Per tant, alguns intel•lectuals del Principat inicialment crítics amb l’independentisme català, perquè mantenien posicions més federalistes o con-federalistes, posen per cas, Xavier Rubert de Ventós, Francesc Ferrer i Gironès o Josep Ramoneda, -davant les agressions sistemàtiques de l’estat espanyol contra Catalunya- esdevingueren obertament independentistes o, si més no, partidaris del dret a decidir. Per a tenir un estat propi que no discrimine la nostra llengua i cultura catalana. Perquè l’Estat espanyol, al•lèrgic del tot al reconeixement i el respecte a la diversitat, davant Portugal no pot fer res per escanyar la seua llengua, cultura, economia i societat; està obligat a respectar-lo perquè Portugal té estat propi; com Andorra o com Malta. Si tens estat propi, els espanyols [i europeus] es respecten; si no en tens, com és el nostre cas -el dels valencians, balears i catalans- l’estat espanyol sembla que se’n fot del tot i intenta exterminar-nos i escanyar-nos del tot, com veiem ara mateix amb les polítiques de Rajoy, Fabra i Bauzá, que no tenen res a veure amb les que impulsà, posem per cas, Adolfo Suárez durant l’anomenada ‘Transició’ o només tenen la part de la Constitució que reprodueix allò de “Las leyes fundamentales del movimiento” sobre la indivisible unitat de l’Espanya uninacional i mono-cultural. Per tant, Llobera, -si no hagués mort-, probablement, hauria evolucionat en el mateix sentit que la majoria d’intel•lectuals catalans amb sensibilitat democràtica pel seu propi país, partidaris de consultar la pròpia ciutadania perquè s’expresse nacionalment votant; i, sobretot, respectar el que dedicisca la majoria. Perquè al seu assaig, parafrasejant a Marx, indica Llobera, sobre la UE, que “tot i que la hª posa límits a la conducta humana, els éssers humans conscients creen la seua pròpia hª”; i també “allò que determina la supervivència d’una determinada nació és la voluntat del seu poble de preservar la seua identitat, tot i que siga d’una manera quelcom alterada”. I adverteix que nació i estat són una estranya parella en un trencaclosques irreductible perquè hi ha estats, com l’espanyol, amb realitats nacional diferents i irreductibles a una sola nació-estat.
El professor Ferrando afirma que la tesi de Llobera manté la vigència del temps perquè ha analitzat el nacionalisme a la llum dels historiadors medievals i els sociòlegs socials més importants de la modernitat. La seua tesi, la de Llobera, es basa en la concepció que la nació, com una comunitat culturalment definida, és el valor simbòlic més elevat de la modernitat, de tal manera que ha anat adquirint al llarg del temps un caràcter quasi sagrat igualat només per la religió. Segons Llobera, en la pràctica, la nació ha esdevingut a les nostres societats modernes el substitut secular de la religió o en el seu més poderós aliat; i entén, que, en el cas de Catalunya és un bon exemple d’una església nacional al servei de les reivindicacions nacionalistes, igual com passa amb l’església basca davant les imposicions castellanes. En realitat, però, Llobera no diu que açò siga específic de Catalunya (ni menys encara del Països Catalans), com insinua Ferrando, al contrari, el que afirma és que és Castella qui ha cultivat més aquesta sacralitat nacionalista i guerrera per annexionar a la força a les altres nacions de llengua no espanyola, en fer servir instrumentalment la religió: introduint la Inquisició castellana a les terres de la Corona d’Aragó, el nomenament de bisbes castellans (i castellanoparlants) a les diòcesis catalanes, sobretot la valenciana, la invasió de monjos castellans als monestirs catalans, belars i valencians, etc. El que és evident, que, per a l’església espanyola actual, capitanejada per una majoria de bisbes ‘valencianos’ no la guanya ningú a ésser més nacionalista espanyola que qualsevol altra nació ‘perifèrica’. Al Principat de Catalunya i al País Basc, la CEE ha aconseguit posar bisbes espanyolistes, poc favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació i no hi ha cap escletxa a l’església nacional espanyola quan es tracta d’imposar la seua llengua espanyola, la seua cultura i la seua noció indivisible i uninacional de la pàtria espanyola ‘eterna’ a la majoria de territoris de parla catalana, sobretot al País Valencià i a les Illes, continuant fins ara la tradició que inaugurà el decret de Nova Planta i l’arquebisbe Mayoral. Només Tarancón, fou un parèntesi, quan s’enfrontà al franquisme en el cas Añoveros i deprés quan va mantenir una visió de l’Església no sectària i va intentar que l’Església no continuara lligada al nacional-catolicisme i des de la RALE va signar junt els altres acadèmics que afirmaven que el valencià era una variant de la llengua catalana. Realment fou Tarancón qui va fixar el full de ruta de la ‘transició’, des de la dictadura franquista, assenyalant una ‘no confessionalitat’ que, en realitat, fou una trampa perquè un Concordat amb trets de pre-constitucionalitat i una confessionalitat disfressada es continuà després de la dictadura fins als nostres dies amb una subvenció econòmica i acadèmica quasi il·limitada i ommiabarcadora. En canvi, en contra dels tòpics i estereotips lingüístics, al Principat de Catalunya, l’església sembla que manté una noció de pluriculturalitat, de plurilingüisme i de respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles castellans i de qualsevol poble del món sencer. I tanmateix, l’església espanyola es manté encara en el nacionalcatolicisme i una noció de nació basada en una doctrina inquisitorial d’unitat essencialista i sagrada de l’Espanya, des del Gènesi, des d’Atapuerca o Hermereguildo fins ara, per una mescla de peresa, ignorància i distorsió nacionalista. Des d’una noció sagrada de la ‘catolicíssima’ Espanya; un “bé comú” a preservar, confessa la CEE, inclús amb ridícules afirmacions d’immoralitat, de pecat i d’amenaces d’excomunicació als perversos partidaris del dret a decidir. En aquest punt ens agradaria, que, des de la CEE, instaren a condemnar, encara més, l’independentisme, d’una manera més ferma encara de la que han fet fins ara, per augmentar el nombre d’independentistes. No només al Principat sinó al País Valencià, a les Illes, a Galícia i a Euskal Herria.
El senyor Gª Ferrando, – diu que amb l’ajuda de Llobera-, se’n va a l’Alta Edat Mitjana, segle XII i XIII, on ja pot ser trobar un concepte primitiu d’identitat nacional a l’Europa occidental, tot i que Llobera afirma que en aquests segles no es pot parlar, per a res, el concepte de nació espanyola hegemònic com s’entén hui dia. No obstant, Rajoy també afirma que Espanya és la ‘nació’ més antiga del món; quan tothom sap que la bandera espanyola s’encunya el segle XIX i, si no volem remuntar-nos a la derrota d’Almansa, del 1707, per a la creació de l’Espanya de matriu castellana, la fabricació ideològica i literària de l’Espanya, acastellanada, la fa la Generació del 1898 (Azorín, Unamuno, Ortega, Amèrico Castro), després de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines. En realitat, si llegim el llibre de Llobera se n’adonem que no hi ha cap marcatge negatiu en el fet d’ubicar la formació de la consciència nacional a l’Edat Mitjana, en el debat entorn si s’originà a l’Edat Mitjana o en el context de la modernitat, a la Revolució francesa. Tot i distingir la diferent concepció de nació i d’estat que hi ha a l’Edat Mitjana, a la modernitat i a l’actualitat, Llobera observa, com un fet, la petjada medieval, en llengua, cultura, símbols, costums, territori, lleis, etc. lligada al naixement de la nació. I descriu la formació de la Corona d’Aragó, i més concretament de Catalunya, València i les Illes lligades a la llengua, símbols, pactisme, con-federalitat, etc, tal com relata Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”. Els historiadors medievalistes, sovint acusats de ‘romàntics’, solen sostenir aquesta tesi sobre l’origen medieval i, en canvi, els sociòlegs solen inclinar-se per la configuració de la nació com un ‘invent’ de la modernitat. Les realitats complexes, d’habitud, són una mescla d’ambdós elements, dels ‘romàntics’ i dels ‘moderns’; reduir-ne d’una banda o de l’altra, porta a la simplificació.
Al llibre de Llobera, el nacionalisme català, serveix repetides vegades d’exemple com un nacionalisme cultural i polític que no ha pogut desenvolupar fins ara la seua potencialitat com un estat diferenciat de l’estat espanyol. Tot i que hi ha qui s’alegra que els Països Catalans no hagen pogut esdevenir estat fins a aquest moment, caldria afegir: “de moment”, fins ara, no s’ha pogut. Però, això no vol dir que no s’aconseguirà mai. I això ho deixa molt clar Llobera al llarg del seu assaig, la constitució d’una nació en estat és una qüestió d’atzar, no està determinada fatalment, els Països Catalans s’hagueren pogut independitzar al segle XVII, com Portugal. Aqueixa deducció, de dir que les nacions que no tenen estat propi han de continuar sempre sense estat, és esbiaixada, molt parcial i interessada, sembla feta des d’un nacionalisme espanyolista que nega la llibertat i l’existència dels altres ‘nacionalismes’ sense estat propi. Per cert, aquests trets son característics del nacionalisme espanyol intransigent, intolerant i genocida de les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola. Perquè Castella conta amb el suport incondicional de l’artifici estatal que s’afig amb “adhesión inquebrantable” a potenciar al màxim tot allò castellà i perseguir tot allò català-[balear-valencià], èuscar o gallec, com si foren enemics mortals a batre.
El senyor Gª Ferrando afirma el fet que Catalunya ‘no ha pogut separar-se’ com Portugal ho va fer a mitjan segle XVII. Per altra banda, assenyala que el Regne de València, un dels components de la confederació de la Corona d’Aragó-[Catalana-Balear-Valenciana], va seguir un camí ‘no’ tant ‘reivindicatiu’ com el del Principat. El sociòleg ‘valencià’ sembla que celebra aquesta ‘no reinvidicativitat’ valenciana davant de Madrid. No obstant, inclús el secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, adverteix que si no hi ha visibilitat del cas valencià a la resta de l’estat, no eixirem de l’atzucat desastrós on ens han ficat les polítiques del PP i la regressió està garantida. Però, potser, aquest desastre que patim és perquè des de l’Estat espanyol s’han acarnissat molt més en reprimir el País Valencià, com assenyala Joan Fuster i els historiadors Antoni Furió i Oriol Junqueras, per la qual cosa la noció dels Països Catalans estaria molt vigent i tindria un sòlid fonament històric i sobretot polític i social des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. Perquè el que mostraria és l’intent espanyolista de dividir, separar i enfonsar els Països Catalans des de fa segles. El que, al meu parer, té escàs fonament històric com a nació és l’embolic, interessat, de fer coincidir, reductivament, ‘Espanya’ amb Castilla, en generar una catalanofòbia que exclou els territoris de parla catalana o el ‘poble català’ sencer, com si aquests ciutadans no tinguérem dret a tenir els mateixos drets que el poble espanyol [o els de matriu castellana].
En canvi, al meu entendre, pot ser ‘erròniament’, el sociòleg Gª Ferrando cita l’historiador Juan Pablo Fusi en seu llibre ”Historia Mínima de España” (2012), per afirmar que a l’Edat Mitjana i no només a Castella i León, sinó que també es feia servir el nom ‘Espanya’, ‘Hispania’, ‘Spania’, per a designar una complexa realitat geogràfica, política i històrica superior i comuna als regnes particular peninsulars. Això és així depèn de com s’interprete. Afirmen, tant el sociòleg com l’historiador, que, diversos reis de Navarra, Castella i Aragó s’autotitularen, al llarg del segle XI, “Rex Hispaniarum”. Com es pot observar, en els ‘arguments’ que esgrimeixen, foren ‘Navarra’, Castella o Lleó, però no cap territori dels Països Catalans, antiga Corona d’Aragó, que no es va denominar mai Espanya fins a molt més tard. Una denominació que segons es faça servir, deia Ernest Lluch, indica ‘uninacionalitat’ des de Madrid i ‘plurinacionalitat’ i diversitat des dels Països Catalans, quan a Espanya li dèiem, “les Espanyes”, en plural; també “l’Espanya vençuda” després de 1707 i 1714. Inclús s’anomena Espanya o Espanyes, fins el 1707 quan després de la batalla d’Almansa es trenca l’equilibri i allò del “Tant val, val tant, Isabel com Ferran” i s’imposa una noció d’Espanya de matriu castellana i anticatalana que perdura fins a hui dia; per desgràcia es va substituir Espanya per Castella o al revés, liquidant la noció d’Espanya/es com a pluralitat estatal de reciprocitat i respecte a la diversitat i convertint-la en un esperpent que denunciaren amb rotunditat poetes intel·lectuals com Antonio Machado en allò del “desprecian cuanto ignoran”. Per això, políticament, molts preferiríem una confederació a l’Helvètica que respectés el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat perquè Espanya deixarà de ser una llosa opressora reduïda a l’arrel castellana que cerca genocidiar la resta de variants lingüístiques, culturals i nacionals. Però això, el respecte a la diversitat és impossible, Espanya des de fa tres segles no ha fet altra cosa que oprimir i exterminar. Per tant, sense la llibertat, la reciprocitat, l’equitat, l’equilibri, el respecte i el reconeixement mutu, no és possible viure junts ni mantenir cap convivència duradora entre les diverses llengües, cultures i nacions que formen part de l’estat espanyol.
Per últim, una altra qüestió important que assenyala Llobera, a més de les arrels medievals del nacionalisme modern a Europa, és una anàlisi profund dels factors estructurals que han condicionat el desenvolupament del nacionalisme a l’Europa occidental ( capitalisme, estat, classe, societat civil, religió…). En el seu treball analitza el nacionalisme en diàleg amb Karl Marx, Weber, Durkheim, etc. sota la premissa: “Crec que el progrés científic només s’aconsegueix quan els nostres contendents no són considerats ni com gossos morts ni com deus perfectes, sinó com a figures, que, quan es necessari convé criticar a l’hora que se les respecta”. Per entendre l’origen, les causes i el per què del nacionalisme a les societat contemporànies europees, quines condicions socials el fan possible sense les continues acusacions del ‘nacionalisme com un mal. Perquè aquestes acusacions fetes pel nacionalisme dels altres, estatal, ha donat un resultat limitat. Els nacionalismes moderns són recreacions de realitats medievals; de fet, només poden tenir èxit si estan arrelats en el passat medieval, tot i que els vincles amb aquest siguen sovint tortuosos i retorçuts. En la consolidació de l’estat modern capitalista, tant a la metròpoli com a les colònies, tan al centre com a la perifèria creà grups de gent que se sentiren culturalment i políticament excloses i que en imaginar-se com a comunitats, a la manera d’Anderson, B., pogueren treure’s de sobre el govern aliè. El industrialisme pot accelerar el sentiment nacionalista, més no el crea. Cal copsar la complexitat del nacionalisme, a la manera de Llobera, de Berlin, sense un reduccionisme simplista, posem per cas, com aquella dita vulgar que diu: “cap nació sense un estat i cada estat ha de ser una nació”. Però, per desgràcia, aquesta segona part de la consigna és la que ens empenta des de l‘estat espanyol perquè nosaltres forgem la nostra pròpia nació valenciano-catalana. Perquè ens volen assimilar o exterminar. Sovint els simplismes i els reduccionismes, porten a desastres perquè -per inèrcia, costum o força bruta- redueixen la diversitat a monocrom. En aquest cas, en el nostre cas, el monocrom vol dir ‘uniformització’ a la castellana, tal com ordenen des de Madrid a través dels polítics espanyolistes hegemònics o mitjançant el TC espanyol. Sense cap separació de poders.
