Comença l’article recordant aquella “Estança” de Carles Riba que comença amb el vers “Felicitat, ¿no en tens prou de seure a ma taula”, segueix dient “que encara sotges si em prendries la paraula?” i acaba amb la pregunta “Digues-me, què em faràs?”. Afirma que Vicent Alonso trenca l’axioma que sobre la felicitat no es pot escriure… “Mentre vivim perduts en el “jardí dels camins que es bifurquen” sovint tenim la sensació que tot plegat ens passa sense poder-ne tenir cap control. La missió de la literatura sembla precisament donar a les vides un fil conductor, endreçar-les, marcar els topants per no sucumbir davant l’atzar i dir: Heus aquí el Relat”. Una vida no es pot resumir en una paràbola, la mirada de l’àguila, teixir un tapís ‘on tot cobra sentit’, com creu Borges a “Ficciones”, la trajectòria d’un home es decidiria amb quatre colps de tac sobre una bola com en una partida de billar. Vicent Alonso, diu rotunda Srabec, “nega aquesta funció de la literatura. La seua narrativa s’instal·la dins de la infinitud d’un temps que es descompon cada cop en fragments més petits […] i amb això, la capacitat de viure dins dels instants”. Vicent Alonso transmet serenitat, més encara assossegament davant la realitat, tot i que els ulls bellugadissos rere els vidres de les ulleres i sovint la seua cara de perplexitat i d’estupor, contrasten amb aquesta aparent «serenitat». En tot cas, una serenitat, que no és espontània, sinó molt treballada, molt meditada, aconseguida, mitjançant l’escriptura.
Aquí, Alonso, “comentant uns versos d’Espriu o la granoteta de Basho, la vida és viscuda en tant que pensada. Les descobertes més estremidores passen davant d’un vers, mirant un dibuix, reconstruint una anècdota. Kafka va apuntar el 2 d’agost del 1914: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda classe de natació”. I aquí la caiguda de les Torres Bessones és un estrèpit certament llunyà, que marca una època, però no resol l’enigma”, anota Srabec. Els ‘enigmes’ encara estan oberts quan veiem com emmanillen gent «d’aspecte àrab» per l’espatlla, com els identifica la policia a tot Europa pels seus trets facials, com apareix el racisme, la xenofòbia i la indiferència davant el destí dels refugiats que fugen de la guerra de Síria.
El poema d’Anise Koltz serveix de lema i de títol d’aquest llibre [de Vicent Alonso]. “El temps és com un trineu que llisca sobre la neu i si t’adorms, tot passa de llarg.” Tomaz Salamun va escriure el 1981 un poema estranyament semblant, ens diu Srabec: si t’adorms en el tren que va de Trieste a Viena et pot passar de llarg tot un país, la seva gent, tots els paisatges, la seva història. I és exactament això, còmodament asseguts en una troica, no veiem res si no decidim mirar. Escriure significa lluitar per no perdre la paraula. I no voler quedar adormit durant el trajecte és sempre un acte de resistència major”. Perquè, sovint en la nostra circumstància ‘valenciana’ tot conspira perquè ens deixem portar per la troica tancant els ulls, anant cap al no-res.
Els que han robat des de les institucions (corruptes i corruptors), en realitat -per molt que parlen de ‘valenciania’, des del provincianisme del PP- només la fan servir com un relat per poder saquejar i exterminar el País Valencià. Per mantenir “les essències” d’un espanyolisme tronat que sota la disfressa de ‘valencianisme’ roba, saqueja, fa antivalencianisme i anticatalanisme i tracta d’exterminar de soca-rel els vincles de supervivència entre el País Valencià, les Illes i Catalunya. No podem tancar els ulls perquè si no està garantida una certa complicitat amb la corrupció i l’extermini nostre. Cal resistir.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
