Redactades en Yidish, aquestes memòries romangueren ocultes durant anys, i només després de la mort del seu autor han vist la llum. Són les memòries fidels d’un supervivent que aconsegueix escapar, miraculosament, d’una carnisseria; per contar-nos, sense enigmes, la gratuïtat i la crueltat de la malignitat que troba recompensa i el plaer en causar turments als altres, en el crim pel crim. Sens dubte és una estada a l’infern i se’ns mostra la ignominia de la màquina de la mort sense cap engruna de barroquisme. Res esdevé sobrer del relat o potser tot, en el sentit que no s’hauria d’haver produït, perquè no hagueren d’existir aquests fets execrables. No s’hauria d’haver permés, no s’hauria de permetre mai més, ni tan sols subtilment, ni asuavit des d’altres maneres de fer, de reproduir genocis ara mateix sota disfresses economicistes o espoliació dels habitants més pobres del sud del planeta Terra.
Des que comença, “Treblinka” a l’editorial Seix Barral en castellà dient: “Els tristos vagons em condueixen cap allí, cap aquell lloc. De tot arreu ens porten: de l’est i de l’oest, del nord i del sud. De dia i de nit. A totes les estacions de l’anys viatgen els trens: primavera i estiu, tardor i hivern. Els transports hi viatgen sense entrebancs ni restriccions i Treblinka es torna cada dia més rica en sang. Quanta més gent hi duen, més creix la seua capacitat per rebre-la”, fins a la fi quan escriu Rajchman: “Sí, vaig sobreviure i em trobe entre els homes lliures. Sovint, però, em pregunte a mi mateix, per a què? Per a contar al món què fou dels milions de víctimes assassinades, per a ser testimoni de la sang innocent que vessaren les mans dels assassins. Sí, vaig sobreviure per a ser testimoni de Treblinka, aqueixa gran carnisseria”. Encara hi ha nazis, d‘ara mateix, que intenten negar els fets dels camps d’extermini, que no volen reconèixer el que feren els seus antecessors assassins, com els anomena Chil Rajchman a Treblinka en referir-se als guardians d’aquesta orgia en cadena, com a criminals:“Va venir un assassí…”, “em va dir altre assassí”…
A l’edició que he llegit s’inclou com a epíleg, “L’infern de Treblinka” de Vasili Grossmann, que ens conta com funcionà la maquinària de destrucció de l’infern de Treblinka, en comparació amb el qual, el de Dant esdevé un joc inofensiu i innocent de Satan. Grossmann, enquadra reflexivament aquesta atrocitat i aprofundeix en l’horror, esmenta els sermons humanitaris, els llibres i els articles, “el Sant Pare que servava un silenci tan benèvol mentre Himmler assassinava a la humanitat, hauria pogut calcular en quantes partides podien els alemanys fer passar per Treblinka a tota l’administració del Vaticà […] I la bèstia que mata l’home continua sent, com abans, una bèstia, tot i que victoriosa”.
Mentre al centre d’Europa derrotaven el nazisme, el nacionalisme espanyol, triomfant el 1939, l’acollia els criminals nazis, els refugiava i els protegia fins a la mort; aquest nacionalisme espanyol, de la “unidad indivisible de la patria” havia enviat les tropes de la “División Azul”, per defensar el nazisme i el feixisme contra el comunisme i l’ateisme. Fernando Savater, neonacionalista espanyol a l’article del 29 d’abril, “Inhumanidad humana” reflexiona sobre el llibre Tajchman “Treblinka” sense esmentar la complicitat del nacionalisme espanyol victoriós, des del 1939 fins ara, amb el nazisme; no fa tant, a penes un any, la delegada del Goven espanyol de Madrid a Catalunya va homenejar els militars de la División Azul, que, criminalment, combateren contra els drets humans i la democràcia en defensa del nazisme.
‘Encertadament’, en aquest article, assenyala Savater que el qualificatiu “humà” te un doble sentit: per una banda indica la nostra pertinença a l’espècie humana; per altra, “suposa certs valors com el reconeixement dels nostres semblants i la seua vulnerabilitat, la compasió, la cordialitat afable, la identificació amb l’altre que imposa límits a l’arrogància del nostre jo. Eixos dos sentits no són fàcilment conciliables. Mai deixem de pertanyer a la nostra espècie, però no sempre demostrem els valors de la humanitat”. En efecte, Savater, sembla que no sempre sap conciliar-los, ni sap on estan els valors de la humanitat, ni els límits, ni el reconeixement dels altres, ni tan sols la compassió o el respecte, des de l’arrogància d’un nacionalisme espanyol que considera que els catalanoparlants formem part, vulguem o no vulguem, de la Nació-Estat espanyol; per això, li som del tot aliens i no ens reconeix en el nostre dret a la supervivència cultural o nacional, des del seu nacionalisme banal, cruel i hostil, que tan ens recorda als monstres nazis les ànimes dels quals eren també banals, com advertia Hannah Arendt, però, el comportament dels quals no era banal sinó atroç. La insensibilitat inhumana de Savater i els seus davant el genocidi lingüístic i cultural dels Països Catalans, ens mostra que el que deia Terenci a “L’atormentador de si mateix” quan deia “Sóc humà i res humà pense que m’és aliè”, no es pot ampliar a tots els humans. Com demostra Treblinka, amb els jueus, gitanos, comunistes, etc. als camps d’extermini, com demostra, molt sovint, Savater i el seu partit nacionalista espanyol, antinacionalista contra “els altres”, la sort dels catalanoparlant els és del tot aliena, com si no ens consideraren humans o ciutadans [amb dret a tenir drets].
Afirma Savater que els guardians de Treblinka són un ‘enigma’ per a a humanitat, com els jemers rojos cambojans, com els joves que calen foc al mendicant que dorm, podíem afegir, com els que imposen unes lleis, tipus Wert o tipus constitució espanyola, que proclamen la supremacia de l’espanyol i la subordinació dels catalanoparlant, gallecs o bascos… en no poder federar o confederar comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura. Els resulta impossible posar-se en la nostra pell, potser perquè no ens consideren humans i pensen que només som infrahumans predeterminats per la Història d’Espanya, amb la destinació “universal i autosatisfeta” de genocidiar-nos sense cap remordiment de consciència.
Després d’esmentar Savater a Shakespeare dient que potser no ho haguera tingut tan fácil per a retratar els criminals “desinteressats” de Treblinka, tot i que, en les seues obres de teatre, ens mostra a malfactors moguts per l’ambició, la codícia, la gelosia o l’enveja, considera, al seu judici, que Jonathan Littel a “Les benignes” no ho aconseguí. No obstant, a Savater li sembla que ‘sent veus’ i anota “resona com l’últim baluarte de la humanitat la veu de Sòcrates argumentant en el Georgias que és millor patir la injustícia que cometre-la, mentre Cal·licles es negava a escoltar-lo”… I no sabem si és un darrer acte de cinisme savaterià perquè nosaltres, des dels Països Catalans, sí que volem construir uns països plurilingües, no volem uns països monolingües, volem que es reconega l’oficialitat del castellà en una Catalunya independent, al mateix nivell que el català, tot i que el català s’ha de millorar perquè no despararega després de tants anys d’opressió, no volem reproduir el jacobinisme de l’estat francés o espanyol, volem reconèixer els drets de ciutadania dels altres, el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, el dret inclús dels animals a ser preservats de la crueltat de les “Fiestas Nacionales”, però no Savater, que és del tot insensible a aquests drets, que afirma que ni els bous ni els catalanoparlants (valencians, balears o principatins) tenen cap dret a ser respectats ni a decidir res de res, perquè el nacionalisme espanyol mana i impera, els altres formen part del Tot, són només una part del Tot completament insignificant. Els catalanoparlants només tenen dret a pagar, a callar i a aplaudir el genocidi cultural i social que exerceixen des de Madrid, Wert, Díaz, Rajoy, Savater i el seu nacionalisme espanyol tancant mitjans de comunicació en català a tot l’àmbit, asfixiant-nos econòmicament, cultural i nacional.
Recordem que aquest, l’espanyol, és l’únic nacionalisme europeu triomfant després de la derrota del nazisme el 1945, tot i que es declare europeista, en realitat “pretenen estretar encara més el filtre de la identitat nacional com a requisit per a gaudir de drets cívics, en excloure d’ells a part dels fins ara compatriotas” que els voldrien mantenir en una perpetua minoria d’edat. Tot i que Savater, ho proclama dels “separatistas” a l’article “Hacia una Europa de ciudadanos”, una al·locució que celebra el 40 anniversari de la Revolució dels Clavells, cal advertir que el qui pretén desfer l’estat multiculturals, és l’enquistament nacionalista de l’estat-nació espanyola, amb polítiques, econòmiques, socials i culturals suïcides. Tot i que Savater no ho entén i tergiversa la realitat donant-li la volta com a un calcetí, la ciutadania d’Escòcia i dels Països Catalans, està a favor de la justícia universal i dels tribunals internacionals i està en contra de les fronteres que alça, posem per cas, l’estat espanyol entre Catalunya i el País Valencià per eliminar el català i entre els passagers de primera classe i la resta, com en el Titanic abans d’enfonsar-se, una evocació històrica exemplar que reflecteix la situació present d’Espanya; el vaixell va rebre molts avisos d’altres vaixells que hi havia perillosos blocs de gel flotants per les aigües on navegava el Titanic, però l’operador de ràdio les va ignorar i no li les va comunicar al capità perquè estava massa ocupat rebent i enviant missatges dels passagers de primera classe; ja sabem quin fou el resultat d’atendre només a aquests privilegiats i ignorar les justificades veus d’alarma.
Tot i que Savater ho embolique aquesta ciutadania, no estatalista, està en contra del ventagisme predeterminat per la pertinença a la cultura, nació i llengua espanyola o anglesa que atorga privilegis nacionals i subordinacions en funció de la genealogia i els ancestres prepolítics de la matriu nacional-estatal; la ciutadania europea de les nacions sense estat vol ésser com la ciutadania portuguesa, per tal de protegir els nostres drets i serveis socials, econòmics, laborals, culturals i lingüístics bàsics, inalienables i irrenunciables. Per poder sobreviure davant els genocidis culturals i socials dels actuals estats de la UE. L’Assemblea Ncional de Portugal hauria de saber que si formaren part de l’Estat espanyol, gent com Savater ni els invitarien mai ni els deixarien expressar-se en portugués al parlament espanyol, ni reconeixerien el seu dret a tenir els mateixos drets que els castellans ni a decidir per si mateixos. Perquè per a alguns espanyols ‘nacionalistes’ com Savater, els espanyols de matriu castellana tenen dret a decidir pels catalans, portuguesos, bascos o gallecs i els espanyols poden restringir el dret a la llibertat dels altres que no són espanyols perquè no ho són a la seua manera ancestral, supremacista i privilegiada que aniquila la diferència, la igualtat i el reconeixement dels altres.
