Quan es tracta dels casos de corrupció al País Valencià o a Catalunya, des de Madrid afirmen que hi ha una corrupció sistèmica i es posen a desgranar un rere l’altre tots els casos de corrupció, Pallerols, el de les comissions del 3%, el del Carmel, el de Millet al Palau de la Música de Barcelona, el de la revisió de la ITV, el de la familia Pujol, etc. no se’n deixen cap ni un i fan molt ben fet, perquè ens esmenem; els ho haurem d’agrair, doncs procuren per nosaltres ‘més’ que nosaltres mateixos. Mentre enfoquen totes les llums a Catalunya o al País Valencià, estigmatitzant-nos com ‘els més corruptes’ de l’estat, generalitzant, deixen de posar els focus, la llum i els taquígrafs, cap a Madrid, Andalusia, Castella- Lleó, Castella-La Manxa, Galícia o Extremadura, on haver-ne també hi ha molta corrupció, però no ho generalitzen; i hi ha moltíssima corrupció perquè es tracta d’un problema sistèmic que ha fet metàstasi, tot i que no es generalitze el propi funcionament del sistema genera una casta casposa, untada per greix institucional que fa fàstic.
No obstant, no és sols Catalunya ni el País Valencià, aquesta corrupció sistèmica i metastàsica està estesa a tot arreu, a Madrid més que enlloc, perquè allà es tracta d’un sistema avalat i justificat per les lleis espanyoles, els seus tribunals i l’executiu que destina la major part dels pressupostos de l’estat a aquella Comunitat Autònoma, amb subvencions i ingressos molt per sobre de les altres gràcies a ‘papà estat’ i a les corporacions privades; després es permeten ‘donar lliçons’ a les altres comunitats autònomes dient que són els més ‘solidaris’ amb la resta de l’estat i es fa servir el comodí ‘Madrid’ a conveniència, inclús falsificant i quadrant les dades a martellades o sibil·linament, perquè no s’observe –clarament- que les comunitats que més aporten i menys reben són les dels Països Catalans, que per tenir la mateixa llengua i cultura no tenen dret a federar-se i confederar-se, segons proclama, barroerament i de manera inacceptable, la Constitució espanyola des de 1978 fins ara mateix. Primacisme i privilegis madrilenys [‘l’espanyolisme’] en tots els àmbits, no només en diners i fiscalitat, sinó també en llengua, en cultura, en patents, infraestructures, etc. mentre que l’eix mediterrani és un obstacle perquè ni el País Valencià, internament, ni els PP.CC., es vertebren entre si socialment i comunicativa. Ni que els mitjans de comunicació en valencià-català arriben arreu dels Països Catalans ni que el País Valencià dispose de cap mitjà de comunicació en la nostra pròpia llengua catalana. Perquè del que es tracta és d’exterminar-nos culturalment i ‘nacionalment’.
El que confirma també el cas Pujol, per si ens fera falta, és que cap burgesia és de fiar; d’arreu del món, perquè confonen pàtria i patrimoni i s’emboliquen rere la bandera per legitimar els seus guanys posats al cau amagat dels paradisos fiscals. Ens vé a la memòria allò del film “Camins de glòria” d’Stanley Kubrick, “el patriotisme és el darrer refugi dels canalles”, quan pensàvem que ‘patriotisme’ era prioritzar la salut, l’educació, el benestar, l’ecologisme, la pau, la recerca, la cooperació, la solidaritat i l’ajut als més necessitats. No obstant, tot i que aquest afer brut, sens dubte, s’intentarà que siga un tret de plom a l’ala de l’independentisme, per impedir que els Països Catalans puguen volar per si mateix per marxar d’un estat espanyol que no ens respecta ni reconeix cap dret a decidir ni a existir, cal remembrar que és, sobretot, el poble, les classes treballadores, les bases d’Esquerra Republicana, de la CUP, d’IpC-Verd-EUiA, de Guanyem, de l’Assemblea Nacional de Catalunya, de Convergència i inclús les d’Unió, etc. les que realment impulsen la independència de Catalunya i si fos possible la reconstrucció dels Països Catalans, si així ho vol la majoria de la valenciana i baleárica gent.
Davant d’aquesta situació, la dimissió de Jordi Pujol i la retirada del sou com a expresident de la Generalitat és inevitable per regenerar la vida política de les institucions catalanes, com hauria de servir també perquè es regeneraren les institucions valencianes, balears i espanyoles, tocades per la corrupció d’un PP que no pot donar lliçons de neteja ni de decència perquè ha estat finançant-se il·legalment, i els casos Gürtel, Barcenas-PP, Emarsa, Correa, Brugal, Bankia, Fabra, Matas, Camps, Cotino, Aguirre, González, etc. Això no és el famós “i tu més” que no porta més que a enfangar-se, miserablement i mesquina, si no del que es tracta és d’obrir –realment- pas a una democràcia real perquè aquesta -que ens van vendre, com a ‘modèlica’ i ‘exemplar’, fa 35 anys- està caducada i fa olor a podrit, com els iogurts caducats o, millor encara, com el peix que fa més mal olor, tot i que el posen darrere un aparador de cristall perquè no es note la flaire corrupta i enverinada. Ara és l’hora d’una regeneració democràtica que prepare la independència de tots els Països Catalans i no només d’una ‘regió’, és a dir, d’una part de la nació dels països de parla catalana-balear-valenciana si no de tota la nació completa. Sovint no hi ha mal que per bé no vinga; potser ens convé ajornar una mica la independència de Catalunya, després de celebrar la consulta el 9 de noviembre d’enguany, per marxar plegats d’un estat espanyol que no ens respecta ni ens reconeix i ha intentat exterminar-nos per tots els mitjans. Per què tenir por que la gent d’expresse i vote i després, a partir de l’expressió de la majoria i el respecte a les minories, s’examinen les possibilitats de futur?
Per separats o plegats, dins o fora de l’estat espanyol, el que convé és intensificar les dinàmiques conjuntes entre els Països Catalans, tot i que Ximo Puig, secretari general del PSPV-PSOE, de manera prepotent, quan li pregunten a què li sonen els Països Catalans, diga que “no li sonen”, menyspreant a ciutadania del País Valencià que al marge dels partits corruptes, ens declarem valencians i catalans alhora; el PP i el PSOE sembla que porten una política molt similar, quan es tracta d’anar contra la nostra catalanitat o valencianitat, fan mans i mànigues per anul·lar i aniquilar les reivindicacions lingüístiques, culturals, socials, ecosistèmiques, econòmiques, fiscals i polítiques dels Països Catalans, per això en la reunió entre el president del Govern de l’estat espanyol, del PP i el secretari general del PSOE esposaren d’acord en contra del dret a decidir de Catalunya; si no els sona, com asegura el senyor Puig, els haurà de sonar, hem de fer que els sone, que siga un clam, perquè ens respecten i ens reconeguen en un estat propi que siga amic i no enemic nostre a mort. Perquè, pel que sembla, no m’he llegit l’entrevista sencera al diputat Puig, però, tant el PP com el PSOE, cadascú a la seua manera, ens declaren “inexistents”, “irreals” i “ficticis”, ‘no em sonen’… és a dir, ens declaren inexistents i no ens reconeixen cap dret de ciutadania per a decidir, per a tenir dret a tenir drets de ciutadania de primera i per autogovernar-nos i autodeterminar-nos sense cap submissió a Madrid, sense sucursalismes ni satelització de cap tipus cap a la metròpoli. Que en dirien els del PP i els del PSOE -que fan pinya contra Catalunya i contra els PP.CC.- si els que estem d’acord amb el dret a decidir del PV els diguérem que Espanya no existeix, que la ciutadania espanyola no existeix i els menysprearen i els reduïrem al no-res dient-los que ‘no ens sona’ això a res perquè no els reconeguérem com a ciutadania amb dret a tenir drets i projecte polític ‘nacional’ diferent al nostre?
Habituats a l’obediència i a agenollar-se davant de Madrid, tot i que siga invisibilitzant-se i anul·lant-se del tot, renunciant a la nostra valencianitat o catalanitat, és ‘normal’, que afirme que ‘no li sonen’ de res els Països Catalans, com als contraris a la llibertat no només no els ‘sona’ la llibertat, sinó que estan en contra i li tenen por, com explicava Erich Fromm. Durant més de trenta-cinc anys l’anticatalanisme ha afirmat -a martellades totalitàries i violentes- que els valencians, per a ser ‘valencians’ han de renegar del seu propi País Valencià, de la seua llengua i cultura i s’han d’oposar als Països Catalans, virulentament, per a esdevenir part dels països madrilenys o espanyols de matriu castellana, perquè els ‘valencianos’ han de ser més espanyols que els andalusos o els extremenys i han de renunciar al seu marc lingüístic, cultural, social i polític de l’eix mediterrani; de manera que Ximo Puig malda perque la valenciana, balear i catalana gent no li reste més remei que construir un estat propi, en català; perquè ningú, ni del PP ni del PSOE, puga dir que no existim i que no tinguem dret a tenir drets, com qualsevol ésser humà i poble del món, com a valenciana i catalana gent, “vulguen o no vulguen”. Això no és negociable, és un repte de futur a conquerir, sense deixar-ho en mans de cap partit ni de cap líder concret, sinó empoderant-nos de la reconstrucció de la societat civil dels nostres respectius paísos de parla catalana, sense cap delegació. Mentre els liders espanyolistes del PP-PSOE fa pinya i fan declaracions de ‘no alçar murs’, ‘tendir ponts’ i fer ‘reformes’ constitucionals, reprenen el llenguatge falangista i franquista contra el ‘separatisme’, contra el dret a decidir, a favor de l’Espanya ‘forta’, “una, grande y libre” i ens declaren inexistents a la ciutadania catalana dels nostres països. Això de refer el País Valencià des de la perspectiva dels Països Catalans és, potser, el millor camí d’eixida davant una corrupció espanyolista, genocidiadora i anihiladora que han imposat -el PP i el PSOE- contra els Països Catalans.
Del que es tractaria a les properes eleccions autonòmiques és que Compromís, EUPV, Podem o la CUP, obtingueren més vots que el PSPV-PSOE, i que el nou president de la Generalitat Valenciana enteguera que no pot desentendre’s de refer i recosir el País Valencià des dels interessos estrictament valencians, que són també els dels balears i els de la gent del Principat per activar l’eix mediterrani des de tots els punts de vista, com proposen els espanyols per reconstruir la comunitat iberoamericana, tot i que hi ha un oceà pel mig; nosaltres, no tenim cap oceà pel mig sinó uns ecosistemes, un mercat, una llengua i una cultura que compartim; no es pot bandejar la ciutadania valenciana o catalana que volem reconstruir un País Valencià lligat als països de parla catalana, federalment o confederalment. No es poden posar portes al camp ni menysprear-nos per a exterminar-nos com a catalanoparlants de llengua, cultura i nació, si volem; i molta gent al País Valencià sí que volem decidir i fer el nostre futur sense les ingerències constants de Madrid, que ens tracta a la manera colonial. Tant el PP com el PSOE.
Post escriptum:
El company, professor d’història, Joan del Alcàzar, a l’article “Pujol” publicat a la Web del País Valencià Segle XXI, el 29 de juliol, comença i termina l’article esclamant: “I, per favor, que ningú em parle ni de pàtries, ni de nacions, ni de campanyes. Si algú vol insultar-me, l’únic adjectiu que accepte és el d’ingenu” perquè com indica també a aquest article, tot i que “mai no no he estat ni tan sols pròxim al seu ideari ni, tampoc, a la seua militancia. Però he tingut una imatge d’ell com a persona extraordinàriament solvent, política i èticament. Una persona confiable, molt honorable, més enllà de les litúrgies de palau. Un líder per a una causa, més enllà de la meua distancia amb ella”. Efectivament, és una gran ingenuïtat creure que un home amb tant de poder durant tan de temps seguit, pot ser un home íntegre i honest, siga de dretes o d’esquerres, monàrquic o republicà… Em sembla excel·lent a la conclusió que arriba, Joan del Alcàzar, però, caldria afegir que l’estenguera a totes les pàtries, sobretot a la de les nacions amb estat propi i també a l’espanyola; quan algú defense l’Espanya federal del PSOE o d’IU, respectuosament, des de l’independentisme d’esquerres, que no ha de confiar en cap líder sinó en la determinació del poble oprimit que vol la llibertat per decidir per si mateix, davant un estat opressor, li remembraren això de “per favor, qui ningú em parle de pàtries”.
I tanmateix, amb tots els respectes pels meus adversaris, em sembla que fomentar des del País Valencià la indiferència, la desafecció i la despreocupació pel nostre país, amb la que està caient, en fiscalitat, corrupció, llengua i cultura, destrucció d’ecosistemes, etc. em sembla una indecència i, potser, incentivar l’anomia, la irresponsabilitat i el desarrelament, com denunciava Jordi Sebastià en “Contra el cosmopolitisme”, que en realitat, tracta d’impugnar un “cosmopolitisme” que es mostra molt ingenu i beat amb el nacionalisme dels estats hegemònics, però molt corrosiu i extremadament crític contra el nacionalisme de les nacions i cultures sense estat propi. I en aquesta desmesura és molt injust perquè augmenta la desidia i la responsabilitat pel propi país, sense patriotismes burguesos i immorals que només són cobdícia pel patrimoni familiar; a la lletra de la Internacional s’adverteix: “No esperes salvacions supremes, de déus, de reis ni de tirans”. El que criticava Jordi Sebastià davant el ‘cosmopolitisme’, al meu parer, serviria també davant un “internacionalisme” que seria l’excusa ideal per legitimar els estat-nacions actuals i impugnar els ‘nacionalismes’ sense estat, aprofitant que Pujol passava per allà, com si fos el retorn a la tribú o a la corrupció… Mentre que davant les corrupcions dels líders ‘nacionals’ de l’estat no es solen escandalitzar tant ni fer tant d’escarafall. Dues vares de mesurar que no s’haurien d’aplicar amb doble moral; per això em sembla molt més que una errada que ERC no demane una comissió d’investigació sobre els diners de Pujol i la seua família i el seu més que probable enriquiment il·lícit, fraudulent i il·legal.
