Loli Tirado, mare de l’AMPA del Grau de Castelló, va criticar que al Govern de València hi havia una submissió a totes les lleis que vénen des de Madrid; va demanar serietat i que no es jugue amb el futur dels nostres fills i filles i va exigir una escola pública, gratuïta, laica i de qualitat, per a tot l’alumnat i no només per als que s’ho poden permetre pagant-la a les escoles privades. Va denunciar els polítiques educatives del PP i la necessitat de combatre-les conjuntament tota la comunitat educativa i la societat valenciana sencera.
Adrià Salavert, menbre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans de la Universitat de València, va relacionar l’ensenyament i el dret a decidir, dient que s’havia perdut poder decisori a l’escola, els instituts i les universitats pel desmantellament en marxa de l’escola pública en català al País Valencià, a Ontinyent, al Cremona d’Alaquàs, a Castelló, etc. Va reivindicar el dret a decidir des de la base i va assenyalar la necessitat de situar l’educació dins de la lluita conjunta per una transformació de la societat valenciana. Va advertir que des del País Valencià no s’hauria d’atendre la política educativa que ens imposen des de Madrid, de subordinació a les lleis del capital i a les d’espanyolització de l’estat; va assenyalar que molts docents estaven preocupats i desmoralitzats per les mesures de desmantellament de la universitat pública i va demanar un ensenyament anti-patriarcal i inclusiu, públic, laic, gratuït i en català. Va indicar com a exemple la vaga dels docents a les Illes, l’Assemblea de Docents, Som Escola del Principat i Escola Valenciana, la necessitat d’enfortir més encara el teixit associatiu de tots els Països Catalans. Va denunciar els pals de Bolonya i l’apujada del 160% de les matrícules als darrers anys, va denunciar la pèrdua de la memòria històrica i va criticar, posant en el mateix sac les polítiques educatives de Wert, Bausá, Fabra, Català i ‘Rigau’, cosa que, al meu parer, no és comparable aquesta darrera consellera amb els anteriors; si més no en afers lingüístics i en una concepció educativa pluralista i democràtica davant l’autoritarisme reaccionari i catalanofòbic (valencianofòbics o balearofòbics) dels anteriors.
Marc Candela, d’Intersindical Valenciana, va comentar les condicions de treball del professorat no universitari; la lluita sindical ha servit per a millorar el sistema educatiu públic i les condicions laboral encara que governés el PP; es va aturar l’educació per a la ciutadania en anglés de Font de Mora, el decret de plurilingüisme semblant al de Galícia… La lluita serveix per a parar alguns desgavells que s’hagueren posat en marxa sense les mobilitzacions de la comunitat educativa i els sindicats. Ara tenim les retallades de plantilla, milers d’interins al carrer, les retallades salarials, l’augment de la ratio, la càrrega lectiva, l’augment de les tasques burocràtiques del professorat, manca de formació del professorat, polítiques que van en contra del model d’ensenyament públic, dèficits a l’arranjament escolar, l’agressió més forta a l’ensenyament que ens ve des de Madrid amb la llei Wert perquè es prioritza l’escola i la universitat privada i concertada, etc. Costa molt qüestionar el model neoliberal que ens imposen, però s’ha vist que les mobilitzacions a Madrid de la sanitat i a les Illes d’educació poden parar polítiques antisocials; cal conscienciar a la població de la necessitat de terminar amb les polítiques educatives del PP que van contra l’escola pública i prioritzen les seues elits socials. Cal un pacte sobre l’educació, però el pes i els privilegis de l’església el fa impossible; no obstant, potser és possible un pacte de les forces d’esquerres en defensa de l’escola pública contra els atacs sistemàtics de les polítiques del PP; va assenyalar la lluita del Cremona, amb més de 100 dies tancats a l’escola, la necessitat de participació de pares, mares, professorat, alumnat, sindicats, etc. en defensa de l’escola pública; va assenyalar la gent de la Plataforma Prou! Les protestes han servir per impedir moltes agressions educatives del PP; cal recuperar el que ens han furtat i treballar perquè els nostre professorat i alumnat tinga millor condicions laborals, educatives i infraestructurals.
Àngel Martí, d’Escola Valenciana, va remarcar que volem una escola pública i en valencià; l’experiència de més de 30 anys de la posada en marxa de la LUEV i de les línies en indica que ix del propi poble, del dret a decidir, es fa immersió lingüística perquè les pròpies comunitats educatives, inclús a comarques castellanoparlants, comencen a lluitar per tenir línies en valencià (pares, mares, alumnat i professorat, demanant la línia a l’administració); del 1996 al 2003 hi ha una parada absoluta per banda del PP pel que fa a incentivar les línies en valencià; la consellera Català, mossega les línies en valencià a l’arranjament escolar, lleva les línies de valencià a la pública, quan a l’escola pública estan més del 90% de línies en valencià existents; així com Font de Mora volia carregar-se el valencià a l’escola d’una embestida brutal, el model de l’actual consellera és carregar-se’l a poc a poc, mossegada a mossegada, més sibil·linament; han posat una ratio de 30 alumnes a les escoles infantils menors de 3 anys; volem imposar el model educatiu neoliberal nord-americà; no hi ha cap raó ni pedagògica ni de cap tipus per tancar l’escola infantil de línia en valencià al Cremona més que l’anti-valencianisme i un ultra-catolicisme que brolla pel cos de la consellera sense cap respecte per les opinions dels pares, mares, alumnat i professorat del Cremona. Si és necessari cal arribar a la insubmissió total per a defensar l’escola pública i les línies en valencià, inclús amb recursos judicials i les protestes que calguen; la lluita és necessària, la lluita continua… Cal plantar-li cara a la conselleria d’Educació perquè no podem consentir que s’apliquen unes polítiques contra l’escola pública i contra el valencià. Va oferir els serveis jurídics d’Escola Valenciana per a defensar el valencià a l’escola i va defensar la necessitat del reconeixement del dret a l’educació en valencià (com ha fet Wert al Principat amb l’alumnat castellanoparlant) com a dret fonamental; és a dir, cal catalogar les classes en valencià com a dret fonamental perquè jurídicament siga reclamable i reconegut aquest dret, si no estem subjectes a l’arbitrarietat i als capricis del govern de torn.
Al remat va haver un debat molt interessant sobre els privilegis de l’església i sobre la necessitat de preguntar-se quina educació, quina societat i quin País Valencià volem; es va veure la conveniència de la convergència per ajuntar lluites i poder decidir molt més, de recuperar els ‘macro-discursos’ en l’empoderament de la gent, davant algunes conclusions fallides del maig del 68; recuperar-ho com a poble que té dret a decidir quin model d’educació, de sanitat, de producció, de consum, de relació amb la natura, etc. I la necessitat de crear teixits de formació, d’incrementar les comunitats educatives, de treballar des de la base a tots els centres educatius, la necessitat d’una escola pública molt critica amb el model capitalista, que qüestione la competitivitat, la insolidaritat i des de l’horizontalitat, des de baix i en forma de xarxes es construesca poder popular en defensa del País Valencià que volem a tots els àmbits.
