Climate change and society. Sociological perspectives

“Els canvis ambientals planetaris recents suggereixen que la Terra ha pogut entrar en una nova era geològica dominada pels humans” afirmen Lewis i Maslin, a Nature, 2015. Igualment, als informes anuals sobre l’estat del món del Worldwatcht Institute des del 1984 fins ara, a la Comissió del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic de l’ONU i també s’afirma -de manera molt documentada- al llibre de recerca sociològica ambiental col·lectiu “Climate change and society. Sociological perspectives”, editat per E. Dunlap & Robert J. Brulle, Oxford University, 2015, assenyalant que aquests canvis climàtics que provoquen l’escalfament de la Terra poden causar situacions cada vegada més catastròfiques i desastroses en les societats humanes, deteriorament d’ecosistemes vitals, problemes greus d’injustícia ambiental accelerada i d’augment de les desigualtats socials, econòmiques i ambientals, si no es canvia l’estil de vida social el sistema socio-econòmic capitalista neoliberal depredador i unes formes de vida del tot insostenibles i inviables que ens duen a un abisme global, com denuncia el sociòleg Edgard Morin en alguns dels seus darrers assajos, posen per cas, “On va el món? Cap a l’abisme?, ed. l’Arquer, 2009, on adverteix que “Tot progrés corre el risc de degradar-se i comporta un doble joc dramàtic de progressió/regressió”. La humanitat evitarà el desastre o tornarà a començar a partir del desastre? Són preguntes incòmodes que convé fer-se-les i respondre-les de la manera més convenient i encertada.

Al volum de Dunlap i Brulle sobre el canvi climàtic i societat, si analitzem l’expertesa dels investigadors que hi participen, veiem que hi ha una cinquantena de científics especialistes en els problemes relacionats amb el canvi climàtic des d’una perspectiva social: experts en afers socials, economia i medi ambient, psicologia, antropologia, consum, tecnologia, energia, política, ètica, moviments socials, clima, anàlisi de mercat i canvis en la conducta humana, migracions, sostenibilitat i democràcia, d’adaptació i mitigació, d’anàlisi del negacionisme o l’escepticisme davant el canvi climàtic, estudis de gènere, de justícia ambiental, política internacional i relacions nord-sud, ecologia i riscs, consum sostenible, planificació i governança, canvis socials i energia, consum i estalvi i canvis ambientals…, amb l’objectiu de diagnosticar la situació actual del planeta Terra davant els greus problemes de disrupció climàtica generats per les activitats industrials i de mobilitat contaminants dels humans a les darreres dècades, tractant de fer un diagnòstic seriós dels problemes que genera el canvi climàtic i propostes alternatives per eixir de l’atzucac on hi estem.

Brulle i Dunlap (2015) són els autors d’aquest volum col·lectiu sobre les perspectives sociològiques al voltant del canvi climàtic, on s’assenyalala gravetat del canvi climàtic antropogènic i reconeixent que el seu estudi ha estat realitzat per la comunitat de les ciències naturals, mentre que el paper de les ciències socials ha estat marginal. Els autors atribueixen aquest paper marginal al fet que les ciències socials han estat i continuen estant marginades en l’estudi del canvi climàtic per l’habitual i molt qüestionable desconnexió entre diferents camps de treball i la pèrdua de la realitat global mitjançant la fragmentació epistèmica i departamental de les ciències.

En aquest llibre de Dunlap i Brulle, es remarca que “la comprensió del fet que estem en una situació d’emergència planetària, fruit d’un conjunt de problemes socioambientals íntimament vinculats i que es potencien mútuament, ha fet veure la necessitat d’abordar conjuntament aquests problemes, que no es poden resoldre aïlladament sinó de manera conjunta. Com ha explicat Jared Diamond en el seu llibre “Col·lapse”, després d’analitzar una dotzena de problemes que caracteritzen l’actual situació: “Si no resolem qualsevol de la dotzena de problemes patirem greus perjudicis (…) perquè tots ells s’influeixen mútuament. Si en resolem onze, però no el dotzè, encara ens veuríem en dificultats, amb independència de quin fos el problema no resolt. Hem de resoldre’ls tots” (Diamond, 2006). Perquè els conflictes greus que generen el canvi climàtic estan interelacionats i obrin moltes incerteses sobre el futur
dels humans.

Les característiques d’interdisciplinarietat, de transdisciplinarietat de les diverses ciències (socials i naturals), d’incorporació de l’art i l’estètica en la percepció de l’ecologia, en la capacitat expressiva, simbòlica i emocional dels problemes socio-ambientals, de les perspectives reivindicatives dels moviments socials ecologistes i d’una mirada ‘glocal’ i conjunta pot contribuir a trobar les alternatives davant una situació molt greu d’un planeta amb enormes problemes ambientals causats per activitats humanes altament perilloses i contaminants.

Un tema clau és la necessitat d’una ciència de la sostenibilitat que combine – al més harmònicament possible – la pluralitat de les ciències humanes i naturals per a fer les paus amb la Terra. I tanmateix, més que preocupar-nos per la institucionalització de les ciències de la sostenibilitat en l’acadèmia, sembla molt més important abordar els riscos mediambientals i ecològics que posen en perill les societats humanes, els altres animals i ecosistemes bàsics i vitals que són necessaris per a garantir la viabilitat de les societats humanes. No obstant això, apostant per una relació interdisciplinar, transdisciplinar i ‘glocal’ entre les ciències socials i naturals, entenent els temors de Dunlap i Brulle (que potser no siguen només temors corporativistes) en el sentit que una ciència de la sostenibilitat mancada de la mirada sociològica pot convertir-se en ‘apolítica’, ‘ideologitzada’ en el sentit de Habermas al llibre “La ciència com a ideologia”, és a dir tecnocràtica i burocràtica, que no ens servisca per a resoldre els problemes climàtics, ambientals i socials que ens afecten i amenacen greument les societats humanes i altres formes de vida.

Perquè és veritat que la sociologia serveix per a la comprensió de les dinàmiques socials i que sense el coneixement d’aquestes dinàmiques socials, junt a les dades científiques de les ciències naturals, pot resultar una mirada miop o cega que observe els assumptes socio-ecològics relacionats amb el clima i les seues conseqüències des d’una perspectiva ‘individualista’ o descontextualitzada socialment, en el sentit que no copse adequadament les dinàmiques socials i estructurals implicades que trenen els problemes ecològics i les seues causes profundes. I sobretot que no aporten les propostes alternatives adequades: la necessitat de canvis sistèmics en les societats, en els sistemes de producció, de consum i en la regulació del ‘lliure’ mercat, com anota Naomí Klein a l’assaig “Això ho canvia tot. El capitalisme versus el clima”.

_{Núvol tòxic a Barcelona. Foto: EP}

No obstant açò, em sembla que, amb la que està caient, s’hauria d’evitar centrar els temes ecològics tan greus del planeta Terra, com és el canvi climàtic, no tant en termes d’estatus científic i la institucionalització acadèmica de la ciència de la sostenibilitat encarregada de resoldre els problemes, sinó copsar l’emergència de passar a un altre paradigma científic, social i polític nou, a l’altura de les circumstàncies, a concretar fulls de ruta detallats d’actuació a tots els àmbits (electrificació del transport, descarbonització, abandonament dels combustibles fòssils, reforestació, nova cultura de l’aigua, agricultura ecològica, defensa de l’horta, de les zones humides i els parcs naturals, alentiment de la destrucció de recursos naturals, alentiment del trànsit rodat i contaminant a les grans ciutats…). Perquè si no, si ens creuem de braços o entrem en el laberint academicista i teòric sobre l’estatus de la ciència de la sostenibilitat, potser ens fiquem en un embolic interminable que en comptes d’ajudar a solucionar els problemes de praxi els entrebanque. Perquè, segurament, algunes vies, com les merament tecnològiques, no ajuden a trobar l’eixida adequada per superar la situació límit en el destret en què es troba la humanitat en les actuals societats de riscs davant problemes ecològics ‘glocals’ tan greus. Els canvis tecnològics són necessaris, però no suficients; calen canvis ‘glocals’. El que no pot ser, al meu parer, és que “la via tecnològica” que forma part del problema dins del paradigma del progrés il·limitat siga un motiu per a no fer res i no canviar de sistema social hegemònic que ens duu a la insostenibilitat i a un desastre a escala planetària.

Mentre reflexionem teòricament sobre l’estatus científic de la sostenibilitat, sembla que es deixen les actuacions necessàries i urgents de costat. I això no pot ser, tot i que no té perquè ser incompatible, però es té prou informació, des de fa anys, sobre les causes, els efectes i les conseqüències del canvi climàtic a les societats actuals per a passar a l’acció ja amb programes de descarbonització i reforestació, abandonament del combustible fòssil, deixant-lo al subsòl sense esperar que s’acabe, disminució i canvi de paradigma de l’alimentació industrial de ”l’occident” basada en un excés de productes carnis, per la greu contaminació i contribució al canvi climàtic de les granges d’animals, l’abandonament de l’agricultura química i de les formes de producció energètiques fòssils -tan contaminants- per altres formes alternatives de transport i d’energia molt menys contaminant (eòlica, solar, etc.).

No s’hauria de perdre més temps en assajar propostes alternatives sobre transport, agricultura ecològica, indústria, energia, producció, consum, educació, mitjans de comunicació i mercat davant les amenaces i els reptes d’aquest segle XXI. Per nosaltres i per les generacions del futur més immediat. Perquè l’actual rumb social hegemònic, de capitalisme neoliberal -sistèmicament- és suïcida, insostenible i inviable. Cal actuar urgentment amb programes concrets, realitzables i viables com proposa des de Montreal (Quebec) l’amic i paisà, el sociòleg José A. Prades amb unes propostes d’electrificació dels transport públic i d’abandonament radical dels combustibles fòssils amb la tecnologia actual, primer per al Quebec i després a escala mundial. Entre nosaltres, a l’àrea dels Països Catalans, a més de Quim Sempere, Ramon Folch, dels que millor ha reflexionati ha escrit sobre aquestes qüestions a “El trampolí fàustic” Ed, Germania i a Sociedad y medio ambiente”, és Ernest Garcia, proposant la necessitat d’alentir la destrucció actual amb formulacions que inviten “menys és millor”, davant el consumisme, interrogant-nos què ens passa als humans pel cap, psicològicament i estèticament, per a necessitar destruir tant en tan poc de temps?

L’amic J.A Prades, sociòleg expert en Durkheim i Max Weber suggereix que és necessari per començar a resoldre els problemes derivats del canvi climàtic en prioritzar-los i en fer una agenda seqüenciada de les coses a fer, a València, vianalitzar els centres històrics, reduir el trànsit rodat, augmentar el transport públic electrificat, etc. I què cal preguntar-se:

Són bones preguntes, la qüestió és posar el fil a l’agulla i iniciar els canvis de paradigma que calen davant les emergències i els reptes actuals derivats del canvi climàtic, de l’esgotament de recursos, de l’augment demogràfic, de les contaminacions per terra, mar i aire, etc.

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir