre les moltes i molt reivindicatives que tenen, proclama que “els peixos petits es menjaran els grans”, donant-li la volta a allò que és habitual, que el peix gran es menge el xicotet.
El diumenge 3 de juliol, abans de la taula redona sobre cuina, Pere Manzanares (de Ràdio Arrels de Perpinyà) va fer una entrevista a Vicent Marqués tot interessant-se sobre la cuina catalana i occitana. Vicent va explicar que estava més de quaranta anys investigant-ne la història, i després va analitzar-ne les diferències i similituds i va dir que el caçolet (un guisat de fesols, típic del lloc on érem) era un dels plats tradicionals més coneguts d’Occitània, juntament amb la brandada i d’altres, i preguntat pel plat més famós dels Països Catalans, va exclamar: “La paella!”, i el periodista de Perpinyà va afegir admirativament: “Que és valencià!”
