En canvi Cercas, afirma que les diferències entre Escòcia i Catalunya són molt més acusades que les semblances. Diu “Escòcia fou independent fins el 1603 -formalment fins l’Acta d’Unió de 1707, que creà la Gran Bretanya (GB)- mentre que Catalunya ‘només’ fou independent entre 1641 i 1659”, tot i que oculte Cercar que Catalunya [on estaven, més del Principat, el Roselló, les Illes i l’actual País Valencià] foren una confederació ‘nacional’ fins el 1707-1714 i només després de la pèrdua de la batalla d’Almansa i el setge de Barcelona, des de Madrid, derogaren els furs, prohibiren la llengua catalana i imposaren, per decret de Nova Planta, les lleis, la dominació i la llengua castellana, a sang i foc després de la crema de Xàtiva, “por justo derecho de conquista”, durant el regnat de Felip Vé, el Borbó fins ara mateix.
Per a negar el dret a decidir de Catalunya, Cercas afirma que “a la GB no hi ha constitució i el referèndum és legal i acordat, mentre que a Espanya la màxima llei prohibeix un referèndum sobre la independència […] en un estat de dret llei i democràcia és ‘quasi’ el mateix; en democràcia les lleis no es violen, es canvien”. Cercas no contempla cap possibilitat, com fa John Rawls, a “La Tª de la Justícia” que hi hagen lleis injustes que no s’adeqüen als anhels de la majoria de la societat, no preveu que a la constitució espanyola s’hagen esmunyit lleis de la dictadura anterior; ni s’ho planteja i pensa que tots aquells que volen desobeir una llei són uns decervellats. No hi ha cap reconeixement al dret a la desobediència civil davant lleis injustes, com contemplen els més prestigiosos teòrics de la justícia i de la democràcia.
Un altre argument que troba Cercas per oposar-se al dret a decidir de Catalunya és que a Gran Bretanya, “hi ha cultura democràtica i un debat seré i racional, on s’intercanvien arguments, a Espanya, a penes intercanviem altra cosa que crits, mentides i atacs personals en un clima d’histèria que no exclou el matonisme, però si qualsevol esforç per entendre el discrepant”. Tot i que, bàsicament, té raó en aquest argument, caldria que se l’aplicara i l’aplicara als qui neguen el dret a votar de la ciutadania catalana i l’exclusió i la criminalització que es fa des de tots els mitjans de comunicació espanyols, contra els “separatistes”, estigmatitzats com insolidaris, egoistes, corruptes, terroristes, etc. pels principals corruptes institucionals de l’estat espanyol i els seus corifeus mediàtics. Aplicant amb sanya la perspectiva matonista i d’atacs personals, compara Alex Salmon, com el polític més dotat del seu país, amb Artur Mas i afirma que per defensar el dret a decidir, Mas “s’ha carregat la seua carrera política, està a punt de carregar-se CiU i res indica que haja donat per terminada la seua tasca de demolició”.
No obstant diu que ara dirà, les sembles i les diferències més essencials: “la pregunta que es farà als escocesos el 18 de setembre és un model de claredat: Hauria de ser Escòcia un país independent?; la doble pregunta que pretén fer-se als catalans el 9 de novembre és, com ha escrit Sergi Pàmies, cantinflesca: un embolic perfecte”. D’acord, però, recordem que fou el partit unionista i prou espanyolista, d’Unió Democràtica de Catalunya, el qui forçà perquè la pregunta fos ambigua i no tinguera la claredat que volien ERC, la CUP i bona part d’IpC-Verds i Convergència; que ara, des de l’unionisme, Cercas, aprofite les contradiccions que causa la Unió de Duran i Lleida, per denigrar i carregar-se el “dret a decidir” i el dret a la independència, és un símptoma que els unionistes sempre s’ajuden, mútuament, a boicotejar les aspiracions dels altres sense cap reconeixement dels drets dels independentistes. Per això Cercas, defineix el dret a decidir com “un desgavell gramatical i un dret inexistent al món sencer”. Tot i que potser si s’associa “el dret a decidir” com el dret a ser consultats, a poder expressar-se o lligat al dret a l’autodeterminació, s’entén molt més i està recollit a ordenament internacional dels drets humans i dels pobles o les nacions sense estat. I tanmateix, en compte de considerar Cercas, les anàlisis dels catedràtics de dret constitucional espanyol, Rubio Llorente o Pérez Royo, que consideren que hi ha un problema de xoc de legitimitats i que un estat de dret, democràtic, no pot deixar de tenir en compte les reivindicacions catalanes perquè la sentència del TC va burlar el referèndum de reforma de l’Estatut de Catalunya, votat i aprovat per la majoria de catalans i després retallat i vexat. Però, Cercas, tot i que viu a Girona, quasi tota la vida, sembla que observa Catalunya des de la perspectiva madrilenya i extremenya.
Després afirma que la GB vol un model més nord-americà, i Escòcia un model polític més escandinau; per això el referèndum a Escòcia “és una oportunitat per a construir un país distint i millor”. En canvi es pregunta Cercas, retòricament, si a Catalunya passa el mateix i s’ha desenvolupat una cultura millor que a Espanya, i s’autorespón dient que no perquè afirma que Bárcenas és un aprenent de Pujol. Afirma contundent, “en definitiva: la cultura política catalana és idèntica a l’espanyola, només que corregida i augmentada”. I al remat es pregunta: hi ha cap possibilitat de construir una cultura política ‘idèntica’ un país distint i millor? Vostès diran”. La idèntica, d’identitat totalitària i uniformista, no l’aplica a Espanya ni interroga els espanyols de nació castellana, tot i que escriu per a clients d’un diari madrileny, ni la fa a l’estat espanyol, l’aplica només als catalans i a Catalunya per desqualificar-la del tot i afirmar, implícitament i arbitrària, que la ciutadania catalana no té dret a tenir drets, a no ser supeditats i subordinats a l’estat espanyol, perquè de ser independent Catalunya seria uniformista, com Espanya, i no respectaria el dret a la diversitat ni el reconeixement dels drets de ciutadania dels altres. Això és un futurible sense cap demostració, al contrari tant Junqueras com Mas han declarat, posem per cas, que el castellà continuaria sent llengua oficial, però Cercas -en concloure aquesta infàmia en contra de la realitat catalana- es queda tan a gust!
