Per una banda, que més del 47,7% a Catalunya siga partidària de la independència i un 42% no encara, d’acord amb una recent enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) evidencia que l’independentisme no és una cosa efímera i que ha vingut per a romandre; i per l’altra, que molta gent amb ideologia unionista i espanyolista, contradictòriament i paradoxalment, no accepten el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya a votar sobre el seu futur, mentre estan en contra de qualsevol canvi constitucional real que permetés la igualtat de gent a tot l’estat, el reconeixement efectiu de la plurinacionalitat, la igualtat real de les diverses llengües de l’Estat i l’acceptació dels drets i llibertats de la ciutadania catalanoparlant i dels territoris dels Països Catalans a autogovernar-se, sense primacismes nacionals i lingüístics imperials espanyols de matriu castellana (com remembrava un exalcalde de Requena, però al revés), explicita que l’imperialisme espanyol no permet cap tipus de federació o confederació entre els Països Catalans i mostra com ens condemna a la ciutadania catalanoparlant a la subordinació i la subalternitat permanent; a més a més aquest polític del PP i en general la dreta espanyolista “valenciana” (en realitat castellanista), expressa una ignorància absoluta i un cinisme enorme quan es pregunta per a què serveix el valencià fora del País Valencià perquè ignora, conscientment, que el valencià és català i el parlen uns 10 milions a tots els Països Catalans. Els ponts, diga el que diga el senyor Milián, exdiputat del PP i el president de la Generalitat Valenciana, principalment, els ha trencat un Estat espanyol opressor i repressor, de matriu franquista, incapaç de respectar i reconèixer la igualtat i la pluralitat de llengües, cultures i nacions que hi ha a l’Estat espanyol, com deia el poeta Joan Maragall a “Adéu, Espanya” i reclamava Salvador Espriu a “Pell de brau”, elogiant la diversitat de pobles, llengües i cultures, sense cap èxit més que una retòrica espanyolista i unionista que tracta d’exterminar la diversitat i els altres des de la imposició imperialista madrilenya o castellana, que ens acusa de “mal educats” o de “no tenir trellat” si parlem la nostra llengua sense haver de demanar-li permís a cap senyoret cacic castello-espanyol acostumat a l’ordre imperialista heretat del franquisme i sostingut fins ara mateix, basat en la mala educació, en el feixisme, en la imposició castellana i en el menyspreu a les altres llengües perquè encara no tenen estat propi perquè no tenen estat propi. En conseqüència, ens obliguen als catalanoparlants a tenir estat propi al marge de l’estat espanyol, per a poder tenir els mateixos drets, reconeixements i llibertats que els castellanoparlants o aquella ciutadania que per tenir estat propi, com l’anglesa, francesa, maltesa, italiana o andorrana, etc., gaudeixen de tots els drets de ciutadania i de reconeixement de tots els drets humans, culturals i lingüístics. És normal que la dreta espanyolista formada en el franquisme o hereus de la ideologia franquista i educada en la catalanofòbia, tant durant la dictadura com després no ens reconega als catalanoparlants el dret a tenir drets, però s’entén menys encara que l’esquerra espanyola, que sovint es diu antifranquista, conree també la catalanofòbia i no accepte el dret a decidir, com es preguntava el músic català d’arrels andaluses, Lluís Cabrera, com pot ser u antifranquista i no defensar el separatisme o l’independentisme que era negat per Franco i ens perseguia i ens tractava de criminalitzar, com fan avui dia Aznar, Rajoy, Felipe Gónzalez, Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra, etc.? Aquesta gent reprodueix la manera de pensar de la dictadura franquista inclús encara siguen del PSOE, IU o de Podemos.
Jordi Muñoz, politòleg de la Universidad de Barcelona, en analitzar i comentar a l’ARA la recent enquesta on el sí a la independència s’imposa per primera vegada des del 9-N, ho qualificava d'”Un creixement sostingut”: “Ja fa sis anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i el canvi que allò va esperonar en les preferències de la ciutadania catalana sobre l’autogovern no ha donat cap símptoma de ser reversible, ans al contrari. Passat el moment de màxima intensitat de la mobilització, el suport social a la independència manté una pauta lentament ascendent. Aquesta és la dada que té realment transcendència política. Molt més que les petites oscil·lacions que es donen mes a mes i que poden deure’s en part, a l’error de mesura propi de les enquestes d’opinió” (23 de juliol proppassat).
El senyor president de la Generalitat Valenciana, amb el seu voluntarisme innocu de “refer els ponts” entre Espanya i Catalunya, al·ludia a un ungüent màgic, la Declaració de Granada del PSOE (juliol del 2013) sobre el “federalisme”. Un dels majors experts a l’Estat espanyol sobre federalisme, Ferran Requejo, amb abundant bibliografia sobre aquest tema, en analitzar el document dels socialistes espanyols de Granada advertia a l’article “Paraules màgiques, paraules sospitoses”, a l’ARA, el 23 de juliol, que “una conclusió no gaire difícil a què arribarà un lector mínimament informat sobre temes federals és que l’ús d’aquelles dues nocions [“reforma constitucional” i “federalisme”] va transformant-les de paraules màgiques en paraules sospitoses […]. En primer lloc, lluny del que el document pretén fer creure, resulta més que qüestionable que inclogui una proposta que es pugui anomenar federal en termes estrictes. Més aviat es tracta d’un conjunt dispers de propostes de remodelació de l’estat de les autonomies que no trenca amb la lògica bàsicament regional del model. S’empra la paraula més que el concepte. Malgrat l’ús del terme “federal” i una voluntat de “clarificar” competències dels dos nivells de govern, la concreció institucional segueix sent autonòmica. Es defensa, per exemple, que la política europea seguirà la “jurisprudència constitucional” [sic]; s’estableix una intervenció jeràrquica del poder central quan sorgeixin conflictes -sempre en nom de la “igualtat de la ciutadania” i de la “cohesió territorial”, naturalment, que sovint no són més que dues coartades conceptuals vinculades a una visió unitarista, gens federal, de l’estat i que, de nou, legitimarien processos de recentralització-“; s’accentua el “federalisme cooperatiu” (Alemanya va arribar a la conclusió als anys 90 que la ‘cooperació’ impositiva dissolia la lògica federal, en contrast amb una concepció més plurinacional, descentralitzada i “competitiva” de les federacions (com al Canadà); es mostra al document de Granada una confiança en la sempiterna reforma del Senat tot i que les cambres altes no juguen cap paper destacat en estats plurinacionals com Bèlgica o el Canadà; “en definitiva no es surt del marc mental de les “nacionalidades y regiones” […]; el poder judicial està lluny de federalitzar-se, tan sols s’opta per “cierta territorialización (respetando su carácter de poder único y exclusivo del Estado); no hi ha procediments de garantia específica sobre el compliment de les regles adoptades (el dret a decidir òbviament, ni hi és ni se l’hi espera); la regulació dels símbols col·lectius i de la política internacional són temes absents o plens d’unes ambigüitats que l’experiència constitucional de les últimes quatre dècades ja ha mostrat a bastament a qui beneficien”.
En definitiva, el document socialista de Granada no està en absolut pensat des del tema de fons que cal resoldre: el reconeixement i l’acomodació política i constitucional en termes liberals i democràtics d’un estat que és plurinacional”. Requejo afirma, a més, que “la Declaració de Granada mostra una lletra i una música molt antigues, fins i tot més que la cançó composta pel mexicà Agustín Lara (1932), ja ho saben, “Granada, tierra soñada por mi….”. De les expectatives màgiques a una clara i sospitosa decepció. Com a punt de partida per a un estat plurinacional la declaració socialista del 2013 resulta simplement obsoleta. Paren com a referència, i a la baixa, models uninacionals poc congruents amb el caràcter nacional heterogeni de la societat espanyola. I encara s’hauria de negociar (és un dir) amb el PP i C’s, que, com tothom sap, són dues organitzacions imbuïdes d’una profunda cultura federal i plurinacional”, ironitza Requejo.
Els partits socialistes des Països Catalans si volen contribuir a refer els ponts entre Espanya i els Països Catalans, el que han de fer és parlar clar als seus socis espanyols, defensar el dret a decidir, denunciar que quan es proclama la igualtat de ciutadania i territoris de l’estat és una ignomínia perquè en drets i reconeixements el que hi ha és la imposició espanyola de matriu castellana, primacista i imperialista, que ens condemna a la ciutadania catalanoparlant i als habitants dels territoris dels Països Catalans a una subalternitat permanent i indigna. Molta gent, independentista, volem refer els ponts amb Espanya, però primer, com demana un exdiputat socialista del PSC, Rubert de Ventós, cal que ens respecten i ens reconeguen en la diversitat, en la igualtat i en la diferència; que ens permeten tenir un estat propi, que ens reconeguen i ens respecten i després mirarem de ‘refer’ els ponts trencats amb l’estat espanyol, com a estats units catalànics a Europa. Perquè davant els residus estructurals franquistes de l’actual estat espanyol, l’únic just, possible i raonable -per tal de garantir la nostra supervivència- és fugir d’un estat que ens vol exterminar i ens tracta com el nostre pitjor enemic, per exemple, observem les rodalies de Barcelona i les gairebé nul·les inversions al decimonònic corredor mediterrani, com si fórem habitants de països subdesenvolupats, mentre entre Madrid, Andalusia i Extremadura inverteixen tots els diners de l’estat.
Reconèixer el dret a decidir és el primer pas per a refer algun pont. Mentrestant, els ponts que ha dinamitat l’Estat espanyol tractant-nos com als seus esclaus i considerant els Països Catalans com la seua mamella a esmunyir, no mereix que refem cap pont en dècades; primer que ens deixen viure en pau i en llibertat, respectant el dret a decidir constituir-nos en estat propi i després ja parlarem d’estat a estat, per a refer ponts perquè només es tracta de separar-se d’un estat que ens maltracta i no ens reconeix el dret a tenir drets. Per a tornar-se a “abraçar”, amb els que ens han maltractat i oprimit, si és que convé abraçar-se, primer cal separar-se i no deixar que ens maltracten més des d’un estat que ens considera els seus súbdits, des d’una concepció espanyolista i unitarista de matriu castellana, primacista, racista i imperialista; primer cal reparació i justícia, un tractament respectuós, d’igual a igual, d’estat a estat, respectant els nostres drets humans, socials i del nostre poble a la lliure determinació. Per una qüestió de supervivència, de drets i de dignitat. Amb el qui ens vol exterminar, no hi ha res a parlar més que fugir espantats. És el que mereix un estat espanyol que ens deixa sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua al País Valencià i ens censura tots els mitjans en català, és el que mereix el qui ens empobreix, el qui tracta d’esquarterar els Països Catalans per a aniquilar-nos en la nostra catalanitat [balearitat o valencianitat]. No podem deixar que ens exterminen. “Refer els ponts” segons les coordenades del PP-PSOE, és una invitació a l’extermini de la nostra catalanitat sencera, una acceptació de l’esclavatge espanyolista que dura més de 300 anys. Refer els “ponts”? No, gràcies!
