Retrata, el món d’avui, a la situació concreta del País Valencià, al segle XXI, en una “Crònica d’estiu” mentre es prepara un viatge, i ens presenta els diferents embolics afectius i d’amistat que hi ha entre distints amigues i amics, pot escriure i reflexionar un diàleg entre Romà i Audrey a Ondara, en veu alta:
-“No deixaran rama verda, els malparits. Hem pujat els escalons del progrés de deu en deu, en comptes d’un en un, i hem caigut de morros, plaf! De dalt a baix… Quin desastre!”. Per a sorpresa de Romà Audrey tranquil·la, li va contestar de seguida:
“-Estem pagant-ho i ho pagarem a bon preu, ja veuràs. Personalment em sent estafada, tremendament estafada. Som una democràcia de tercera i l’hem de viure. Si almenys ens moríssem! Però, no, hem de continuar suportant aquesta realitat que ens supera, veritat? Entre tant de lladre i una justícia que fa riure… Però nosaltres rucs que rucs. Després no volen que estiga boja. Quina barra! És molts millor desaparèixer!
-Hauríem de recuperar allò que els budistes anomenen “l’aspecte lluminós de la ment”!…”.
Rafa Gomar sap dibuixar fanals multicolors a les parets fosques de la nsotra existència , ens mostra les ombres i la llum, la sordidesa, la comicitat, el drama i la bellesa humana; en general termina el relat amb una mirada de compasió, sap posar-me molt bé en la pell de les dones, el relat “Geranis, petúnies i falgueres” sobre la dona que prepara els piscolabis perquè des de Viena, retransmetien la final de la copa d’Europa de futbol i juga la selecció espanyola contra l’alemanya, em sembla magistral perquè la dona se’n va de compres i ningú s’hauria imaginat que a les rebaixes d’uns grans magatzems, gaudiria un dels dies de la seua monòtona vida en què el goig l’esclafiria per tots els descosits.
Hi ha el conte d’una mendicant que vol venjar-se de sa mare que la va empentar a la mala vida, perquè –sa mare- volia comprar-se un “lamborghini”; a “Revenges” un professor d’anglés explica, terapèuticament, els mots de la roba interior femenina després d’una separació abrupta amb la seua dona i les tissores serveixen per a més que tallar roba femenina; hi ha acarnissades baralles familiars que acaben com acaben a “L’Emperador”; a l’Habitació blava”, una història d’amor lèsbic una mica tortuós enmig d’un ambient bròfec d’uns quants bandarres incapaços de respectar les maneres d’estimar dels altres persones; les dues versions d’”A la vora del camí”, una versió més trágica que l’altra, d’un militar –acostumat a assassinar a les guerres “humanitàries”- que se’n va de putes; hi ha una mostra de les relacions familiars i personals en la nostra societat actual, a “Cada dia, cada nit”: “I ara veges com explique al metge que vull curar-me i al mateix temps conservar el dolor perquè és l’únic que em queda d’ella: em prendrà per boig. I ignore com tirar endavant perquè malgrat l’alcohol, molt de tabac i pastilles amunt i avall, no l’oblide”… Relata històries d’obsessions, de solitud, de psicòsi; històries impactants que burxen diversos aspectos de l’experiència humana amb una diversitat tècnica i narrativa excel·lent. És com un psicoanàlisi grupal que furga en les ferides de l’amor i en el goig de viure. Efectivament, es tracta d’una ruta temàtica que busca el cor a cor del lector, i camina, com un equilibrista, per sobre de la corda de les relacions afectives d’avui.
Hi ha un relat, “Aladina” que rumia sobre com són de diabòliques les noves i actuals tèciques de venda. Hi ha a la fi del llibre, el relat “Bé, perdona’m, però estan esperant-me”, dos presumptes amants es troben a la cua del cinema i cap dels dos no té ganes d’anar-se’n de l’altre, tot i que ja han comprat les entrades i cadascun va acompanyat, i han estat quasi a punt d’acomiadar-se amb una frase tòpica, però educada que expressa el títol, quan pot ser el reinici d’una història d’amor apassionada. A “Espill opac” aprenem que, com no es pot dir “d’esta aigua no beuré” tampoc se li pot dir a un fill patriarcalment: “Una dona com aquesta tu no l’has tastada en la vida”…
A “Capuccino” un ancià de llàgrima fàcil que conserva una emotivitat quasi adolescent en un món abrute i esquerp desitjaria atrevir-se a oferir-se de guia per València a uns turistes, els portaria pel carrer Músic Peydró, “Santa Caterina i travessant Lope de Vega, visitaríem la Llotja i el Mercat Central, tornar pel carrer les Danses i travessar el de Betlem i el dels Cadirers fins aturar-nos davant del col·legi major Rector Peset. Contemplar la bellesa d’aquell racó exterior amb el xiprer al lateral esquerre de la façana i la llum del dia, estic convençut que els impresionaria. Seguiria pel Forn de Sant Nicolau i la plaça de Sant Jaume fins a agafar el carrer de Baix, i els cridaria l’atenció sobre les cases buides i els vells edificis amb la roba estesa; i les galeries i els balcons plens d’andròmines, prop de la tòpica imatge de Nàpols”… Detecta els senyals d’estima i els de desamor, rútina o inèrcia, entre les parelles que observa i espera que la vida no li arrabasse la motivació de la mirada. Escorcollar amb avidesa i curiositat és una de les gràcies que li han sigut donades i desitja conservar-les per sempre més. Aquest personatge, recorda el seu amic noruec, Kjell, també ancià, que sovint tira la cartera a terra per a trencar l’evidència de ser absolutament invisible, d’aquest amic ha aprés que si hom deixa de construir i imaginar esperances s’estalvia moltes decepcions… Tracta, però, d’enfrontar-se a aquest buit suspés en l’aire perquè no siga el llindar de l’altre buit, més gran encara, amb què l’amenaça l’edat.
A l’”Hotel”, una dona, mentre el seu marit fulleja el diari i no l’escolta, decideix no renunciar a la bellesa, guiada per un impuls irrefrenable, sense por ni premeditació, “vaig pujar a la cambra, em vaig preparar una maleta menuda, vaig afagar les claus del cotxe i vaig partir cap als indrets d’infantesa per abandonar aquell corrosiu mutisme i recuperar l’eufòria”. A “Ves amb compte, el de davant ha frenat”, un lector de les històries d’amor entre Hans Castorp i Clawdia Chauchat, se n’adona que és covard i que el seu cos el defrauda, després de rentar-se les dents, assegut sobre la tapadora del vàter, amb una ira continguda i domesticada pul·lulant entre el seu escás amor propi, unes llàgrimes foraden aquell estrepitós silenci”.
A “Tremolors” amb que s’inicia el primer relat del llibre, és magistral, contundent i brevíssim: Blanca, de deu anys, està obligada a fer de mare de la seua pròpia, Olga, d’uns quaranta anys; és dissabte per la nit, hi ha discomóvil, Olga, grasoneta, ulls de mussol, cara redona, vestida amb pell de lleopard i unes manoletes del mateix dibuix, fa ballarucs mentre s’engul –glopejant- unes quantes ginebres, al remat balla i es grapeja amb un magrebí, fins que una dona major se li acosta i li diu: “Ja veus quina vergonya, la xiqueta allà sola, a l’hora que és, i tu ací borratxa fent el putot amb este moro”… Primer Olga li fa ganyotes de mofa, però a poc a poc arriba la despressió i decideix anar-se’n a casa; quan arriben li diu a la seua filla: “No te’n vages, besa’m. Vine, amor, besa’m i gitat amb mi. Perdona’m, ja saps que t’estime moltíssim, que et necessite. No te’n vages, dorm ací amb mi, al meu costat, no em deixes sola…”. Un conte d’un patetisme enorme que ens fa aflorar la tendresa davant l’immensa solitud i les relacions entre adults i infants capgirades que observem a la vida ‘postmoderna’ actual.
Aquest llibre de Rafa Gomar, està dividit en dues parts, la primera, “Aquest crepuscle permanent”, que conté 8 relats, comença amb “Tremolors” i termina en “Cada dia, cada nit”; i la segona part, “Pulsions”, conté 12 relats, comença amb “Geranis, petúnies i falgueres” i acaba amb “Bé, perdona’m, però estan esperant-me”. Ens toca la fibra sensible i molts registres del cor, la pell, els afectes, les emocions i la condició humana amb diàlegs, discusions, silencis, poesies, el “Passeig d’aniversari” de Vinyoli, “El bes” de Gustav Klimt, músiques, “L’estiu” d’Òscar Briz, “I’ve Got Dreams To Remember, d’Otis Redding, de l’album “Pearl” de Janis Joplin, cançons de Pete Seeger, Bod Dylan, Pau Riba o Joan Boix, la música de Pascal Comelade i la veu de Sisa… Uns relats o retrats, que mostren, de manera amena, les frivolitats, les lleugereses, la superfície, la densitat, les profunditats i els abismes de l’ànim humà en els moments actuals. Hi ha al remat agraïments a amigues i amics que l’han ajudat en el procés de creació literaria; Rafa Gomar s’ha convertit en un expert, un orfebre en trenar històries sentimentals –d’amor i desamor- que serveixen per a explorar l’ànima humana del segle XXI.
