Al cap de tres o quatre anys, des de la conselleria de sanitat de la Generalitat Valenciana, des d’una perspectiva completament injusta, despietada i immisericorde, han programat recaptar tots els diners del cost de l’assistència als immigrants que hagen rebut alguna assistència sanitària. Perquè, -segons els polítics actuals del Govern del PP-, els immigrants no tenen cap dret a tenir drets, ni assistència de salut, ni educatius, ni socials, ni laborals ni res. Tot i que des de la UE denuncien les pràctiques de vulneració de drets humans que causa l’administració espanyola als immigrants, per banda d’un estat, que, exclou, -irresponsablement-, els immigrants ‘sense papers’, sense pensar en les conseqüències indesitjables de deixar un grup poblacional sense assistència mèdica amb el risc epidemiològic que hi ha d’això. A l’extrem els neguen el dret a la vida; tot i que no volen que ho diguem, hem de dir que els disparen a matar; i després el ministre de l’interior actual i González Pons, es vanten d’haver “estat molt bé”, perquè les coses es podrien complicar més, donant explicacions inversemblants sobre la mort de 14 immigrants a la frontera d’Àfrica, a Ceuta i Melilla.
Des de fa uns mesos des de la conselleria de sanitat o des de l’Hospital La Fe, ha han cessat d’enviar-me cartes a ma casa comminant a la meua amiga xilena, que està al seu país, a pagar la quantitat de diners que segons l’administració valenciana els deu, després m’han telefonat vàries vegades preguntant i assetjant-me per localitzar a la meua amiga xilena, fins que els vaig dir que ja estava bé la cosa, que em deixaren en pau d’una vegada perquè estava fins al cap damunt d’aquest assetjament sistemàtic. Em digueren que telefonarien a l’ambaixada o al consolat de Xile per localitzar-la al seu país i obligar-la a pagar, una quantitat ridícula, que segurament, les cartes, les telefonades i el treball per aconseguir-los suposen un desgast més car que el que val el cost de l’assistència que li atorgaren.
Fa pocs dies vaig veure a un amic de Ghana, que va vindre a València fa uns deu anys, té un fill a l’Àfrica de catorze anys, quan el seu fill tenia dos anys, se’n va venir a Europa, primer a Holanda i després als països de parla catalana, al País Valencià; ha estat treballat durament a Barcelona, a Aragó i a València, ara ho té molt més difícil per aconseguir treball i prou fa si menja amb treballs marginals, d’aparcador de cotxe, de netejador voluntari, de faenes precàries amb pagament d’almoina. Em contava, fa poc, que, fa un temps, havia anat a urgències hospitalàries i li volien cobrar quasi cent euros quan no tenia ni per menjar; ara estava amb una torticoli de cavall, tenia inflat el coll i els muscles, inclús l’esquena li feia molt mal; li preguntí si havia anat a urgències i em va dir que no tornaria anar-hi perquè no volia que li cobraren el que ‘devia’. Per tant, estava suportant uns dolors infernals i, quan ja no podia resistir més, se’n va anar a una farmàcia i es va comprar calmants per alleugerir un dolor insuportable que els polítics i assessors que decreten aquestes mesures no han sofert mai.
Mentre “ells”, els polítics hegemònics i governamentals, roben tot el que poden, amb una corrupció interminable, que persegueixen i que destinen gent, d’ofici, a perseguir els immigrants per fer-los pagar l’assistència sanitària urgent, em sembla una barrabassada més que hem d’anotar i afegir a la llarga lacra de la corrupció. No són les despeses sanitàries dels immigrants els que empobreixen el País Valencià, és una corrupció impresentable i injustificable.
Com conclou, Jordi Muñoz a la darrera revista ‘Pasajes’, de la tardor 2013, entorn a “El preu electoral de la corrupció: per què els votants la castiguen tan poc?” Hi ha moltes causes i factors, potser per clientelisme, potser per l’intercanvi, “roba però fa o fa perquè roba”?, potser pels votants miops i les ulleres partidistes, potser per ignorància, per escepticisme radical en la informació, pel cínic “tots són iguals”, per manca d’alternatives, per fatalisme… No obstant això, és evident que “a mitjà i llarg termini, la corrupció perjudica el creixement econòmic, el desenvolupament humà i el progrés moral i cultural de les societat que la pateixen. Per tant, el combat contra la corrupció hauria de ser un objectiu prioritari de tota societat que tinga un mínim de consideració per ella mateixa. El vot és només un instrument, potencialment molt poderós, que té la ciutadania a les seues mans per a contribuir al control de la corrupció”.
Al meu parer, és delinqüencial i profundament corrupte i criminal, disparar sobre els immigrants a les fronteres, excloure els immigrants del sistema de salut i encara més condemnar-los a sofrir les malalties i els dolors insuportables en soledat, en maltractar-los igual o pitjor que els que maltracten els animals. A l’espai europeu tenir immigrants fora de la sanitat és infame i aberrant, una ignomínia, del tot contraria als drets humans i al que s’espera d’una societat democràtica; perquè es mesura el desenvolupament d’un país per la seua capacitat d’atendre les necessitats dels mes vulnerables; que ho facen, això de fustigar els immigrants, amb una crueltat infinita, uns partits que es reclamen partidaris de “l’humanisme cristià”, és un escarni total i una burla: bastant per a declarar aquest ‘cristianisme’ reaccionari del PP del tot abominable i vomitiu. Perquè és fa servir un crucificat per a tapar el racisme, el martiri, el calvari, els trets, l‘exclusió i la crucifixió actual dels immigrants, que, a Europa són els sers més febles, vulnerables desprotegits i desemparats, com suggeria Hannah Arentd. Davant aquests espectacles hem d’interrogar-nos: “Cristians”?; i concloure: “No, gràcies, cretins!”.
