“El vol de l’esparver”, és un homenatge al poble del narrador, l’Olleria, terra de vidre, però, sobretot un cant a la terra i a tots els països germans de llengua catalana, tant als diferent contextos, al Rosselló, a Mallorca, al Principat i al País Valencià, als llauradors i als il·lustrats, als amors idílics, a les tertúlies polítiques “preil·lustrades” i les següents il·lustrades que han servit per mantenir el caliu del país. És una novel·la que marca la consagració i la maduresa de l’autor; d’un temps que va des de la Segona Germania, 1684, fins a la derrota d’Almansa, 1707. L’Olleria és la metàfora de tot un país que des de llavors, s’ha intentat desballestar, d’un genocidi anunciat des de Madrid, que, a poc a poc s’apodera de tot, amb amenaces, incendis, Xàtiva cremada, com ha fet Sánchez Pinyol a “Víctus”, on el principatí ha fet una narració humorística i el valencià, Mompó, fa una narració seriosa, polièdrica, poliforma, naturalista, històrica, psicològica, romàntica perquè tracta dels amors entre un cristià vell i una cristiana nova, és a dir una mora, enmig d’unes famílies enfrontades com a Romeu i Julieta.
Va destacar, Beatriu, els obres anteriors de Mompó, en poesia i en prosa, escrits d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Fuster, Joan Valls, etc. Cada autor rep i s’obri a les influències que li convenen. Casdascú s’enfila per on millor li ve, en una combinació artesanal d’informació històrica, social, política, descriptiva, barreja de diàlegs, tot filtrat estèticament i ètica per a fabricar una obra d’art. Una meravella on es recull el realisme màgic d’Enric Valor, “La Regenta” de Clarín, la psicologia intimista de Mercè Rodoreda, etc.
Toni Contelles, va dir que a la novel·la desfilen frares, monges, inquisidors, apotecaris, comandants, moros i cristians, la monarquia hispànica s’esvaeix sense descendència; aquell gran imperi on no es ponia el sol, ara està ple de fetillers, endevins, inquisidors i exorcistes que passen tots pel llit de Carles II per deixar prenyada a la reina. El rei mor sense descendència; l’Olleria, l’autèntica metonimia de tot el país, canviarà el destí de la Corona; com en tots els temps hi ha un joc de contradiccions entre els poders i les subordinacions, diners i misèria, riquesa i pobresa, justícia i injustícia, i l’esperança d’un món més just la simbolitza l’amor d’Albina i de Silvestre, el salvatge, l’esparver, que viu en un lloc on hi ha furons, raboses, conills, gafarrons, caderneres, fardatxos, gripaus, esparvers que volen majestuosos i cimals d’oliveres, fenoll i roselles. Les dinasties rapinyaires que tenen interessos semblants, tant els austries com els borbons, només pensen en el seu propi profit. Les lluites per la dinastia trencaran els equilibris interns i externs. Mostra la novel·la un país joiós, jocund, intens i just; el desig d’un terra lliure; una espurna de desig que ho ompli tot, els somnis i la narració sencera.
Ferran Suay, va fer servir un autor americà, Elnore Lonard’s i les seues 10 regles de l’escriptura per a dir que “si sona com a escriptura, jo ho reescric”. Perquè li agrada l’escriptura directa. Va fer alguns interrogants sobre com analitzar la psicologia de personatges de fa tres segles, com podem escriure sobre la seua vida. Va assenyalar la curiositat d’escriure sobre un període ‘desfundacional’ i la possibilitat d’ubicar-se en els marcs històrics i mentals d’aquella época, copsar el costumisme, la mentalitat, la psicologia de l’època i els personatges de carn i ossos ubicats en un espai i en un temps concret.
Francesc Mompó es va defensar explicant què feia quan volia escriure, com investigava sobre una època, com estructurava la narració, els personatges bàsics, el tema, el què i el com, l’espai i el temps, camins que es tanquen i que s’obrin enmig de la creació, i col·leccionar succeits i anècdotes que enriqueixen el desenvolupament de la novel·la. Alguns fets històrics els ha explicat mitjançant l’expressió onírica, com l’incendi de l’església de l’Olleria dels agermanats que venien de Xàtiva i tornaven a Ontinyent. Va assenyalar alguns anacronismes deliberats, com aquest del centenar i escaig de maulets assassinats que va resoldre amb el recurs dels somnis. Ha pretés -conscientment- fer un càntic a l’antiga Corona d’Aragó, al seu agermanament complet de tot el domini lingüístic i polític.
A les primeres pàgines del llibre, fa un cant a la terra, a la natura, als costums camperols, al treball dels vidriers un dels oficis més destacats durant segles a aquest poble valencià, que s’inicia a l’Olleria al segle XVI, labor que agermana la Vall d’Albaida amb els catalans del Principat i els mallorquins, la gent de casa nostra. Aquella de la batalla d’Almansa, 1707, fins al setge de Barcelona el 1714, fou la I Guerra Mundial moderna en lluita per les posessions de les colònies a l’Àfrica i a les Amèriques. Aquella Guerra fou tan decisiva que encara en patim les conseqüències d’allò; d’un genocidi interminable. Encara el palpem en la carn i en la pell nostra, dia a dia, a tots els àmbits. Per això assenyalà el xoc que li produí, a finals dels anys setanta, la manipulació al cap i casal negant la unitat de la llengua i la catalanitat dels valencians. Semblava que havíem entrat en un malson interminable. Després de tantes desfetes, de tantes derrotes, era l’intent sàdic i cruel per esborrar-nos de la faç de la Terra. Per a la gent de les cormarques del País Valencià, els ‘estranys’ són els capitalins de la ciutat d’Alacant i de València que s’han castellanitzat del tot o quasi del tot i han abandonat la seua pròpia llengua, cultura i país per anar-se’n darrere de Madrid.
Ara en aquest més de maig de 2014, “El vol de l’esparver”, on es conta una història d’amor i la desfeta nacional dels valencians, s’ha tornat a presentar a més llocs, a Mislata, a Pego, on Carmina, de “Dones cabal” de Pego, a la Casa de la Cultura, va llegir un poema de Xelo Llopis “Guarda’m el secret”, Ed. Germania; Joan Femenia, va posar cançons d’amor de Lluís Llach i va pasar diapositives barrejant imatges de Francesc Mompó amb alguns dels seus llibres anteriors, “Suc de magrana”, “Camí d’amor”, “On brama la tonyina”, etc. i fotos de l’autor retratat a Fires dels Llibres, a la muntanya de Benicadell (Vall d’Albaida), al Café Lisboa, a la Forest d’Arana amb altres poetes amics, etc. Es llegiren fragments, emotius, del text de la novel·la, on s’entrellaça prosa i poesia, quan Jordi empapussava a Maria de mores i les llengües i els cossos es buscaven i es trobaven, quan un dels protagonistes torna al seu poble després de guanyar diners treballant a la Ribera perquè els seus pares no siguen desnonats de la seua casa i es troba en un desenllaç fatal… Mompó va contar per què i com va triar el tema i els personatges de la seua novel·la per aclarir un temps enfosquit, de “decadencia després del Segle d’Or i va contar com havia bastit les històries dins de la novel·la després d’investigar sobre aquesta época i trobar-se amb l’expulsió dels moriscs, amb la II Germania, la batalla d’Almansa, la comercialització dels artefactes creats pel Doctor Condó, el Pare Tosca i els mapes de València, les emparedades de la porta de la catedral de València, etc. Després de menjar coca de llanda i beure mistela, se n’anàrem a la plaça del poble de Pego a sopar en una llarga taula al bar Daniel, on hi estava també Tomàs Llopis autor de la novel·la “Hi ha morts que pesen cent anys”, ubicada al temps de la desfeta d’Almansa, com “El vol de l’esparver”.
