Teresa Forcades i les dinàmiques de l'amor

8 març 2014 01:00h
Teresa Forcades
MÉS SOBRE TERESA FORCADES I LES DINÀMIQUES DE L’AMOR

Vaig conèixer a Teresa Forcades, fa set o huit anys, quan encara no era l’afamada monja, doctorada en medicina i teologia, que havia qüestionat a les indústries farmacèutiques i havia denunciat els seus fabulosos negocis davant d’una ‘crisi’ de la grip A, potser ‘inventada’. Aquesta epidèmia preventiva sembla que, potser, fou una estafa enorme perquè tenien un stock de vacunes que calia ‘donar-li eixida’ abans que caducaren. I els estats occidentals i les industries farmacèutiques s’afanyaren en terroritzar a les poblacions del món susceptibles de comprar-les i consumir-les a través de governs còmplices d’aquests negocis fraudulents. No obstant una amiga en qüestiona part d’aquests discursos anti-cientifistes i antivacunes perquè considera que potser hi ha vacunes que són necessàries. A partir d’aquell moment, una jove monja benedictina de Montserrat, saltà a la fama, començà a eixir al programa humorístic de TV3 Polònia i als mitjans de comunicació mediàtics, digitals i internet; i començaren a requerir-la perquè  analitze el que està passant. I inclús hagué de suportar algunes crítiques, atacs i desqualificacions personals per les seues crítiques, potser, per experts en l’ofici de la infàmia i l’insult demolidor. Perquè hi ha qui considera que en les seues critiques als excessos de les indústries farmacèutiques, hi ha una desqualificació de la ciència, quan, al meua parer, es tracta de l’ús i abús de la medicina industrialitzada al servei de l’hegemonia neoliberal.

La vaig conèixer, abans de tot això, al Centre Octubre de València; la va portar Laia Climent a unes jornades feministes, havia portat a Lipovetsky com a ‘estrella’ oficial perquè havia acabat d’escriure un llibre “La tercera mujer: permanència y revolución de lo femenino”, on reinvindicava una ‘diferenciació’ cosmètica i estètica de les dones lligades a la indústria i a la preocupació per la ‘bellesa’, també hi havia una jove feminista islàmica que no recorde el seu nom i Teresa Forcades, que, es convertí en l’estrella de veritat perquè acompanyà el seu relat amb una fonamentació de coneixements rigorosa i gens frívola o banal. També la jove feminista islàmica va estar molt bé, doncs va pugnar per una lectura no patriarcal de l’Alcorà i per la compatibilitat entre feminisme i un islam no fonamentalista, tolerant, democràtic, compassiu, portador de la pau, del respecte pels drets humans i a les altres religions, cultures i llibertat humana.


Després de les jornades, mentre passejàvem cap al sopar, em va confessar Forcades que la seua família no era gens d’església ni tan sols creient i que entrà en contacte amb la religió per iniciativa pròpia; i jo li confessí que si no l’haguera escoltat en una conferència sobre feminisme i haguera notat les seues idees progressistes, potser, -per prejudicis-, no haguera gosat acostar-me ni tan sols a dirigir-li la paraula perquè el vestit de monja em retreia molt, en considerar que els qui el portaven s’alineaven, automàticament, en el front conservador; també li vaig dir que havia estudiat teologia, filosofia i sociologia, que m’havia fet fora del Seminari de València, l’actual bisbe d’Alcalá d’Henares, J.A. Reig Pla per portar a Don Manuel Sanchis Guarner a la facultat de teologia, el 1979 i notí que teníem prou coses en comú en defensa de la catalanitat òbvia que compartim, -en tant que principatina i valencià-, de la llengua, cultura i país, des de la perspectiva dels moviments socials alternatius i la crítica a les posicions hegemòniques de l’establisment estatalista, capitalista, patriarcal i militarista.
 
A l’article anterior sobre l’anàlisi d’”El Capital” de Marx, de T. Forcades, a través del llibre d’Enrique Dussel “Metàfores religioses de Marx” i el concepte de fetitxe, plusvàlua i explotació, se m’oblidà esmentar algunes anècdotes que animaren la gent que omplia el saló d’actes, tant baix com dalt. Contà Teresa que una vegada els abats de Sant Benet l’invitaren a Roma a un congrés com a traductora, en la sessió inaugural havien convidat els benedictins a un ‘senyor’ que havia sigut ex-Vicepresident del Deutsche Bank, un tal Wolff, explicant les seues activitats econòmiques als països del sud, va comentar, -com qui no vol la cosa-, que tenien interessos als països més pobres del món, que era veritat que treien molt de profit i guanys en les seues inversions perquè, com que estaven molt baixos els salaris, per un euro que pagaven pel treball n’obtenien 99; continuava l’ex-banquer ‘justificant-se’ dient que algú podia pensar que no era massa ètic i que explotaven als treballadors, però havien de pensar que sense les seues inversions, aquelles persones es moririen de fam i que amb un euro podien menjar, per tant, aquelles inversions eren molt ‘convenients’ per a totes les parts i ‘beneficiaven’ a tots... La mongeta que hi havia, al darrere, a la cabina de traducció, quan va acabar de traduir el que havia dit el banquer, va afegir, contra aquest relat legitimador de la pura explotació: “Jo només sóc una simple traductora i he traduït el que ha dit, però, el que acaba de dir és una bestiesa”. La gent de Fòrum aplaudí; i va afegir: “Però no m’han tornat a invitar a fer més de traductora els senyors abats”. I vam riure; coses dels poders de torn.


Va contar Forcades una altra anècdota en clau més religiosa, extreta de l’espiritualitat rabínica; els éssers humans davant les injustícies de la realitat, podem escoltar, podem tapar-nos els ulls i les orelles, podem dir sí o dir no, tot el món sap que ‘som lliures’, inclús per estimar o odiar; però tots sabem també que és un ‘voler’ que no es pot realitzar odiant, des de la revenja o tornant mal per mal. Els rabins jueus es pregunten si eren lliures els israelites al desert quan Déu els va proposar el pacte al Mont Sinaí contra els fetitxes i les idolatries?

Algunes interpretacions jueves de la Torà indiquen, que, en realitat, els manaments impresos en les taules de pedra, era, en realitat, que, el Déu d’Israel, havia agafat la muntanya del Sinaí en un grapat de la mà i amenaçà en llençar-la contra el poble d’Israel, per esclafar-los, si no complien amb els seus designis divins. En canvi, altres interpretacions, consideren que no es pot fer cap representació antropomòrfica de Déu perquè sempre va més enllà dels fetitxes i de les creacions i projeccions humanes; esmentà que només al Genèsi 6,quan hi ha el diluvi universal, apareix un Déu despòtic que ho anega tot, però escarmentat exclama penedit: “No ho faré mai més; no imposaré més la meua voluntat”. Perquè, un Déu o una religió, es torna un fetitxe i una projecció humana idolàtrica, sinó respecta la llibertat radical dels éssers humans i a l’hora no empenta els humans a responsabilitzar-se del mal del món en la lluita contra les injustícies. Els éssers humans podem romandre indiferents davant el dolor social, davant la gent esclafada pels desnonaments, els problemes militars, ecològics i d’extrema pobresa, -‘som lliures’ abstenir-nos de fer res-, però, no implicar-se en els moviments socials transformadors en el combat per la dignitat humana, significa contribuir a generar un infern a la Terra per als altres i per a u mateix. Perquè no podem oblidar que hem estat creats per a embolicar-nos en dinàmiques d’amor, de llibertat i de lluita per la dignitat i contra l’explotació i l’alienació que aguditza les misèries i els sofriments.


Fou en aquest context on es va preguntar què significa estimar? I va respondre que en cada cas, individual i societal, es concreta d’una determinada manera, però no valen de res si les creences espirituals ens ajuden a quedar-se al marge de les lluites contra l’hegemonia de l’opressió, de l’explotació, de la indignitat i de la vulneració dels drets humans, laborals, socials, ecològics, etc. Una fe que no siga capaç de remoure cal i terra i de moure muntanyes contra les injustícies, serveix de molt poc o inclús pot ser contraproduent perquè ubica la religió en la complicitat de l’opressió, de la sedació i en l’adormidera opiàcia ... Mentre responia a les preguntes del públic, va dir Teresa que algú, -críticament-, després d’escoltar el seu relat anticapitalista, podria preguntar-li per què no fa el mateix i analitza les pràctiques i els discursos de la jerarquia de l’església, tot i que sembla que el papa de Roma actual està fent alguns gestos en un sentit realment més evangèlics, per la justícia social i pro-drets humans; i es va auto-respondre, irònicament: si començarà a criticar a l’església no pararia, ens mancaria temps.

Durant la intervenció de Teresa Forcades, jo estava al costat d’Emèrit Bono, catedràtic d’economia de la Universitat de València, que ha escrit junt a Ernest Garcia i Quim Sempere sobre economia, ecologia i necessitats socials i humanes, em va manifestar que Forcades tenia el cap en la utopia i en la transformació radical de les societat actuals, però, els peus en terra, (sobretot quan va plantejar que no volia abolir la propietat privada sinó la plusvàlua i impulsar formes cooperatives i solidàries, d’ajut mutu i de renda bàsica, des de d’economia del bé comú), que li havia agradat molt la seua conferència i va mostrar interès en felicitar-la, anàrem a buscar-la, però, Juli Cigues, -de la parròquia de Vera, a la Malva-rosa i dels capellans del dissabte-, ens va dir que l’estaven entrevistant i que havia de marxar perquè perdia el tren. Se’m vam anar cap a casa analitzant el que ens havia dit la Forcades, amb una amiga d’Emèrit del Partit Comunista, que havia sigut monja a Benicalap, ens digué que quan era adolescent un capellà l’havia grapejat a l’església; a l’endemà, un informe europeu sobre violacions ens indica que un terç de les dones a Europa han patit maltractaments i abusos sexuals i a l’estat espanyol un 5% de les dones han sigut violades, d’aquestes una cinquena per part de la seua parella o ex-parella. Més tard, se n’assabentàrem que Forcades s’havia reunit, per la vesprada, a València, amb la redacció de la revista “Ecléssia Viva”, Ximo Garcia Roca, Josep Antoni Comes, Duato, etc. per tractar de reflotar-la i impulsar-la des de la visió dels nous moviments socials, tot i que, potser, xoque amb la misogínia, l’espanyolisme i els residus confessionals ‘nacional-catòlics’ que han hegemonitzat les revistes d’Església, inclús les “progressistes”, tret de Saó, Cristianisme i Justícia, Serra d’Or i algunes altres de l’àmbit catalanoparlant, molt millors. Fa anys que van deixar d’interessar-me les revistes en castellà, tret d’alguna concreta de la Universitat de València; en català són molt més obertes, plurals i respectuoses amb la diversitat ideològica de les societats ibèriques.   
 
 
Post escriptum: sabem quan es tracta de la mateixa llengua i cultura, no només quan no ens cal traducció per entendre a l’altra persona que ens parla, sinó, sobretot, quan ens riem davant els acudits, els succeïts o els comentaris humorístics de l’altre; quan copsem les ironies; de manera que, al saló de plens del col·legi Jesús i Maria, la valenciana gent seguia i reia les bromes de Teresa Forcades, perquè, -tot i que hi haja qui no vol acceptar-ho-, compartim, llengua, cultura i, -si volem-, voluntat de construir un país de països, respectuós amb el dret a decidir, des del respecte a la diversitat i l’heterogeneïtat, el plurilingüisme i la plurinacionalitat (cosa que no fa ni el model jacobí d’estat francès ni l’espanyol, quan ens impedeix fer una consulta perquè la gent expresse la seua voluntat nacional i no reconeix la pluriculturalitat i la diversitat nacional al si de l’estat, des de l’equitat i la justícia).

next