El dissabte 6 de juny, llig un article de Fernando Savater, dubte si tornaré a comprar aquest diari de Madrid, que ens insulta contínuament, tot i que, (encara com!), va de “progressista”. El títol de l’escrit de Savater és “Quisquillosos” (‘Primmirats’). Tracta de relacionar la política lingüística de Catalunya o dels Països Catalans amb el terrorisme d’ETA; comença contant un acudit de Gila: “un vianant veu un home cridant desesperat i li diu a l’agressor: ‘Home, no l’apunyale més!’ I l’agressor respon:’Doncs que deixe de dir-me assassí’ ”; diu Savater que cada vegada que ETA assassinava, Batasuna acusava la guàrdia civil de “criminalitzar” la joventut basca, tot i que, potser, afig jo, ho deia això -l’esquerra independentista i moltes associacions prodrets humans- perquè, massa sovint, es feien detencions indiscriminades i massives, perquè torturaven el jovent a les comissaries i a les casernes… i sovint en mataven després de torturar-los fins a la mort. No obstant açò – comparant el terrorisme amb el català per associar-lo des de la brutícia i la misèria moral- afirma Savater: “Pel mateix camí, els nacionalistes catalans, s’encabronen molt quan se’ls recorda que la immersió lingüística que practiquen i que alguns insisteixen que ha tingut ‘èxit’ (en realitat, només el de privar a molts ciutadans del dret a estudiar en la ‘llengua comuna’ del país) és de caire neofranquista”.
Precisament, això és el que pretén Savater i els signants del manifest anticatalanista i espanyol, imposar la llengua espanyola impedint que la llengua pròpia i comuna, ara sí, dels Països Catalans siga realment la nostra perquè l’artefacte estatal obligue a estudiar en espanyol a les escoles dels països de parla catalana, com a “normalitat” ‘postfranquista’, que reprodueix el franquisme, però que a les escoles monolingües castellanes no estudien el català, basc i gallec, ni com a assignatura optativa. El que esdevé molt indigne que els espanyols com Savater s’indignen perquè voldrien imposar l’espanyol al cent per cent als països de parla catalana i no s’indignen de privar els seus compatriotes monolingües de la possibilitat que augmente el seu coneixement lingüístic amb les altres llengües de l’estat.
Segons Savater, ‘matisa’, en això que ha dit de comparar la política lingüística a Catalunya amb el franquisme, no vol dir “que Mas siga Franco i la Generalitat una dictadura (no podria ni volent, perquè forma part d’un ‘estat de dret’) sinó que eixa disposició educativa correspon a la mentalitat franquista que el país es divideix si tots no estudien en la llengua imperial”. En efecte, eixa és la mentalitat ‘franquista’ de Savater, dels del “manifiesto por la lengua común” i de l’estat espanyol, imposar, despòticament i amb tots els mecanismes de l’estat i del grup Prisa, la llengua imperial… No vol dir que Mas siga Franco, però ‘gairebé’ al seu interior, se li nota que aplaudeix la política lingüística practicada pel general Franco per genocidiar el català, l’èuscar i el gallec.
El mateix Savater, com el peix que mor per la boca, ho diu al remat: “Menys susceptibilitat indignada i més respecte als drets dels ‘compatriotes’. No es pot ser ‘madame’ de bordell i dir-se donya Virtudes”.
La susceptibilitat indignada i encabronada és la d’una ciutadania espanyola supremacista i racista que acostumada al privilegi de la dictadura franquista i abans d’aquesta dictadura, d’imposar l’espanyol de manera imperial, ara, com troben ‘alguna resistència’, no ho toleren i -com Wert, Díaz o Savater- pensen que durant 30 anys s’ha estat fent la immersió lingüística en l’“al·legalitat” o en la “il·legalitat”, perquè ‘llei’, com llengua, només hi ha que ‘una’, la de Madrid, la dels espanyols monolingües, la del “pueblo español”, que són els que tenen tots els drets del món a tenir drets, la resta, com que no tenim estat propi, hem d’acceptar viure sense drets i que Na Virtudes Savater, ens envie al bordell i a la merda perquè no suporta que els catalanoparlants tinguen els mateixos drets que els castellanoparlants, tot i que als països de parla catalana, s’aprén l’espanyol de sobra i les entitats pedagògiques d’Europa i del món, la Unesco, aprova l’èxit educatiu i lingüístic que hi ha a Catalunya, en defensa de la diversitat i la pluralitat lingüística…
No obstant açò,” l’expert” en política lingüística, don Fernando Savater, ‘encabronat’, nega les evidències dels èxits de la política lingüística inclusiva i de respecte a la diversitat a Catalunya i prefereix la de l’”apartheid”, la doble línia, del País Valencià, perquè així serà molt més fàcil enviar al guetho i exterminar una llengua que odia de manera ferotge i salvatge, com passava en el franquisme quan, imperialment, es volia imposar l’espanyol i genocidiar les altres llengües i cultures distintes al castellà. O millor encara, prefereix el retorn a la política lingüística de la dictadura totalitària on s’imposava l’espanyol i els parlants d’altres llengües no tenien cap dret a tenir drets, com passa amb els catalanoparlants que viuen a les zones monolingües de l’estat que no tenen cap dret a poder educar els seus fills en la seua llengua, perquè a l’Espanya profunda no es contempla aquesta possibilitat, ni tan sols com a opció voluntària per a l’alumnat, bé com a matèria d’estudi o com a objectiu que l’alumnat monolingüe castellanoparlant aprenga altres llengües, cultures i literatures d’un estat monotemàtic que ens força a viure junts, vulguem o no vulguem, des de la discriminació dels que no tenen tants drets com els castellanoparlants.
Per tant, Savater, carregat de titulacions universitàries (com a catedràtic de filosofia i destacat ‘intel·lectual’ del grup empresarial espanyol Prisa), pensa, exactament el mateix que uns homes insidiosos i ignorants que em trobí a una ferreteria a València, quan tractaven de posar-me el dit dins de l’ull dient-me que l’espanyol era ‘superior’ al català o valencià perquè eren més milions de parlants i tenien més premis Nobel… com si totes les llengües del món no tingueren (o hagueren de tenir) la mateixa consideració, els mateixos drets i dignitat. Envanit i fatxenda, reprodueix Savater les mateixes dèries del franquisme, tot i que, com sol passar, sovint, els botxins tracten de fer-se passar per ‘víctimes’ i col·locar les víctimes de la infàmia -d’un estat que no reconeix el plurilingüisme ni respecta la diversitat- en el paper de botxins, pel fet de voler garantir la supervivència de la seua pròpia llengua, que és la nostra, la llengua del País Valencià, que encara no té estat propi per defensar-se plenament i garantir un avenir favorable.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
