Hi hagueren revistes en llengua catalana, la mensual “Gorg” que pagà el senyor Joan Senent, des del 1969 fins a 1972 en què fou prohibida i hi hagueren també baralles i maledicències contra el que l’editava, amb generositat, quan es preparava el número 30, que el feren decaure; després, aparegueren successivament les revistes progressistes “Dos y dos” i l’erràtica “Valencia Semanal”, que fracassaren. A meitat dels anys setanta quan ix l’”Avui”, només durant uns mesos va tenir delegació, amb quatre redactors, a València, però, ben aviat, es va liquidar i ningú ha tornat a fer res seriós ni meditat en aquest sentit; ara bé: com es pot aspirar a una mínima integració dels interessos valencians i catalans sense un diari?
A inicis dels anys vuitanta ix “Diario de València”, en els dos anys que estigué en funcionament, Fuster a penes publicà una dotzena d’articles, i en “Notícies al Dia”, només un, i això que aquests diaris ‘es presentaven’ com a progressistes, d’esquerres i valencianistes”. Com no havien de perdre els catalanistes l’anomenada batalla de València? Els espanyolistes disposaren de tots els mitjans d’influència i manipulació sobre les masses –de ràdio, de la televisió, de la premsa consolidada- a més de comptar a favor amb la inèrcia històrica. Ara els anticatalanistes foren incapaços de confegir llibres. Literàriament i intel·lectualment incapaços. Els llibres amb cara i ulls foren tots, “o gairebé tots” catalans, matisem a Xavier Serra. Joan Fuster aprofità el temps per escriure pamflets molt ben girats, d’una violència verbal molt mesurada, -tenint en compte les circumstàncies-, minuciosament documentats. Fuster escrigué: “Ara o mai”, “País Valencià, per què?”, “El blau en la senyera”. Francesc Pérez Moragón va escriure Contra l’”Himno regional”; “L’Acadèmia de Cultura Valenciana (història d’una aberració)”; “Les Normes de Castelló”. La publicació i la difusió d’aquells pamflets anà a càrrec de l’editor i llibreter Eliseu Climent.
Hi hagueren també, llavors, durant la ‘modèlica’ Transició, un Onze de Setembre, les bombes a Fuster, el curs 1979-80, per Nadal, li enviaren un regal-bomba a Sanchis Guarner en forma d’una pastilla de xocolata, bombes també contra la llibreria Tres i Quatre. I, a Madrid, el colp d’estat del tinent coronel Tejero el 1981. El balanç? El balanç polític fou desastrós, nefast. El balanç cultural no ho fou tant. Si més no quedà demostrat que en l’esdevenidor la cultura seriosa, al País Valencià, seria escrita en català i que els reaccionaris ja no podrien vantar-se dient que el català era una llengua de pagés, que parlen només “los de pueblo”.
[I tanmateix, una diputada inculta o cínica, al Parlament Valencià, Carolina, filla d’Eduard Punset, ministre de cultura de la UCD, ex-militant del PSUC i “divulgador científic” a la TVE, diputada escollida per un partit anticatalanista com “Ciudadanos”, va gosar encara l’any passat, 2015, des del parlament valencià, qualificar el valencià (o el català de València), com una llengua de “pobletans” que s’havia de bandejar per a estudiar només les llengües ‘cosmopolites’, com el castellà i l’anglés; d’aquesta manera mostrava el seu absolut ‘cosmopaletisme’, la seua ignorància i la seua nul·la capacitat per defensar el poble valencià i la seua cultura i llengua, de les nafres fetes per la ideologia feixista de la que sembla està infestada la ideologia del seu partit, nascut per combatre la recuperació social del català a Catalunya, les Illes, la Franja i el País Valencià. Perquè des del seu nacionalisme espanyolista voldrien reproduir els tòpics tronats i la ideologia franquista, reconcentrada dels residus més putrefactes, que va tractar de genocidiar la cultura catalana sota la bota totalitària del supremacisme lingüístic, militar, polític i jurídic, conreat per l’estat espanyol, en dictadures i “democràcies”. No puc deixar d’esmentar a Josep Gifreu i el seu darrer llibre publicat per la Universitat de València, “El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)”. Col·lecció: ALDEA GLOBAL, que és una proposta seriosa per construir un espai de comunicació en català compartit a tot el domini de la catalanofonia].
