Just al costat del Montgó, a La Plana, entre Dénia i Xàbia, l’11 de setembre per la vesprada hi hagué un incendi a la zona de la Serpeta de Dénia, prop del molins del Cap de Sant Antoni. Després, per la nit, va girar el vent i va bufar cap a la vessant de Xàbia, prop del camp de tir i les flames arribaren, ràpidament, pels barrancs, a cremar, per la Torre del Gerro fins a la Lloma del Castanyar, la Cova Tallada i la Costera de Sant Antoni. Quasi 450 hectàrees d’una zona declarada parc natural del Montgó i cap de sant Antoni van ser arrasades pel foc i va obligar a desallotjar 1800 persones de les urbanitzacions de Dénia i Xàbia. La gent que era necessari que fóra allotjada va anar al Palau Municipal d’Esports a Xàbia, unes quinze persones i al Poliesportiu Joan Fuster de Dènia, unes quaranta; altres foren allotjades a hotels que posà l’associació d’empresaris d’hostaleria i turisme. El foc va arribar a anar cap a les Rotes i sobre les sis i mitja de la vesprada es va tallar la carretera de Les Planes que uneix Dénia i Xàbia.
A la part de Xàbia havien cremat dos xalets, però la devastació a banda i banda de la Plana era immensa. Aquestes muntanyes de la Marina, són muntanyes molt castigades per un excés d’urbanització, absolutament desproporcionada i negligent, només “justificable” des del profit econòmic d’uns quants sense cap escrúpol. Perquè aquestes urbanitzacions es carreguen les muntanyes, posen en risc els ecosistemes d’aquestes muntanyes com a recollidores d’aigua, com a boscos arbrats que generen oxigen, com a reguladores i esmorteïdores del canvi climàtic ja que aquest és un dels problemes ecològics més greus als quals s’enfronta la humanitat en aquest segle XXI. En compte de prioritzar la conservació d’ecosistemes bàsics, s’ha optat per la cimentació de les muntanyes i com a prova la cimera del sòl a Poble Nou de Benitatxell completament destrossada i plena de cases buides perquè la crisi econòmica ha dut a un excedent de construcció i de destrossa d’ecosistemes muntanyencs i costaners. O a les faldes del Montgó saturades de xalets i urbanitzacions.
La declaració del Montgó com a parc natural als anys noranta, pel Govern del Partit Socialista, no ha comportat unes inversions econòmiques adequades en prevenció d’incendis, neteja de llenya i d’arbres morts a les muntanyes, vigilància i equips materials per tal d’apagar els incendis. Al contrari, inexplicablement, als darrers anys els Governs del PP han optat per reduir les inversions en prevenció d’incendis, equips de vigilància, de neteja i de bombers. Hi ha qui afirma, amb prou raó, que els incendis s’apaguen a la tardor i a l’hivern quan es replega la llenya morta que resta a les muntanyes, quan es recullen les ampolles de vidre que llencen conductors o passatgers delinqüents, des de la carretera cap a la zona boscosa de Les Planes o de qualsevol altra muntanya. Compartisc la proposta de José Francisco Galvez de l’Àrea de Medi Ambient d’EUPV de la Marina Alta, d’endurir la normativa per a la prevenció d’incendis. Al meu parer, també s’hauria d’endurir la normativa per a no deixar urbanitzar a les àrees cremades. No a la descatalogació de la zona del parc natural sinó a la seua ampliació amb més dotacions, ni un xalet ni cap urbanització més, ni cap metre més de cimentació del bosc. No pot ser que els piròmans se n’isquen amb la seua i obtinguen algun tipus de recompensa econòmica o urbanística a costa de cremar-ho i destruir-ho tot.
La gent de la Marina ha començat a fer-se moltes preguntes, per què no hi havia una vigilància permanent a una zona declarada parc natural? Davant la manca d’agilitat, els bombers tardaren més de 2 hores i mitja en arribar al lloc de les flames, ¿com és possible que no hi hagen unes dotacions de bombers a Dénia i Xàbia preparades per a actuar de seguida, tot i que a aquestes poblacions valencianes hi ha muntanyes d’alt valor ecològic, com aquesta del Montgó, amb espècies vegetals molt valuoses, com s’explica al llibre “Patrimoni vegetal a Xàbia” de Jaume X. Soler i Lluís Serra Laliga, Edicions Fundació CIRNE, on s’assenyala el Montgó i el seu parc natural, els muntanyars, les cales i els penya-segats, el Saladar, el Portitxol, la Granadella… com a espais que cal conservar per a les generacions futures, perquè és el nostre valor de present i de futur més ferm i segur. En aquest llibre sobre el patrimoni vegetal de Xàbia es declara el parc natural del Montgó, que forma el massís del Montgó i la seua prolongació fins a la mar en la plana del cap de sant Antoni, sens dubte, el parc natural valencià més important per la seua diversitat florística. Ara observem com aquest futur segur i el parc ple de diversitat biològica, pel que fa al parc natural del Montgó, trontolla i es posa en qüestió, per la desídia d’unes autoritats polítiques, el Govern del PP de la Generalitat Valenciana, que només saben que anar a fer-se la foto i enviar avions militars per a fer el paperot que es preocupen pels incendis, encara que són els principals responsables a causa de la seua irresponsabilitat i abandó de les seues funcions com a encarregats de la vigilància, neteja, cura i prevenció d’incendis als parcs naturals que, en aquest cas, no han aplicat de cap de les maneres. Algunes d’aquestes espècies vegetals del cap de sant Antoni eren úniques a la Península Ibèrica, i no saben si hauran desaparegut del tot o persistiran.
Des fa uns anys, molt sovint, puge per la senda del port de Xàbia cap al cap de sant Antoni, on està el far, i des d’allà veig, si el cel i el mar estan clars i no hi ha boirina, l’illa d’Eïvissa; ara em fa por i tristesa tornar a veure-ho tot cremat perquè des de lluny es veu tot negre, cendres negres, arbres i vegetació cremada; cada vegada el desert d’Àfrica penetra amb més força a la nostra part d’Europa, segons tots els pronòstics que es calculaven als anys vuitanta; s’acompleixen: la desertització puja des d’Almeria, Alacant, cap amunt, com una taca d’oli que s’estén ajudada per l’excés d’urbanització, per la cimentació i els incendis que causen una desertització vertiginosa. És també un dels més greus problemes ecològics del planeta Terra, la desertització, lligada al canvi climàtic, a la reducció de recursos i a l’escassetat biològica, a la pujada de temperatures, als problemes agrícoles i d’alimentació, etc. que s’expressa amb una pujada de febre d’un planeta que emmalaltim els humans amb les nostres petjades destructores, com declaraven importants grups ecologistes d’arreu del món, a Nova York, aquest estiu, proposant mesures concretes per frenar el canvi climàtic i reduir la febre planetària que ens causarà perills greus. Ens cal un govern que tinga una mínima sensibilitat ecològica que mire per les generacions de l’avenir i la conservació d’ecosistemes claus per a la supervivència humana.
És evident que el Govern actual del PP, després de vint anys de govern continu, està cremat del tot i corromput, el poder absolut corromp absolutament; és un Govern que permet que es cremen els nostres parcs naturals i muntanyes perquè, en realitat, creuen que els parcs naturals només han de ser declarats nominalment com a tals, però no cal invertir en manteniment, vigilància, neteja, prevenció, estudi, recerca i dispositius per apagar els incendis. Fa unes mesos s’incendià a les faldes del Montgó, prop de Jesús Pobre, fou el primer avís, ara torna a encendre’s i ens deixa un panorama desèrtic i cendrós. Un futur ple d’incertesa i de riscos que augmentaran perquè si els nostres ecosistemes vitals moren, les societats humanes no podran sobreviure. Aquests incendis augmenten les condicions de fragilitat dels ecosistemes i dels humans, que depenem de la diversitat biològica per a sobreviure en unes condicions mínimament viables. Sens dubte és un desastre, que caldria fer que fos el darrer i no una baula contínua d’una cadena de desídies i irresponsabilitats que ens apropen a tornar la vida inhabitable. Els ésser humans som natura, sense natura no hi ha cap futur possible.
