Milers i milers de xiquetes i xiquets i adolescents tornen a l’escola i a l’Institut. Alguns serà la primera vegada que van, o hauran canviat d’etapa (d’Educació Infantil a Primària o a Secundària), de centre, de professorat, amb nous amics i companys…
D’alguna manera, un nou curs és sempre un grapat de novetats per a l’alumnat i per a les famílies, que hauran d’aprendre i acceptar les regles que conformen les relacions entre iguals, amb el sistema o amb el professorat.
Com tots els anys, les mares i pares dels més menuts –normalment, les mares- estaran molt pendents del que els passa o els hauria de passar i van regulant d’alguna manera els contactes amb els mestres. Si els menuts van aprenent, curs a curs, a anar a escola una bona part de les famílies sembla que van aprenent també a deixar de relacionar-se amb l’escola i el professorat, i és una llàstima.
Les famílies s’hauran gastat uns centenars d’euros en els llibres, quaderns, llibretes i altres complements i després els fills i filles hauran de dur-ho, dia a dia, matí i vesprada, a la motxilla corresponent que, teòricament, no hauria de pesar més del 10% del pes de l’escolar. Si no han començat a treballar amb la tablet o ordinador a l’Institut o el Col•legi.
I aviat vindran els deures, aquelles tasques directament imposades cada dia pel professorat a l’alumnat i que són martiri quotidià per a alumnat i família, sense que s’haja demostrat en cap lloc que servisquen per a aprendre més del que s’aprén a la classe.
Sorgiran els conflictes de l’hora de gitar-se de nit i alçar-se del llit a hora, entre setmana i dissabtes i diumenges, i hi haurà necessitat de controlar les activitats de pantalla -tele, internet, telèfons, tablets- perquè no interferisquen massa en la vida familiar i escolar. I potser encara vulguen jugar, si és que han arribat a aprendre i encara no ho han oblidat.
Amb tot aquest panorama, què poden fer les mares i pares perquè filles i fills traguen el major profit dels mesos del curs que comença?
DEU PUNTS A TENIR EN COMPTE
Deixeu-me, només, que faça algunes propostes perquè les debaten el pare i la mare, a soles o en companyia d’altres amb els mateixos interessos educatius, i les posen en pràctica. O, almenys, que valguen per iniciar una reflexió personal o com a punt inicial de debat.
1. Cal anar a l’escola, conéixer el tutor o tutora dels fills i anotar al calendari o a l’agenda del mòbil les dates per reunir-se periòdicament, sense esperar a que els mestres criden quan hi ha problemes. I parlar, també, quan les coses van bé i perquè vagen millor.
2. Haurien de posar un màxim de temps per a fer els deures a casa: entre 20 minuts els més menuts a hora i mitja els més majors. I si no els fan, que s’apanyen amb el professorat. El millor seria negociar amb el tutor o tutora i acordar que, si no hi ha deures, millor.
3. És important marcar les tasques que han de fer a casa els fills o filles, des de ben xicotets. Tant les que són responsabilitat seua (habitació, joguets, roba, llibres….) com la participació en les que són familiars i exigir que ho facen.
4. El pare i la mare haurien de programar-se un temps diari per parlar sobre els fills, quan els fills no estiguen davant. Si no pot ser diari que siga dia-si-dia-no un poc més llarg. I que tot el que els diguen o els facen fer o n fer siga sempre en nom dels dos.
5. També, cada pare o mare hauria de trobar uns minuts al dia per a parlar, jugar, passejar, fer treballs manuals o explorar l’internet amb cadascun dels seus fills. I el cap de setmana un poquet més, a soles i tots junts.
6. S’han de facilitar als menuts i majors experiències interessants, activitats on aprenguen altres coses de les que no s’aprenen a l’escola: esports diferents i alternatius, col•leccions, treballs manuals, ajuda a altres persones…
7. Haurien de plantejar-se i aconseguir limitar el temps diari i setmanal d’activitats amb les pantalles i pantalletes. i proporcionar-los activitats d’aire lliure i de relació amb altres persones, en directe, sense trampes ni excuses.
8. Caldria no deixar-los passar cap conducta negativa sense que s’adonen que ho han fet mal, i que allò que fan malament arribe a costar-los alguna cosa. I, també, reconèixer-los quan fan les coses ben fetes i com cal. Per això, han de tindre clar què s’espera d’ells, i poder negociar com i quan.
9. S’ha d’estar atent en no donar-los de seguida tot el que demanen; que els coste esforç i temps guanyar-se les coses. Amb l’esforç els donaran valor i amb el temps aprendran a esperar, un dels millors aprenentatges de la vida. Perquè, encara que anem contra el que prediquen les pantalles, ni ha de ser tindre-ho tot ni pot ser tindre-ho ara mateix.
10. I cal fer-los veure que són persones importants per a la família,per al pare i la mare, els germans, iaios i demés família extensa, i propiciar unes relacions familiars que els ajudaran a trobar el seu lloc en la vida.
CRÉIXER I FER CRÉIXER
Si la mare i el pare tenen en compte aquests punts i prenen el costum d’anar posant-los en pràctica des que els fills i filles són ben menuts, hi haurà moltes possibilitats que tinguen uns comportaments adequats quan vagen creixent. També poden anar assolint-los si no els han posat en pràctica des del principi; tot és adonar-se’n, prendre consciència i posar-se a la tasca.
Es necessita temps i dedicació, però això és ser pare i mare, dedicar-se des que els fills i filles naixen fins que podran ser autònoms i responsables d’ells mateixos i independents en la vida. Això és créixer, i fer créixer.
Psicòleg
http://eduardhervas.blogspot.com
http://educarenfamilia.blogspot.com
FACEBOOK: EDUARD HERVÀS, PSICÒLEG
FACEBOOK, ADOPCIÓN, ADOPTAR
TWITTER: PSICOFAMILIA
