L’altre dia, a mitjans de març, portaven la notícia de la seua mort, la de Vicent, els diaris, però no eixia cap nom, com si no en tinguera, tot i que si haguera eixit, segurament no l’haguera reconegut, perquè als pobles, la gent coneix més pel malnom que pels noms i cognoms; el seu malnom era el de “Peringolo” (no sé per què perquè no he trobat el seu significat en cap diccionari); per viure prop de l’escorxador i li posaren de malnom “mataor”, a ell no li feia cap gràcia, he dubtat de posar-ho, en realitat jo pensava que li l’havien posat això perquè volia ser ‘mataor’ de bous, torero. Llavors, quan ‘El Cordovés’ era tan famòs, durant la dictadura, molts xiquets volien ser cantants (com Raphael, Bruno Lomas, Nino Bravo o Júlio Iglesias) o toreros i fer-se rics, de pressa, tot i que hagueren de dedicar-li les orelles i la cua del bou al dictador que havia assassinat als seus propis pares, mare i pare, d’El Cordovés, acusats de ser comunistes, com passà, havent d’acceptar que el criminal es fera fotos i moixaines amb ell, que feien pudor de sang. Perquè tenia les mans tacades de tantes morts i tants exilis a sobre. La vida d’El Cordovés a l’Espanya franquista l’expliquen Larry Collins i Dominique Lapierre “O llevarás luto por mi”.
Fa vuit o deu anys, el Govern de Zapatero va fer una reforma laboral per despatxar els treballadors pagant-los menys dies a l’any. El vaig veure, a Vicent, al parc de l’Ortisa de Benigànim, perquè jo hi estava, per l’estiu, cuidant la meua mare malalta. Ens saludàrem, feia molts anys que no ens véiem. Li vaig preguntar què era de la seua vida i em va dir que li agradava anar molts quilòmetres en bicicleta, pujar a la muntanya, que era molt esportista, etc., tenia els bíceps de les cames molt grossos i forts, m’ho deia content, joiós, de sobte, molt enfadat va carregar de valent contra el Govern dels socialistes, dient-los de tot, perquè havien reduït els dies d’indemnització davant l’acomiadament laboral; no sabia que l’havien fet fora i que parlava afectat, ara entenc el seu profund cabreig; li vaig donar la raó, em semblava indefensable que hagueren fet això uns socialistes, en compte de defendre els drets laborals i econòmics de la classe treballadora, que alguns diuen que no existeix però existeix, com duien al programa electoral. Era un engany. Això no es podia fer perquè deixava mes desprotegits els treballadors. No obstant això, quan va arribar el Govern de Rajoy i va reduir més encara els dies de cotització a l’any per acomiadament que els socialistes, me’n vaig recordar de l’amic Vicent i vaig pensar que el seu cabreig seria còsmic. A més a més, un Govern de Rajoy, que al meu poble, per desgràcia, a causa del baix nivell cultural de massa gent, a les eleccions estatals i autonòmiques o municipals, obté -sovint- uns resultats ‘magnífics’, perquè molta gent treballadora vota la dreta com si aquesta defensara els seus drets i no els interessos dels empresaris, clergat, banquers i la burgesia; vaig pensar que Vicent es sentiria molt ‘sol’ enmig d’un poble tan ‘groc’, sense ni tan sols poder descarregar la ràbia i la frustració de viure en un poble que vota, tan sovint, a la dreta perquè governe amb criteris espanyolistes i contra la classe obrera; quasi sempre o sempre a favor dels més rics.
Vicent havia sigut acomiadat de la fàbrica on treballava, en aquell moment, fa vuit i deu anys, i, des de llavors, tenia una minsa pensió de 400 euros al mes que no li permetia viure ni arribar a final de mes; per tant, havia d’anar a fer espàrrecs, bolets, esclata-sangs, etc, per a poder menjar; li agradava, anar pels camps, però l’altre dia no tornà a casa, no el trobaven; no responia el mòbil, la dona, la filla i el gendre van tractar de localitzar-lo, van avisar la policia municipal, van fer un ban, alguns veïns van anar a buscar-lo per tot el terme, fins i tot a les coves dels carrers l’Heura, que estan prop del Genovés i de Barxeta, a uns cinc quilòmetres del poble de Benigànim, quan s’acaba la Vall d’Albaida i comença la Costera i res; no el trobaven per enlloc.
Al remat, el va trobar el seu gendre a uns 300 metres darrere de la caseta de l’anterior alcalde socialista i la seua dona, el mestre Josep Ramon Vayà i Empar Murillo, que és com una torre, a la banda més cap a la dreta de la pujada del convent, que porta el nom d’”Al Vent” remembrant la cançó de Raimon, prop de l’ermita de Gràcia, en un pou de més de 20 metres de profunditat que feren fa més de 60 anys els alcaldes franquistes Vicent Boluda o Miguel Martí Mateu; sembla que el pou estava tancat amb bigues i n’hi havia una cadena metàl·lica al voltant del pou, però, segurament, per tal d’agafar espàrrecs, va botar la cadena i en passar per sobre del pou, les bigues corcades pel temps i la humitat van solsir i va caure vint metres avall, es va desnucar a l’acte, no va patir, segons indiquen els informes mèdics. Alguns, després de la desgràcia, tractaven de buscar-li les cosconelles a l’alcaldessa actual de Benigànim, Empar Canals Senabre, quan es feren els pous ella no havia ni nascut; ara s’han tapat tots els pous abandonats perquè no passe un accident luctuós tan lamentable com el que li va passar a l’amic Vicent Alabort Cuquerella.
Els polítics dels governs que posen les pensions tan baixes, haurien de tractar de viure amb 400 euros al mes a veure si poden; si es posaren en la pell dels que han d’arribar a final de mes amb només 400 euros, havent de pagar llum, aigua, menjar, etc., veuries com pensarien d’una altra manera i tindrien en compte la realitat més fotuda. Perquè cobrant 400 euros, no es pot viure cap vida mínimament digna. A Vicent, l’ha mort, un accident provocat, en bona part, per un estat que posa un salari tan baix de pensió, que no es pot viure, mentre lliura més de mil milions d’euros a empreses ruïnoses com Castor per causar terratrèmols a les costes de Tarragona i Castelló, a elèctriques i empreses de gas i petroli, on per les portes giratòries els expolítics van a caure, com a la menjadora d’una cort. Un estat que posa pensions tan baixes, és un estat que ens maltracta i es desentén dels problemes bàsics de la gent, per això es podria qualificar que és un estat delinqüent, com deia Manolo Vázquez Montalbán, un estat que explota la gent treballadora i després l’abandona a la seua sort quan les coses es tornen fotudes. Un estat així, lingüísticament, culturalment i socialment, esdevé el nostre principal enemic. Perquè ens deixa caure en un pou cada vegada més fons. Per desnucar-nos.
Un estat que davant el decret aprovat pel parlament de Catalunya de pobresa energètica perquè la gent que no puga pagar no passe fred a l’hivern, decideix portar-ho al tribunal constitucional i este tribunal sentencia que Catalunya no té competències per defensar els més pobres de la seua ciutadania perquè no passen fred, que això no és ‘constitucional’; davant d’això, indignada, Empar Moliner, catalana d’origen valencià, decideix fer una performance a TV3 i simular que cremava una Constitució espanyola dient que si aquesta constitució diu que no s’ha de protegir els que passen fred, el millor que podíem fer era cremar eixa constitució per calfar-se i no passar fred… Un raonament tan ben muntat i sembla que a alguns no els ha agradat, volien cremar-la com a la bruixes de l’Edat Mitjana i crucificar-la. Perquè potser hi ha massa gent que creu que els llibres sagrats són més importants que les necessitats de la gent, no passar fred, no passar gana, no estar sense sostre, no poder veure TV3, IB3 i RTVV… Encara!
