[A mitjans dels setanta, el 23 d’abril de 1976, apareixia per primera vegada, després de la fi de la República, el diari Avui, íntegrament en català, al País valencià. Rafa Arnal i d’altres van donar suport entusiàsticament a l’inici, però molt prompte es van adonar que del País Valencià apareixien molt poques notícies i l’enfocament d’aquest diari, tot i que amb la retòrica dels Països Catalans, era bàsicament ‘regionalista’, com indica Enric Solà, autor de Recuperem els Furs (del País Valencià). A poc a poc, aquests sectors valencianistes i/o catalanistes del País Valencià van anar desmarcant-se perquè no estaven d’acord amb un model unitarista i regionalista que no abastava de manera adequada i descentralitzada la diversitat territorial dels Països Catalans. Molt més tard, va haver l’experiència d’El Punt, coordinat per Zequi Castellano, que va durar uns anys. Després es van ajuntar els diaris El Punt i l’Avui. Llavors un grup d’escriptors del País Valencià va estar col·laborant uns anys, enviant articles d’opinió, dirigit per Zequi Castellano, fins que a finals de desembre de l’any passat, des de Barcelona, es va posar punt i final de manera brusca i inesperada. De manera que la necessitat de tenir mitjans de comunicació en català enllaçats és una obligació per a construir l’espai de notícies de la catalanofonia des de la coordinació i la diversitat de tots els Països Catalans]
Com indica Aragay al seu comentari, el llibret de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster (Ed. Afers), és un llibre tafaner que, alhora i, sobretot, permet entendre la influència literària, social i política de Fuster i alguns fets mediàtics -estudiats amb més deteniment per Rafael Xambó- del per què de l’aïllament del valencianisme, ja que els tertulians més notoris –el mateix Joan Fuster i Vicent Ventura-, a partir de 1962, any de la publicació de Nosaltres els valencians i d’El País Valenciano, van ser bandejats de les tribunes de premsa valenciana. Aleshores, Fuster es va refugiar en les catalanes, però Tele/eXprés dedicava a les notícies sobre el País Valencià mitja pàgina. “Mitjà pàgina!”, s’exclama Serra. Destino incloïa una secció titulada “Postal de València”, títol que ja dóna la idea de l’esquematisme de la informació. Per això Serra ho critica amb encert. També publicà Fuster més de tres-cents articles en El Correo Catalán i més de quatre-cents a Tele/eXprés, així com més de cinc-cents en La Vanguardia. Vicent Ventura, després de l’experiència de l’anomenat, pel franquisme, “contuberni de Munic” i patir de l’exili a Paris i Dénia -a casa de mossèn Espasa-, va haver de guanyar-se les garrofes en Valencia Fruïts, una revista sobre el negoci de la taronja de vocació europeista i aperturista, on treballaven Francesc Jarque i Joan J. Pérez Benlloch. Després, Fuster i Ventura publicaren en el diari Madrid, en Informaciones i en El País, que ha estat l’aliment espiritual durant dècades del ‘progressisme valencià’, progressisme, com és natural, que ha acabat segrestat mentalment per la fraseologia progressista unitària de Madrid.
