No m’agrada perquè en relació al català, Catalunya i els països de parla catalana o valenciana, el premi Nobel peruà fa trampa i juga brut. Allà, a la seua darrera novel•la, “L’heroi discret” hi ha un personatge inquietant, Edilberto Torres, -meitat pedòfil, meitat sacerdot-, que, se li apareix a l’adolescent angelical Fonchito i sembla que el persegueix no sabem encara si per a fer-li mal; potser m’equivoque -perquè estic a la meitat de la novel·la, no sé el desenllaç-, però se li sembla molt al netejador de les marques de sang de l’accident del Metro Valencia-Torrent. Sembla la seua viva imatge… tot i que el dimoniet peruà plora per tot i el dimoni ‘valencià’ ens fa plorar a tots; ens causa una esgarrifança radical perquè és un llop famolenc d’ovelletes tendres. Els valencians o catalans, perquè no ens hem defensat prou bé des de la ‘transició’ fins ara, som ovelletes tendres a atemorides que els esbirros del PP pensen que poden atacar amb impunitat absoluta. Això s’ha d’acabar; cap més agressió sense una denúncia i una resposta adequada. Si ens ataquen, els hem de denunciar i si la justícia ‘espanyola’ no ens serveix perquè està venuda al PP anar als tribunals europeus. No podem consentir més agressions terroristes com les que ens han fet en la dictadura i quasi 40 anys després, com si encara estiguérem en la dictadura anterior.
Tornant a Vargas Llosa sense deixar a l’altre sinistre personatge: ‘ells’, els hispanòfils, castellanistes, poden fer congressos de llengua, cultura, societat i economia a tots els països de parla espanyola, d’Europa i de Llatinoamèrica, la comunitat iberoamericana, sense cap problema, però, intenten criminalitzar-nos, demonitzar-nos i condemnen als països de llengua i cultura catalana i valenciana a la clandestinitat’, a la fragmentació i a un cert secessionisme lingüístic, cultural i, sobretot, polític que castra i amputa del tot la nostra dimensió ciutadana i humana, concretada en el nostre territori d’”Els països del tallamar”, com ens narra deliciosament Joan-Carles Martí i Casanova, des d’Elx, amb ulls d’ocell que travessa tots els horitzons. No estic d’acord amb aquesta amputació que ens imposen i no els compre la seua proposta d’estigmatitzar-nos negativament als valencians, [balears i catalans], des d’un racisme contrari als drets humans. Perquè nosaltres, tenim dret a tenir els mateixos drets de ciutadania que la gent castellanoparlant o de qualsevol altra cultura o país.
Podem agafar els assatjos “Nosaltres, els valencians”, de Fuster “País perplex” de Josep Vicent Marqués, “País Complex” de Joan Romero i Ximo Azagra, el de “La Commonwealth catalano-valenciana”, de Josep Vicent Boira, el d’”Espanya, capital Paris”, de Germà Bel o “La nació dels valencians” de Joan Francesc Mira o d’altres sobre la nació completa, es diga, nació valenciana, nació catalanovalenciana, Estat Valencià, Estats-Units Andorrans o el que siga, per veure i comprovar que els habitants i els països de l’Eix Mediterrani som discriminats per l’estat espanyol a tots els nivells, lingüístic, cultural, fiscal, comunicativament, etc.. Ningú, -cap Mefistòfeles-, ens ha de dir a la valenciana gent, com organitzar-se per construir el nostre futur i per eixir del desastre en que ens ha ficat les polítiques espanyolistes del PP i dels ‘senyors’ Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, amb una corrupció impune i un malbaratament desgavellat.
Aquesta gentussa, -tan ‘patriotera’-, que ens ha arruïnat i s’ha burlat dels valencians, -tant catalanoparlants com castellanoparlants-, “ofrenant noves glòries”, no té cap dret per donar-nos lliçons de moral, d’ètica, de política, d’estètica o de país. Nosaltres, les valencianes i els valencians, sense cap síndrome d’Estocolm, -amb prudència i cautela-, però sense cap por que ens paralitze, hem de decidir quin País Valencià volem per a nosaltres i les generacions de l’avenir. Per persistir en llengua, cultura, economia i país. Des de la nostra federalitat o confederalitat. Cap, trist, mediocre i avorrit polític, del tot impresentable i desprestigiat, siga del PP o d’on siga, ha d’entrebancar la nostra aspiració al benestar (en salut, educació, serveis socials, fiscalitat, inversions, etc.), a la dignitat i a la llibertat del País Valencià. I, al meu parer, des de la societat civil valenciana i sense cap por a la llibertat- no hem de permetre que ens trenquen, ens dividisquen, ni que ens tallen els vincles i els lligams culturals, econòmics, socials, ‘polítics’, geogràfics, ecosistèmics, de veinatge i familiars que hi ha entre el nostre país, les Illes i el Principat de Catalunya. Des de fa més de 750 anys.
Davant les amenaces antivalencianes del PP, l’oposició d’esquerres del País Valencià no s’hauria d’atemorir i li hauria de plantar cara i respondre-li com es mereix. Una resposta intel•ligent i adequada: fer que investiguen la seua responsabilitat en els afers bruts. Perquè gentussa així d’indecent hauria de pagar per la s eua corrupció i obstrucció a la justícia, en compte d’atemorir els habitants del País Valencià, amb amenaces i agressions, com si fóren menors d’edat que volen ésser enganyats per personatges mentiders i corruptes. Si Mefistòfeles existeix sens dubte s’ha reencarnat en la seua manca d’humanitat, de justícia i de caritat, la seu manca d’escrúpols sense entranyes, mentre ens mostra la seua creu de ferro daurada a la mesa del parlament valencià, imposant les seues creences privades en un espai laïc i públic. Igual com la seua noció patètica de “valenciania” del tot antivalenciana des d’un espanyolisme, que, als valencians ens vol sense nom, sense cap relació amb els nostres companys, germans o cosins germans en llengua; en vol callats i exterminats. I tanmateix li donem les “gràcies” a ell i als sectaris nacional-catòlics de la CEE, els bisbes espanyols, ‘valencians’ i anticatalans, -altres mefistòfeles-, d’estigmatitzar i satanitzar el dret a decidir, el dret a l’avortament de les dones, el dret al matrimoni gai i l’opció independentista. Amb aquests beatos, atacant-nos i dient que això del dret a decidir, individual o col•lectivament, és ‘pecat’ i delicte perquè ataca el “bé comú”, estem salvats, tant el País Valencià com els Països Catalans. Ni un pas enrere. Al revés, com diu la cançó: “sempre anirem obrint pas!”.
