La retirada d’aquesta llei quan encara era només un avantprojecte fou una més de les reivindicacions de l’assemblea de docents per tal de desconvocar la vaga indefinida de l’inici de curs. El llaç quadribarrat simbolitza la lluita per una escola pública, de qualitat i en la llengua pròpia de les Illes Balears, que, malgrat els sàpiga mal a alguns, és el català. Aquesta mateixa afirmació al País Valencià, de seguida alçaria veus en contra —que si és valencià i no català, que si no mos fareu catalans…— però no es pot oblidar que l’Estatut d’Autonomia balear reconeix la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com a idioma oficial juntament al castellà. Cert és també, que el govern Bauzá, no s’ha lliurat del ridícul d’intentar subvencionar amb diners públics el secessionisme lingüístic, donant diners a les editorials per tal que editen els llibres escolars en eivissenc, mallorquí, menorquí, i formenterer… sense cap mena d’èxit.
L’aparició d’aquestos llaços als centres educatius es deu al front obert, pel president Bauzà, en la seva croada particular en contra del català. Tot va començar de manera sibil·lina quan, al poc de governar el PP després de les eleccions autonòmiques de 2011, les pel·lícules d’IB3 van deixar de poder veure’s en català, fet que avançava ja quin seria el camí a seguir. I més prompte que tard, la maquinària es va posar en marxa. Un dels primers exemples de la catalanofòbia de l’actual dirigent del PP balear, fou la supressió del requisit lingüístic als funcionaris públics, que ha passat a ser un simple mèrit. Això suposa, que qualsevol catalanoparlant haurà de canviar de llengua de manera obligatòria quan s’adrece a algun funcionari públic que no l’entenga. Si abans, quan existia el requisit lingüístic ja et trobaves, per exemple, amb metges que no t’entenien quan parlaves en català, imagineu-vos a partir d’ara que ja ni tal sols és un requisit.
Un segon exemple d’aquest atac a la llengua, i potser el més ambiciós, el trobem en l’àmbit de l’educació, un dels pilars sobre els quals s’apuntala el futur de qualsevol societat, i motiu aquest pel qual, és un objectiu polític a controlar. El curs passat, el Govern —això sí, complint una de les seves promeses electorals— va oferir als pares dels alumnes, triar la llengua vehicular dels seus fills en el primer ensenyament, pensant que aquests triarien majoritàriament el castellà, però el percentatge de pares que van triar aquesta opció foren ben pocs. No content amb la resposta, i com aquell que fa trampa perquè no li ha eixit el resultat que esperava, el govern, va gastar diners públics enviant cartes personalitzades als pares, i ampliant els terminis per tal que triaren de nou la llengua vehicular. El percentatge de pares que finalment triaren l’opció de castellà, augmentà respecte el primer intent, però tampoc no massa (les xifres ballen entre un 14% i un 30% final dels pares que triaren castellà).
Davant aquest intent fallit de fer desaparèixer el català de les aules, al govern balear se li va ocórrer la gran idea del Tractament Integrat de Llengües (TIL), que més o menys ve a ser: 33% de classes en català, 33% de classes en castellà, i 33% de les classes en anglès. Aquesta brillant idea, es va dur a terme sense cap tipus de consens amb la comunitat educativa i els especialistes en matèria pedagògica, cap al mes d’abril del curs passat. A més a més de que res del TIL apareixia al seu programa electoral, l’incomplia de manera flagrant, ja que en aquest s’advocava per una «educació fruit del consens» i «que no implicarà modificacions substancials amb l’alternança política… » Quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va suspendre cautelarment l’aplicació del TIL, dies abans de l’inici del curs, la reacció de Bauzá fou una fugida endavant sense sentit i una mostra més de la manera de fer tan «democràtica» d’aquest partit: per la via del Decret llei va salvar la implantació del TIL per aquest curs a les dues hores de pronunciar-se el TSJIB.
La implantació del TIL suposava entre d’altres coses, que un nen que acabava l’educació primària sense haver fet cap assignatura en anglès i sense tenir el nivell en aquesta llengua per poder seguir cap classe, de sobte es troba que en aquest curs, ha de fer una o dues assignatures en anglès; que no es sap com s’han d’avaluar aquestes assignatures impartides en anglès; que els continguts de les matèries són més minsos; etc. Això sense comptar que la conselleria no disposava de suficient personal format per tal de dur a terme el TIL, i que els centres varen haver de realitzar el seu projecte lingüístic en a penes tres o quatre mesos, amb la qual cosa el caos i el desastre en l’educació balear per aquest curs són ben palesos.
Un dels arguments utilitzats pel Govern és que ells no volen imposar cap llengua, i que donen llibertat als pares amb el democràtic dret de decidir en quina llengua vehicular han d’aprendre els seus fills, però això, òbviament, és un raonament trampós per dues raons. Primera, per què no deixen decidir el ciutadans sobre altres coses? Per què no ens deixen triar també els impostos que volem pagar? O si més no, per què no ens consulten el seu sou o en què gastar-se els diners públics? I segona, respecte a no imposar cap llengua, si no protegim la llengua més feble, minoritzada, —i en aquest cas no hi ha cap mena de dubte que és el català, malgrat la visió esbiaixada, per no dir malaltissa, dels qui afirmen que és el castellà la llengua que està en perill en els territoris catalanoparlants—, el que acaba per imposar-se és l’altra llengua, en un procés de substitució lingüística. Sembla clara quina és la política lingüística del govern balear: el català és un problema que cal eliminar i les seves polítiques són clares en aquest sentit, i no li importa gens ni mica que la gent ni parle català ni l’aprenga a parlar.
La llei de símbols és una passa més del govern Bauzá, en la seva escalada en contra del català. Però en els últims dies, alguns ajuntaments —sobretot de Mallorca— estan realitzant xicotets gestos de resistència al declarar les quatre barres símbol oficial d’interès local per tal d’esquivar la llei de símbols. Que aquest xicotet gest, sigui el símbol d’una resistència aferrissada en defensa de la nostra llengua i d’esperança d’un futur amb ella, i que ens encoratge a fer xicotets gestos en el nostre dia a dia: no sé qui, va dir que una llengua no sols desapareix perquè la gent no la parle ni l’aprenga a parlar, sinó també perquè els que la parlem deixem de fer-ho.
P.S. En el darrers dies el Govern ha reaccionat. A través d’un esborrany del decret que desenvolupa la llei de símbols, insisteix en què serà el Consell de Govern qui autoritze col·locar qualsevol símbol en els edificis públics, independentment de que siga declarat símbol d’interès local pels municipis. I que en cap cas s’acceptaran símbols representatius d’altres territoris o que es pugen confondre amb aquests, en clara referència a les quatre barres.
