Al País Valencià, quan governava el Partit Socialista (PSOE), a principis dels anys vuitanta, es va introduir el valencià a l’escola de manera molt tímida, sense generalitzar l’ensenyament del valencià a tot el sistema educatiu, si no establint excepcions, discriminant i separant l’alumnat de procedència castellanoparlant dels valencianoparlants, ubicant el valencià en guetos de manera que el valencià esdevinguera una espècie de reserva india o “apartheit”, perquè a poc a poc s’arraconara, s’aillara i s’esmortira, continuant la senda genocida oberta -de manera ben conscient- pel decret de Nova Planta i per la dictadura feixista per aniquilar la nostra llengua i cultura catalana. Les polítiques lingüístiques del PP al País Valencià -en aquests vint anys de govern- han sigut letals i han deixat la llengua en una situació de perill d’extermini a tots els àmbits, tret de les zones rural son el valencià continua tenint una presència viva, més subordinada i inferioritzada; no només amb l’aniquilació dels mitjans de comunicació en la nostra llengua, amb el tancament de RTVV, el tall de TV3 i de Catalunya Ràdio, sinó també amb el qüestionament de les línies en valencià i en l’intent d’arraconar i minorar el català de València fins a eliminar-lo del tot, en entrebancar que el valencià desenrrotlle totes les seues potencialitats d’ús social al si de la societat valenciana i de les seues institucions socials i polítiques.
En canvi, el curs 1983-84, a Catalunya fou quan es va aplicar per primera vegada el programa d’immersió lingüística a les escoles de municipis amb una gran població de parla castellana. “Va ser iniciativa d’uns mestres de Santa Coloma de Gramenet que, una vegada acabat el franquisme, van voler potenciar el coneixement del català entre el seu alumnat castellanoparlant”, relata Ignasi Vila, professor de la Universitat de Girona expert en immersió lingüística. La llei de normalització lingüística del 1983 els ho permetia, en afirmar que el català era “la llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els seus nivells educatius”. Conscientment o no, aquests mestres van posar en pràctica, com ens conta Vila, el sistema inventat a la Universitat de McGill de Mont-real (Canadà), anomenat “immersió lingüística”, que partia de la constatació que “el millor moment per aprendre una llengua que no és la pròpia és la primera infancia, en el moment d’aprendre a llegir i a escriure”. L’escola en català a les poblacions de l’extraradi barceloní va jugar un paper important “d’ascensor social: va donar accés al català a molts alumnes castellanoparlants que d’una altra manera no haurien tingut accés a moltes faenes que el requerien”.
Per això, Teresa Casals, de la Plataforma per la Llengua i portaveu de Somescola, davant d’una mobilització en defensa del català, de suport a Jaume Sastre i contra la llei Wert, remarcava que “la nostra llengua ha sigut un element integrador. Els objectius que ens havíem proposat quan vam pasar d’una escola franquista a una de democràtica passaven per integrar tots els alumnes més enllà del seu orígen lingüístic […] el projecte de la nostra escola és per tothom, i bàsicament per als no catalanoparlants”. Denuncia que Wert és un sociòleg ungit per la FAES per a espanyolitzar el xiquets catalanoparlant al País Valencià, les Illes i el Principat; està obsessionat amb el sentiment de pertinença que crea l’escola. Per això volen trencar la nostra llengua. I per fortuna tant Somescola, com Escola Valenciana i l’Assemblea de Docents de les Illes, s’enfronten decididament a l’objectiu declarat de Wert per a marginar la nostra llengua i cultura catalana de l’àmbit educatiu.
No obstant , com explica Miquel Strubell, de la Universitat Oberta de Catalunya, encara perdura el desequilibri a favor del castellà a Catalunya, no digam al País Valencià, a les Illes i a la Franja. La presència social del castellà és tan enorme que, encara que no hi haja presència del castellà a l’escola, el catalanoparlant es converteix en bilingüe, però si el català no hi fóra a l’escola, el castellanoparlant no l’aprendria mai. A principis del 90, un estudi va constatar que “el nivell acadèmic del castellà estava garantit per als alumnes que feien immersió en català, mentre que els que no en feien no tenien un nivell de català”. A més a més, afegia l’expert lingüístic de la Càtedra de Multilingüísme que “les habilitats lingüístiques que s’aprenen en català són molt fàcils de transferir al castellà”; cal que afegim i a d’altres llengües també, perquè quan es trenca la costra del monolingüisme, l’aprenentatge de les altres llengües es fa molt més fácil i adsequible; si del que es tracta és d’aprendre i saber més, si del que és tracta és de fomentar la ignorància, una llengua és massa i tot.
El divendres 13 de juny passat, aní a l’acte de graduació de la filla de la meua companya, que, és també, en la mesura que ella vol, la meua afillada perquè des de fa uns anys vivim junts a la mateixa llar. Era un acte que es va celebrar a l’aula Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació; ella es graduava en Traducció i Mediació Interlingüística, després de quatre anys d’estudi intents compatibilitzant-lo amb el treball assalariat per a finançar-se els estudis. Fou un acte emotiu a l’estil dels actes de graduació de les Universitats dels Estats Units als films; hi hagueren discursos del vice-degà, Francesc Martines, recordant la importància de les llengües, de la traducció i de la comunicació en les societats actuals de la globalització, inclús esmentant Amin Maalouf, autor de l’assaig “Les identitats que maten” en el sentit que la construcció de la identitat des del respecte a la diversitat i a l’altre aconsegueix societats molt més democràtiques i respectuoses amb els drets humans, socials, lingüístics i de reconeixement dels drets de ciutadania de tots; hi hagueren també unes paraules del professor del Departament d’Alemany, de la professora del Departament de Francés, d’Anglés i d’Espanyol, que apadrinava l’acte, per remarcar l’execel·lència de l’alumnat, agraïr-los l’aventura de l’aprenentatge d’aquesta primera promoció i la utilitat dels estudis que havien fet, a pesar de les incerteses dels mercats laborals en l’actualitat. Perquè el saber més llengües els obriria moltes més portes i aprendre una llengua és també integrar-se en una nova cultura i saber mirar el món amb més colors, matisos, contorns i perspicàcia, tot i recordant el 1498 quan Alexandre VIé fundà la Universitat de València, tot allò fou un motiu de satisfacció, joia i devaniment. Hi ha un llibret preciós “Sobre la traducció” de Paul Ricoeur, PUV, traduït al català i amb una introducció excel·lent de Guillem Calaforra, idoni per explicar el joc en la búsqueda de correspondència entre l’original i la traducció, entre la mateixitat i l’alteritat per a tractar de satisfer la necessitat de comunicació, doncs d’això es tractava.
Pel que fa a l’ús lingüístic a l’acte de graduació, entre el professorat dos ho feren en català i tres en espanyol; d’entre l’alumnat la cosa no anà tan equitativa; de manera aclaparadora, l’alumnat féu la major part de l’acte en castellà, un vuitanta per cent i només un vint per cent en valencià; escàs i de poca qualitat perquè sovint es féu servir un valencià col·loquial i descurat, no acadèmic, que no farien en altres llengües. Al terminar, enmig del goig de l’acte de graduació, sentia una mica de decepció i de tristesa, perquè recordava al filòleg Manuel Sanchis Guarner, autor de “La llengua dels valencians” que li dona nom a l’aula, que no va ser esmentat en cap moment i al Carles Salvador del “Parleu bé” i conversí amb Mª Josep Cuenca, professora en aquesta graduació, la tristesa que compartiem de veure com l’alumnat -nascut en “democràcia” i format a la Universitat de València- expert en llengües i en la importància del multilingüísme, marginava al seu acte de graduació la llengua pròpia, històrica i reiteradament bandejada des del poder de Madrid (i de València) per a eliminar-la i optaven per un ús discriminatòri on el català només tenia un lloc del tot subaltern. Afortunadament, hi havia un alumne, excepcional (per confirmar la regla), que vaig tenir el gust de saludar sense saber que era alemany, Elija Lutze, pensant que era valencià, ja que s’havia integrat lingüísticament en català i parlava i escrivia millor en la nostra llengua que d’altres alumnes, nadius, valencianoparlants. Hi havia alumnat de procedència cultural xinesa, farsi, àrab, italiana, alemanya, francesa, anglésa, suïssa, espanyola, valenciana…
El que en sorprén és que a la Universitat de València, en una llicenciatura de Traducció i Mediació Interlingüística no hi haja una assignatura troncal de català a les diferents opcions lingüístiques, germànica, anglesa, francesa o espanyola, i siga tan sols voluntària; si continúen governant els del PP amb aquest odi polític cèrval, “intel·lectualment” organitzat, contra la nostra llengua, ni la Universitat de València serà capaç d’aturar i impedir que es complete aquest procés d’aniquilament del nostre valencià, el català de tots. També em sorprén molt que l’assaig d’sobre el genocidi lingüístic contra el català sota el franquisme de Josep Benet o els llibres de Francesc Ferrer i Gironés sobre Catalanofòbia i els intents d’extermini lingüístic, posem per cas, no siguen coneguts i llegits per l’alumnat especialitzat en llengües. Perquè si els conegueren i saberen com ens han maltractat, discriminat i intentat liquidar-nos culturalment, segurament, en un acte de graduació de llengües, el català del País Valencià, si més no, entre l’alumnat sensible als drets lingüístics, la supervivència i el multilingüísme, haguera tingut tanta o més presència que l’espanyol, i no en un ús que em va semblar tan escás, esquifit i discriminatori. Si des del que se suposa que és l’àmbit del saber del nostre País, no es reflexiona i s’actua, en conseqüència, per superar el paradigma de l’extermini lingüístic que ens han imposat des de fa més de tres segles, 1707, anem molt malament perquè, en la pràctica, es reprodueix el model de la FAES d’ubicar el català a l’àmbit de l’estricta intimitat; el professor del Department d’Alemany, que va fer la seua intervenció en català, em deia que no era la cosa tant com el que semblava, que la gent estava molt més pel valencià del que pareixia, que “no hi havia cas”; preferiria equivocar-me, però em sembla que “hi ha un cas com un cabàs”. Negar les evidències, sempre m’ha semblat posar el cap sota terra, una errada monumental, a no ser que es preferesca deixar les coses tal com estan. Si volem superar el paradigma exterminista, des del respecte al multilingüisme, el nostre català ha de ser l’eix troncal i no una anécdota enmig d’una castellanització creixent que perpetua el procés agreujat pel franquisme i per una “democràcia” de molt baixa qualitat que no arriba a saber transmetre la importància de valorar la diversitat lingüística i el suport a les llengües discriminades perquè superen la postració i la indignitat a la que han sigut sotmeses pel sectarisme del poder de torn, inclús fins a interioritzar la subordinació “lliurement” i de manera “voluntària” d’aquells que han sigut tractats com a ciutadania sobrant, que diria Hannah Arendt a “Orígens del totalitarisme”. Les tries, les prioritats i les exclusions, no són innocents, cal analitzar-les com a concurrència de les forces polítiques, socials i de mercat que generen l’expressió d’una “veritat” determinada, com explicava Michael Foucault a “La veritat com a forma jurídica”; s’hem d’interrogar les causes per les quals la valenciana gent (de La Font d’En Carròs, poble del lexicòleg Francesc Ferrer Pastor, d’Ontinyent, Xàtiva, Alzira, Alcoi, Xàbia, Dénia, València, Torrent, Aldaia, Altea, Benicàssim, Oliva, Vinaròs, etc. exclou, margina i deixa que es bandeje, alegrement, la nostra pròpia llengua.
