Hi ha un aspecte geogràfic del nostre País, siga el País Valencià o els Països Catalans, que es repeteix com si fos un dogma, però em sembla que oculta consideracions molt poc geogràfiques o naturals, és a dir amaga relacions polítiques o comunicatives derivades d’un poder que està a Madrid i no a València. És veritat que el País Valencià i els Països Catalans de l’eix mediterrani són allargassats, però d’això no se’n deriva, necessàriament, almenys, a hores d’ara, la seua manca de vertebració i connexió comunicativa, tan en l’àmbit de la cohesió política, dels mitjans audiovisuals o pel que fa als transports.
En temps de Jaume I, com explicava fa uns mesos Joan Mateu a la tertúlia del Micalet, “Josep Lluís Bausset”, que va ser convidat pel metge Ramón Trullenque, uns mesos abans que la vicepresidenta del Govern de Compromís-PSOE, Oltra, ens aconsellara que havíem d’estudiar més geografia, per no ‘confondre’ns’ de País perquè no li agrada que es vincule el País Valencià i Catalunya, com si fos del Govern anterior del PP, ‘inèrcies’ de la història que es reprodueixen… Joan Mateu remembrava que travessar només el País Valencià a cavall requeria de set dies, en canvi hui dia, anar de cap a peu dels Països Catalans, en vehicle privat, és pot fer en unes poques hores, pagant molts peatges a les autovies del Mediterrani, i en transport públic, tren o bus, a pesar del manteniment d’un mode decimonònic, en mig dia es poden recórrer els Països Catalans des de Perpinyà fins a Oriola, si tenim sort en els transbordaments, tot i que des de Madrid ja es fa tot el que es pot per acostar Alacant, València i Castelló a Madrid i allunyar el País Valencià de la nostra porta directa a Europa, sense passar per Madrid, que ens entreté i distancia de Catalunya i d’Europa a tots els àmbits per tots els mitjans.
Són crònics els intents, del segle XIX, de construir un eix radial a tot l’estat, així com durant tot el segle XX s’ha procurat per tots els mitjans, des de la metròpoli madrilenya, acostar-se a Alacant, evitar que la ciutat de València exercira qualsevol tipus de poder integrador a tot el País Valencià, provincianitzar i reprovincianitzar el País Valencià perquè romanga en una invertebració perpètua i separar llengua, cultura, ecosistemes, sistemes de comunicació, economia i societats, etc., entre el País Valencià, les Illes i Catalunya. Per desnacionalitzar-nos mentre s’imposa l’artifici estatal que fa les funcions d’estat opressor, extractor i espoliador mentre ens imposa la nació espanyola des d’un espanyolisme castellanitzador que menysprea i tracta d’anihilar les llengües, cultures i interessos que no siguen els dels castellans esdevinguts espanyols a la manera castellana.
Aquests dispositius ‘separadors’ al si del País Valencià i entre el País Valencià i Catalunya, formen part d’un relat essencialista espanyol que prioritza el poder madrileny i espanyol i considera les perifèries com un objecte d’explotació i dominació colonial, al seu antull. Per això, es permet redactar des de Madrid la llei de les províncies, de 1833, de Del Burgo; des d’aleshores el valencianisme polític al País Valencià i el catalanisme a Catalunya, ha demanat la comarcalització del País com un pas per decidir per nosaltres mateixos com organitzar l’estructuració del País Valencià, en unitats naturals, històriques, polítiques, electorals o funcionals, d’acord amb els interessos de la valenciana gent i no dels interessos madrilenys. Per això, aquesta reivindicació ha sigut una constant del valencianisme, mallorquinisme i catalanisme a tots els països de parla catalana, des de “País Valencià” de Felip Mateu Llopis, a “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster o la divisió comarcal de tots els països de parla catalana de Joan Soler i River, que va col·laborar amb Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Antonio López Gómez pel que fa a la comarcalització del País Valencià.
De fet, des de la Unió Europea, s’aproven plans per a la inversió a l’eix mediterrani, s’autoritza la terminació d’un tren d’alta velocitat a l’eix mediterrani, amb l’oposició del govern de Madrid i després, aquest mateix govern en compte d’acceptar els plans europeus per a millorar el sistema de transport obsolet de la zona més poblada i turística de la Península, es nega a executar-los i prioritza els seus propis interessos o el de les zones d’interior d’Espanya que considera molt més importants que l’eix mediterrani. Inclús molts empresaris valencians, balears i catalans, que comparteixen la mateixa ideologia espanyolista que els partits espanyols es rebel·len i protesten perquè consideren que la discriminació és majúscula i que l’eix mediterrani, la gallina dels ous d’or des del punt de vista del turisme, s’està matant amb el retard i l’obsolescència en el sistema de transport públic, en l’escassetat d’inversions, amb sistemes de transports i infraestructures d’estacions de tren i d’autobusos tercermundistes. I tanmateix, com a Madrid resideix el poder polític dissenya com s’estructura o millor, com es desestructura el País Valencià. Encara hi ha desvergonyits que tracten de comparar el poder de Madrid amb el de Barcelona, des d’un cinisme una indecència permanents, tot i que des de Madrid ens ha vingut l’opressió sistèmica per aniquilar llengua, cultura, societat, ecosistemes i economia i des de València, Barcelona i Mallorca, que sabem trenar-nos ens pot venir l’alliberament per estructurar-nos i organitzar-nos en funció dels nostres interessos i no els dels forasters que des de Madrid ens dicten per imposar-nos llengua, submissió i provincianisme.
Aquesta pròpia organització passa per l’exercici efectiu del dret a decidir. Les relacions entre València, Barcelona i Mallorca, només poden ser des de la col·laboració, el respecte mutu, l’ajuda mútua i el cooperativisme, el federalisme nostre i no des de la despòtica imposició imperial espanyola o madrilenya. Posar al mateix nivell els que ens oprimeixen i aquells que poden alliberar-nos de l’opressió és confondre el personal valencià, català o balear, per mantenir l’opressió deixant les coses com estan, en la reprovincianització, que es consagra en les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i la Constitució del 78 consagra i ‘constitucionalitza’ com un model ‘democràtic’ d’estructurar l’estat espanyol i el País Valencià. Aquest és un model obsolet, que ha generat el fracàs de l’estructuració autonòmica, feta des del ‘cafè per a tots’ i la subordinació del País Valencià als interessos de Madrid; un fracàs que tracta de culpar les ‘autonomies’ de tots els mals d’Espanya per aconseguir un model encara més recentralitzat i reprovincianitzat. En compte d’anar cap a un estat confederal que reconeix Euskal Herria, Galícia i els Països de parla catalana, les nostres llengües i cultures minoritzades, des de Madrid, volen continuar anant cap a un estat més centralista, provincià i opressor encara; lògicament amb ajut dels provincians colonitzats o assimilats, que és una espècie que abunda molt a les províncies, sobretot, a les províncies valencianes que ens afecta més, aquells del “per a ofrenar noves glòries a Espanya”, encara que aquesta ofrena ens duga a l’extermini i al suïcidi col·lectiu com a valencians, balears o catalans del País Valencià o dels Països de Parla Catalana.
Des de l’independentisme, malgrat les mentides sistemàtiques de la metròpoli madrilenya, a la manera de Goebbels, no es vol edificar cap frontera, sinó trencar i derrocar les que construïren en la dictadura i en una democràcia ‘autonomista’ que s’ha dedicat, amb especial intensitat, a separar les comunitats autònomes catalàniques perquè compartim la mateixa llengua, cultura i interessos polítics, ecològics, culturals i socioeconòmics per a tenir unes societats amb drets de ciutadania com a catalànica gent, dret a decidir el nostre futur sense interferències jacobines, borbòniques i franquistes que reprodueixen un sistema centralista que no ens reconeix com a valenciana, balear i catalana gent. Des de Madrid pensen que no tenim dret a tenir ni drets ni estat. Perquè com deia Ortega i Gasset Castella havia tingut el coratge de conquerir Espanya amb voluntat imperial, la resta només són considerats territoris a dominar i mantenir reprimits per la força bruta militar i judicial, com anota Ramón Cotarelo que fa el Govern del PP actual imputant el president de Catalunya, el mateix dia 15 d’octubre quan els feixistes de la dictadura de Franco afusellaren fa 75 anys el president de Catalunya Lluís Companys. Des de l’estat espanyol no hi ha altra voluntat, al llarg de la història, que l’extermini dels no assimilats a un estat de matriu castellana i profundament anticatalana [antivalenciana i antibalear].
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
