Recorde a meitat dels anys setanta, al Seminari de Montcada, València, descobrir aquests poemes i embriagar-me escoltant-los sense cansar-me d’oir a aquest trobador que cantava en la llengua del meu poble, quan encara no existia oficialment la llengua i la cultura d’un país que uns anàvem fent i uns altres desfent del tot, com si la dictadura continuara i no s’acabara mai. En total ha editat unes 150 cançons, de les quals hi ha 23 o 24 poemes d’Espriu, 17 d’Ausiàs Marc, dos de Rois de Corella, cinc o sis de Timoneda, dos de Jordi de Sant Jordi, nés alguna cosa d’autors menors… Confessa Raimon, “comptat i debatut, dec estar a la ratlla d’unes 100 cançons pròpies, lletra i música”. No obstant, Xavier Aliaga, li diu: “s’acabà el franquisme, arribà la democràcia i la nova adminisració socialista pensà que ja no calia protestar… I Raimon aclareix que “aquesta fou la idea que es va imposar a tots l’estat espanyol a través dels mitjans de comunicació […] aquells senyors que lluitaven contra la dictadura estaven molt bé com a lluitadors, però com a artistes són poca cosa. Els artistes són els altres, els que no estaven contra la dictadura. Això passava al camp de la literatura, del cinema… Aleshores jo faig una operació que és la regravació de tot el que havia fet, “Totes les cançons” (1981), amb un llibre dins amb un estudi del Fuster, de l’Espriu i de l’Emili Gispert […] per dir: senyors estan dient mentides, miren el que hi ha”. Aliaga li recorda que, als anys 60, Ricardo Muñoz Suay li recomana que marxe a Barcelona i li pregunta si no hi havia una altra possibilitat, de quedar-se al País Valencià; i respón: “No crec. Si m’hi hagués quedat no hauria existit. Fuster on publicava? Sort que hi havia Barcelona, perquè el que jo he fet, des de València, en els anys 60 era impensable”.
La historiadora Anna Sallés, membre del jurat d’Omnium que li ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, destacava la tasca de Raimon a favor de la unitat lingüística. I diu: “Jo he intentat fer una llengua que es veiés clarament que venia de València, tota la meua fonética és valenciana, però he anat eixamplant a poc a poc el vocabulari. Hi ha qui s’ha fixat en això, com Josep Palomero, que té uns estudis que estan molt bé. Si aquesta consciència d’unitat lingüística hi fos, no hauria tractat de fer una llengua el més apta per ser entesa a tots els territoris de parla catalana, això està fet a consciència”. Preguntat si es mira amb prevenció el sobiranisme i el moment convuls de Catalunya, i si això ho fa l’edat, replica Raimon dient que “Ho fa parar-te a pensar. L’altre dia llegia una entrevista a Feliu Ventura en “Enderrok” que li preguntaven com es veia el procés des de València. I ell contestava que ja notàvem els danys col·laterals […] Si no ens deixen votar la pregunta en questió, aleshores s’ha de votar en unes eleccions. Què? Alguna de les opcions que done la majoria sobiranista al Parlament. Ara, que la solució siga estrictament la independencia, tampoc ho tinc jo clar. No he estat mai independentista perquè mai m’ho havien posat davant, però no sé si és la millor solució en les circumstàncies actuals. Com s’està plantejant el tema hauria de ser-ho […] Totes aquestes coses me les pose com a reflexió. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l’hora de la veritat sóc jo qui ha de votar”… I reconeix, en les seues meditacions, que està influït per la seua perspectiva valenciana perquè “jo no he deixat mai de ser valencià. Aleshores ho mire des d’aquesta consciència meua” [catalano-valenciana].
Enhorabona a Raimon pels premis i gràcies per les cançons, pels poemes, pels seus escrits i per una entrevista que fa balanç de la seua vida i de les nostres, ens l’acosta a un País Valencià, on la majoria dels governants “valencianos”, se l’han mirat, al cantant de Xàtiva, amb desdeny, desídia, odi i menypreu, com a la nostra llengua i cultura propia i històrica; per això Raimon advertia, que, per primera vegada, Alberto Fabra li havia enviat un telegrama de felicitació pel premi del Circulo de Bellas Artes de Madrid i pel de les Lletres Catalanes. Preguntat si l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus l’havia felicitat, diu somrient: “No crec que se n’haja assabentat. Ell està per unes altres històries”. I recorda Raimon que a Xàtiva és l’únic poble del País Valencià que li fan llogar el teatre si vol cantar, quan a tot arreu el contracten, fins i tot a Madrid, però a Xàtiva no, és el que hi ha; a sobre encara hi ha a València hipòcrites que critiquen que marxés a Barcelona a cantar en la nostra llengua; al País Valencià, aquests fariseus, no li hagueren donat ni un got d’aigua en el desert, com va expressar a la cançó ‘Passejant per València’ a “Rellotge d’emocions”, on reconeix que nota vibracions antagòniques pels carrers de València.
