Com explica Serra en la La tertúlia de Joan Fuster, ni l’Estatut d’Elx, al què donà suport Fuster, ni el del Consell, al què li donà suport Ventura, enmig de les discussions, baralles i divisions, servirien de res, perquè la Constitució espanyola de 1978 s’imposà amb unes limitacions contra nosaltres enormes, prohibint el dret a l’autodeterminació i la federació dels països amb la mateixa llengua i, a més, en les primeres eleccions el PSAN no fou autoritzat i el PSPV de Ventura fou legalitzat molt tard, mentre ‘ja es preparava’, per banda d’Ernest Lluch -que no congeniava gens amb els sarcasmes fusterians-, la seua absorció per part del PSOE. El naufragi polític dels partits nacionalistes valencians fou total i derivà en l’engoliment del PSPV per part del PSOE, tret d’uns quants nacionalistes valencians irreductibles, d’entre els quals es trobaven Ventura i d’altres que acabarien en l’Agrupament d’Esquerres i en la formació de la UPV, juntament amb gent del PNV de Burguera, gent que venia del PCPV (Ernest Garcia, Doro Balaguer, els germans Codonyer, Gustau Muñoz) o del PSAN (Josep L. Blasco) o de la primera Esquerra Unida del País Valencià, gent de l’ORT, PTE, la Lliga-l’EMC o OIC (Vicent Àlvarez), que va derivar després en el Bloc Nacionalista Valencià i, més tard, en Compromís.
Tanmateix, hi hagué més d’un conflicte entre Joan Fuster i Eliseu Climent perquè tenien models lingüístics molt diferents o, millor dit, antagònics per al País Valencià. En un article lingüístic de l’esborrany de l’avantprojecte de l’Estatut d’Elx s’indicava que la llengua oficial seria només el català, encara que als castellanoparlants se’ls permetria que es pogueren adreçar a l’administració en castellà. Fuster no hi estava gens d’acord perquè no volia que semblara que volíem fer-los als castellans el que els espanyols ens havien fet a nosaltres els valencians, mallorquins i/o catalans durant la dictadura franquista, és a dir, que no ens reconegueren la nostra llengua i tractaren de genocidiar-la. Per tant, Fuster estava en contra de signar l’article on es considerava el català com a llengua oficial única perquè el País Valencià no era com Catalunya i calia tenir en compte que hi havia també comarques castellanoparlants. Considerava eixe article ‘sectari’, indefensable almenys des del punt de vista jurídic i polític d’un país que havia de reconèixer el dret a la diversitat. També perquè l’havia recorregut de dalt a baix, coneixia el País Valencià com si l’haguera parit i considerava que era millor reconèixer l’oficialitat de les dues llengües, del català i del castellà, tot i que es prioritzara el català com a llengua pròpia, ja que havia sigut una llengua oprimida amb voluntat de ser genocidiada i calia fer justícia i reparació històrica.
Sembla que Fuster se n’assabentà que volien enganyar-lo (amb algun parany semblant als què Josep Lluís Pitarch i d’altres, com Enric Capilla o Francesc Pérez Moragón, han criticat alguna vegada, perquè foren lesionats els seus drets laborals quan era treballador d’Eliseu) perquè signara el que no volia signar. Sembla que Fuster se n’assabentà que el volien enganyar i, durant un temps, enutjat, no deixava que Climent entrara a sa casa. Li portava els fills (a Laia i a l’Eliseu, que ara s’ocupen, respectivament, del CCC Octubre i d’unes excel·lents edicions de llibre ecològiques), però, l’Eliseu pare no passava de la porta de casa Fuster i se n’havia d’anar. Després, quan es va crear el setmanari El Temps, al principi dels anys vuitanta, Fuster es mostrà molt escèptic i li donà només una pesseta a Climent per a contribuir amb l’accionariat tot i que Climent emprengué la publicació de les obres completes de Fuster, uns anys abans, així com la de l’obra de Vicent Andrés Estellés (dos volums), de l’erudit Manuel Sanchis Guarner (cinc volums), de les novel·les de Josep Lozano, d’Isa Tròlec, de Carmelina Sánchez Cutillas, de Joan Francesc Mira…
Quan s’engegà la publicació de la revista l’Espill, la qual fou dirigida per Joan Fuster, les relacions eren excel·lents i Fuster col·laborà desinteressadament en la revisió de totes les galerades del que es publicava a 3i4 per a donar-li a l’editorial un aire de seriositat i de solvència contrastada. Fuster, és cert, digué que aquesta editorial era “casa seua”, però caldria matisar això de la confiança “cega” de Fuster amb Climent, tret d’algun temps curt d’efervescència, perquè hi hagueren moltes desavinences. El 1987, la paciència de Fuster s’acabà. La ruptura tingué lloc a partir d’una entrevista que es publicà a El Temps, feta per Vicent Martí, el periodista d’Altea que acabà sent despatxat -no massa amablement- de la casa del carrer Sant Josep de Sueca. Fuster li demanà que no la publiqués perquè li havia fet dir, en la intimitat i havent begut, coses que no volia que s’escamparen, però Climent manà publicar-la sense atendre la seua demanda. Com que ja n’havia fet d’altres, a partir d’aquell moment, Fuster no publicà cap llibre a l’editorial Tres i Quatre. Llibres i problemes del Renaixement fou publicat per l’Abadia de Montserrat. Les relacions personals entre Fuster i Climent tingueren els seus dalt-a-baixos i, inclús, el seu punt de no retorn per desconfiança i perquè Fuster no combregava amb el “maniobrisme” de Climent segons afirma Serra, tot i que, al remat, el féu marmessor seu.
Òbviament, Eliseu Climent estava i està en el seu dret de defensar l’oficialitat única del català al País Valencià i per a tots els Països Catalans perquè, per a un nombre important de lingüistes molt acreditats, és la posició més compartida per a “salvar” la nostra llengua front de l’altra, molt més hegemònica i que gaudeix de tot el suport de l’Estat. El problema fou que a Fuster li va trontollar la confiança i no li va fer cap gràcia que s’ordira un pla per a enganyar-lo dient-li que acceptaven la seua esmena provisionalment perquè així signara i poder tornar a posar allò de l’oficialitat única en català més tard. Tot i que ara entenc molt més les crítiques que se li feren a l’Eliseu Climent a Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix, de Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal i Manuel S. Jardí, no estic d’acord amb desqualificar Climent com un tot, perquè en els matisos hi ha la comprensió de la realitat.
Com a empresari de la cultura i llibreter, ha sigut molt hàbil i em sembla que obté un saldo favorable en la contribució a l’edició i venda de llibres en català, durant un temps a prova de bomba i d’atacs a la llibreria 3i4, així com per les activitats a favor de la llengua i la cultura catalana al País Valencià. Sense el seu ofici, potser seríem una illa encara més isolada, tot i que es podrien discutir algunes coses. Però el Climent “polític” ha posat els peus en alguns bassals i ho ha fet gairebé sempre, o quasi sempre, de manera prou maldestre. Des d’oposar-se al pacte de la Unitat del Poble Valencià amb Esquerra Unida del PV a meitat dels anys vuitanta, a voler dirigir la UPV des d’El Temps, com si fos el seu patrimoni personal, i fins i tot, la creació d’un “nacionalisme” valencià de caire “culturalista” al PV que es queixava molt de la situació de precarietat lingüística i cultural del País Valencià a les tertúlies de cafè, però, en realitat, acabava demanant el vot i donant suport al PSPV-PSOE per conveniència, pragmatisme i oportunisme, sense que aquest partit socialista espanyolista fes res, fins ara, per a crear un espai de comunicació en català als Països Catalans, sinó tot el contrari: recordem que els ministres socialistes Barrionuevo i Corcuera s’oposaren perquè les televisions en català arribaren al País Valencià. En aquest sentit, contra el català, UDC, el PSOE i el PP, partits “constitucionalistes” espanyols han anat de la mà sense massa diferències. L’editor i empresari cultural en català mereix respecte, moltíssim més que Lara, que entrà amb les tropes franquistes a Barcelona el 1939 i que, segurament, ha gaudit de subvencions estatals i bancàries a mans plenes, sense que li ho critique ningú.
Però el Climent “polític” no m’ha agradat mai i l’”etnicista” de l’entrevista al L-EMV, fa un any i mig o dos, dient que havia volgut tota la vida “ésser faller”, tot i el toc “irònic”, amb tots els respectes, tampoc. Perquè podia semblar un intent d’esborrar les petjades “catalanistes” sota el mandat absolutista dels del PP i “d’aclimatar-se” després de la tempesta del judici per les multes de les antenes de TV3 cercant així els favors dels governants del torn.
La tesi central de Xavier Serra a La tertúlia de Joan Fuster és aquesta: si contrastem la figura intel·lectual i personal de Joan Fuster amb els seus acompanyants, observem que la de Fuster és gegantina i, en canvi, la del seu entouratge, prou mediocre enmig d’una premsa i d’uns mitjans de comunicació absolutament castellanitzats, que segueixen les consignes d’un Estat espanyol que ens volia exterminar i acusava Fuster de “separatista”, “catalanista” i “subversivo”. Aquell qui esperava que el valencianisme polític, en les primeres eleccions, obtinguera uns bons resultats electorals, no tenia els peus en terra ni tenia cap sentit de la realitat valenciana. Caldrà seguir picant pedra més temps per a ampliar la base social d’una societat civil, com és la del País Valencià, amb clara consciència de la pròpia identitat, llengua i cultura catalanes, davant la persistència dels intents d’anihilament de la llengua i cultura pròpies del País Valencià i dels nostres interessos específics com a valenciana, balear i catalana gent.
El panorama polític al PV, a les darreres eleccions, “ha canviat”. Hi ha una sensació d’haver-se tret un pes de sobre. Ja no està al govern antivalencià i corrupte del PP, però, per desgràcia i “inexplicablement”, continuen les seues polítiques lingüistes, la censura i la prohibició dels mitjans de comunicació en català perquè el govern progressista i d’esquerres de PSPV-PSOE-Compromís, amb el suport de Podem, no vol que es vegen encara les televisions en català, que podrien arribar de Barcelona o Mallorca, per terror a la dreta espanyolista i antivalenciana de sempre ni vol posar en marxa la nova RTVV, que fou una de les promeses electorals estrelles d’aquests partits després del tancament de Canal 9. Caldria que aquests partits governamentals es preguntaren si permetrien que la ciutadania castellanoparlant suportara tres anys de vulneració dels seus drets lingüístics, és a dir, romandre més de tres anys sense cap mitjà de comunicació en castellà. Veritat que no? La ciutadania catalanoparlant del País Valencià no mereix menys consideració, menys respecte ni menys reconeixement, sinó igual o més per tal de compensar els anys de feixisme i antivalencianisme o anticatalanisme. És una vergonya que el nou Govern “progressista” vulnere diàriament, amb excuses “tècniques” o “econòmiques”, falses i de mal pagador, els drets de la valenciana gent catalanoparlant a tenir mitjans de comunicació en la llengua pròpia del País Valencià. El pròxim 25 d’abril hauria de ser una data clau per a reivindicar en els manifests aquests afers i la capacitació lingüística de tot el funcionariat del País Valencià en valencià, així com també el fet de tenir un espai de comunicació de masses, públic i en català que abrace tota la catalanofonia. Pel contrari, es reprodueix una colonització dels mitjans espanyols totalment inacceptable que vulnera els drets de la gent catalanoparlant del País Valencià. Suportarien estar més de tres anys els castellanoparlants dels Països Catalans sense tenir cap mitjà de comunicació en castellà?
