L'accident de metro de Jesús i el País Valencià (1ªpart)

14 gener 2014 01:00h
Un amic de la Safor, nacionalista valencià-català, em va enviar estusiasmat un missatge: “C… també hi creu .Dóna per descomptat la independència de Catalunya i la seua posterior propagació a la resta de Països Catalans”. En la notícia ampliada aquest inquisidor de cognom C deia que està en contra que el nostre País porte el nom dels valencians… perquè el voldria inominat, sense nom o anomenat “el Levante español” com ens diuen des de les TV de Madrid, inclús les “TV progres”, per a desvalencianitzar-nos i descatalanitzar-nos del tot.

Em sembla una ‘bona notícia’ que aquest pepero de l’Opus Dei ajude a difondre el missatge dels Països Valencians [o Catalans]; potser vostés no el coneixen, perquè és un home gris com el del conte de Momo de Michael Ende, però, és un bròfec, despietat i rancorós, com el Padrino de Francis Coppola. És aquell ésser capaç de ser ‘ell i el seu germà’, a la vegada, tot i que era la seua pròpia veu, és aquell ‘subjecte’, poc estimat per la valenciana gent, capaç d’intentar enganyar a Jordi Èvole a “Salvados i després no dir-li ni mu. No va respondre a cap pregunta, aplicant-se la llei de “l’ormetà”, el pacte de silenci dels delinqüents, com si fos el cap d’una banda mafiosa de la Camorra i no el president de les Corts Valencianes que ha de donar explicacions a la ciutadania dels seus actes; un polític reaccionari, homòfob i misògin que s’amaga darrere de creus, clergats, precessons i cerimònies religioses per tapar els seus pròpis escàndols polítics, personals i econòmics; i per tapar també tots els afers bruts de corrupció del seu partit. Ara acaba de deixar l’exclusivitat econòmica al parlament valencià per a dedicar-se al negoci dels caquis, potser mitjançant subvencions europees que van a parar a genteta com ell o la Casa d’Alba,  mentre que els llauradors de veritat han de plegar en la misèria. Aquesta setmana el jutge Ruz, de l'Audiència Estatal l'interrogarà al seu despatx per les seues 'donacions' al PP per afavorir, pressumptament a les seues empreses vinculades a l'Administració i als negicis tèrbols o foscos.

Èvole va fer un programa dedicat a treure a la llum l’accident sobre el Metro de València; per a explicar com 43 persones mortes i 56 ferides, en el que passà el 2006 a l’estació de Jesús, va concloure amb zero responsables. I aquest inominat va quedar com el vilà i brètol d’una pel·lícula dolenta, plena de sang. Jordi Èvole es va contindre, però la gent que estava al seu voltant li van dir més que un porc. Perquè semblava d’una arrogància malaltisa, ridícula i patètica. La seua cara de pallasso, el seu somriure cínic d’orella a orella, se li va tornar agre davant les preguntes pertinents d’un periodista agosarat que va posar el dit a la nafra, al passeig per la rambla de l’antic riu Túria, quan fugia escoltat per guardaespatlles que el protegien. I en aquest cas, la ferida va sagnar en públic en forma de silenci, d’impunitat i de vergonya.

Aquest polític, després de l’accident, calculadora i fredament, a traidoria,  anà, com un mafiós, casa per casa de les víctimes, oferint-los diners, beques i llocs de treball per a tractar de tapar-los la boca i que no presentaren cap denuncia contra la Generalitat Valenciana per l’accident del Metro de Jesús. Un accident que s’haguera pogut evitar, fàcilment, i on moriren tantes persones i d’altres quedaren ferides, fotudes i traumatitzades de per vida. Com un dels personatges dels films de Quentin Tarantino, es va dedicar a esborrar la carnisseria, les marques i les petjades de sang que havia deixat aquell horrorós i cruel accident de Metro.
Jo no crec en dimonis, però tinc prou ‘cultura’ religiosa a les meus espatles per saber que si existeix Mefistòfeles, de Thomas Mann, al ‘Doctor Faust’, ha de ser com ‘ell’; un ésser capaç de tenir moltes cares, molta barra i moltes veus; un ésser capaç d’encarnar la maldat política perquè els causants de les tragèdies i de les desgràcies isquen impunes del tot.  Només de veure’l ens entra una esgarrifança i una suor freda per l’esquena; ens genera desassossec com els dimonis de la nostra infantesa, del premi Nobel polonés, Czeslzw Miłosz a “La Vall d’Issa”, monstres que veiem rere les ombres fosques a la vora del foc a l’hivern, en la llarga nit sense llum, ple d’ànimes inquietants dels objectes, dels morts i dels vius i per l’olor a sofre, com Hugo Chávez li va dir a Busch, a l’ONU: “en este sitio aun hace olor a azufre, aquí ha estado el mismísimo diablo, con cuernos y rabo”…  quan aquell sàtrapa havia declarat la guerra a Iraq i s’inicià una criminal matança.

Segurament, ell, Camps i uns quants assessors menyspreables orquestraren les ordres i les instruccions perquè a les Corts Valencianes, -degudament ensinistrats- tots els que compareixeren a la Comissió d’Investigació, repetiren com un mantra que tota la ‘culpa’ era del conductor que va morir, per a carregar-li tots els morts i els ferits de l’accident del Metro. Tractaren de tapar l’accident relegant-lo i invisibilitzant-lo als mitjans de comunicació, a l’estil del nazi Goebels, instrumentalitzant la visita del papa Ratzinger, Benet XVI, a València, -amb pompa i solemnitat ceremonial beatífica, cínica i hipòcrita, per tapar el dolor i el mal que havien causat amb la desídia i la pròpia responsabilitat dels polítics de la Generalitat Valenciana. Ara s’està investigant en la trama Gürtel, Nóos, Urdangarin, Cristina de Borbón, etc. Esperem que no siguen declarats "no culpables", com va passar amb l'afer Camps, perquè seria una presa de pèl, una infàmia i una burla clamorosa.

Fóren uns irresponsables polítics, que, advertits abans dels perills de la corba en el tram de les vies de València- Torrent i de la necessitat de posar una balises de frens de seguretat, optaren per la desidia i la frivolitat culpable de no fer res i deixar que el tren se n’eixira de les vies i amb el descarrilament, els vidres trencats de les finestres dels vagons del tren accidentat, desagnaren les víctimes d’una ignominia desastrosa i mortal; i quan es produeix la tragèdia, s’encarregà d’entretenir a la gent amb espectacles religiosos o esportius, alienants, allò que deia Marx de 'la religió com a opi del poble' aplicat al País Valencià per tractar de fer mirar cap a un altre costat i mantindre’ls al llimb. Tractant-nos com a menors d’edat, dels que et pots aprofitar i enganyar-los amb llepolies, fum, confetí, curses de cotxes i diners. Perquè tot val per a tapar els desficacis i la immoralitat sense escrúpols dels qui pensen que la vida dels altres no val res o es pot comprar. Perquè tornen les vides dels altres mercaderia; només eina de la cobdícia del guanyar diner i vots per tenir el poder dels manifessers que estan per sobre de la resta dels mortals. Perquè ‘ells’, aquests vulgars totpoderosos, són “l’infern per als altres”, capgirant el sentit del que deia Sartre. Si el diable té rostre, la cara d’aquest corrupte té tots els punts per a fer diana. De fet, diabòlicament, amb informació inviolable obtinguda pel seu pas per la Direcció General de Policia, va intentar atacar, en seu parlamentària, a Mònica Oltra, pensant, que, desprestigiaria una “història d’amor” perquè els pares de la diputada de Compromís no s’havien matrimoniat eclesiàsticament. Són dels que pensen que el matrimoni és per a tota la vida i la gent o els pobles no es poden separar. I ara com que es sent perseguit pels “marxistes” i "catalanistes" que denúncien la seua cobdícia i els seus afers empresarials il·legals, fa proclames anticatalanistes i antivalencianes perquè uns terroristes ataquen, violentament, la seu de Compromís a Ontinyent, la d’EUPV o la de la Intersindical Valenciana. Des del PP assenyalen, llencen la pedra, els seus lacais i esbirros agredeixen i amaguen la mà. Si els del PP sembren violència, -com han estat sembrant-la des de la transició fins ara-, algun dia la recolliran amb escreix. No podem suportar més, ni un minut més, les contínues agressions contra la gent d’esquerres, valencianista i catalanista del País Valencià. Ens obliguen a plantar-los cara. No podem permetre que ens continuen colpejant i posant l'altra galta com si no passara res. Si més no, alguns, no l'anem a posar més. Respondrem. No pot ser suportar més agressions sense resposta i amb absoluta impunitat.

next