Jose Mª Castellet i Joan Fuster a l'hotel Formentor

12 gener 2014 01:00h
D'esquerra a dreta, Castellet, Espriu i Joan Fuster.
De Josep Mª Castellet, recorde sobretot, els seu estudi sobre poesia catalana al segle XX, el seus estudis sobre l'obra de Josep Pla, seu 'Dietari' i el llibre "Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009)" on conta entre d'altres la seua relació amb Joan Fuster. Com ens diu Francesc Viadel a "Josep M. Castellet i Eds 62, mig segle de llibres i autors": "Les mítiques primeres converses poètiques a l’Hotel Formentor, celebrades el maig de 1959, i els actes del premis literaris de Gandia amb motiu del V centenari de la mort d’Ausiàs March, li serviren de teló de fons sobre el qual projectar els contorns interiors d’un Fuster que es delia per la bona conversa, en constant expansió intel·lectual, com una galàxia". Em va agradar que Castellet posara a Joan Fuster en aquest llibre dedicat a 'seductors', 'il·lustrats' i 'visionaris', perquè Fuster, potser, era una mescla de les tres coses. Un Fuster que va aconseguir emergir en el reclosit ambient valencià de la postguerra, trencar amb el grup Torre, de Casp i Adlert i ampliar les estratègies de reproducció cultural enmig de la dictadura, posant-se en contacte amb els exiliats de Mèxic de la revista "El pont Blau" a amb la gent de Barcelona, on hi era Castellet, Espriu i Palma de Mallorca, com ens conta l'alcoià Faust Ripoll a "El valencianisme a la postguerra".

D'aquells paràgrafs de l'Hotel Formentor, recorde un Fuster perseguint a preguntes a Dámaso Alonso i als prohoms de les lletres espanyoles, invitant-los perquè es posaren al nostre lloc i a la nostra pell i pensaren que dirien si els prohibiren expressar-se en la seua pròpia llengua, a l'escola, al parlament, a l'administració, etc. Li van respondre, -els escriptors castellans-, una mica incòmodes, que no podien posar-se en la nostra pell, que no ho podien ni imaginar-s'ho, ni pensar-ho. Encara estem com aleshores, encara no podem expressar-nos en llibertat, en la nostra pròpia llengua a molts indrets i encara els interrogants de Fuster als lletraferits espanyols de la Acadèmia de la Llengua Espanyola, tenen tot el sentit del món, són pertinents, encara que hagen passat 55 anys. De fet, molts encara eixim molts dies i moltes nits, -com personatges de Nietzsche, de Kafka o de Becket-, amb una llarterna a la mà, preguntant-nos per què, -si diuen que habitem en una 'democràcia'- encara no deixen expressar-nos en llibertat. Per què no ens deixen veure TV3? Per què ens tenen tant d'odi des d'Espanya? Per que no ens deixen ni tan sols tenir un horitzó referencial dels territoris de parla catalana, com ells tenen les seues pròpies referències i fan congressos de cultura, economia, societat i llengua espanyola a Iberoamèrica o a Europa sense cap impediment?
 

L'editor Castellet era un pont entre la cultura catalana, espanyola i Llatinoamericana. Fou amic d'alguns personatges claus de la intel·lectualitat espanyola quan progressivament s'anaven desengantxant del règim franquista, Aranguren, Valverde, Alberti, Buero Vallejo, Dámaso Alonso, Juan Benet, Sánchez Ferlosio, Dionisio Ridruejo, i tots els autors llatinoamericans que arribaren a Barcelona als anys sertanta, Gabriel Garcia Márquez, Vargas Llosa, etc. Aquest pont fa anys que s'ha dinamitat del tot perquè la majoria dels escritors espanyols s'han tancat en el castell d'ivori des d'on menyspreen del tot el català [gallec, basc], tot i que hi ha escasses i valuoses excepcions.

A més dels articles d'Àngel Velasco, de Xavier Pla i de Francesc Viadel, en va agradar també el d'Ignasi Aragay, des de l'Ara, el 12 de gener. Aragay escrivia l'article "Castellet, descansi amb Paz", on a "Els escenaris de la memoria" ens conta que Octavio Paz li va confessar que tenia arrels mexicanes lligades a l'antiespanyolisme de la seua pròpia nissaga familiar, i es mostra proper a Catalunya, als seus poetes -"són sòlids i, cosa que pot sorprendre als estrangers, d'una estranya universalitat", als seus exiliats -Ramon Xirau, per exemple, o al jove Josep Bosch que el va iniciar en la política-, als seus savis -Joan Coromines, per començar i a la seua necessitat de ser: "En la vella polèmica entre la cultura castellana i la de les nacionalitats perifèriques, jo no estic amb els centralistes, sinó amb els bascos, els gallecs i els catalans, independentment del lligam lingüístic, que estimo molt perquè és el meu, amb Castella". Termina amb un descanse en pau i un amén que subscribim. Perquè tant Castellet com Marx Cahner i Ramon Bastardes, del grup de Monserrat de Josep Benet autor "El genocidi cultural de Catalunya sota el franquisme", van venir pel País Valencià i fóren amics dels valencians, de Fuster, Vicent Ventura, Matilde Salvador i Maria Beneyto, i féren tot el possible perquè el País Valencià tinguera cara i ulls quan la dictadura ens apretava el coll per escanyar-nos del tot i deixar-nos sense rostre com ens voldrien aquells que voldrien que el nostre país fóra sense nom.

next