ELS DEURES ESCOLARS, ENTRE EL DESIG I LA POR
Em contava l’estiu passat la mare d’un xiquet de vora quatre anys que anà a la reunió de final de curs de la classe i la mestra els donà un grapat de papers per als deures de l’estiu del seu fill. El xiquet havia de fer la feina als fulls, copiant lletres al llarg i ample de l’estiu, amb la condició que “ho fera ben fet”. Perquè, com digué la mestra, no havien estat tot el curs “ensenyant-los a fer les lletres” perquè ara a casa desaprenguera el que havia aprés, i “ho fera malament a casa per culpa dels pares”.
La mare es debatia i dubtava entre dues opcions: el desig de passar de deures amb el perill que el nen s’oblidara de l’ensenyament regulat fins a setembre i la por de no fer-ho i que “li prenguera mania” per a la resta dels anys d’Escola Infantil en què hauria de ser la seua mestra. Mala cosa, això de la por dels pares al professorat i que mereix un article sencer, i mala cosa dubtar entre aquestes dues opcions. Li vaig dir que no s’ha demostrat encara en cap estudi ni investigació que fer deures a casa augmente l’aprenentatge escolar de l’alumnat, sinó al contrari, els complica la vida. Perquè les xiquetes i els xiquets aprenen de veres quan posen en pràctica en la realitat de la vida allò que els han facilitat a l’escola i no quan han de repetir exercicis o fer còpies a casa al paper.
A pares, mares, iaios i iaies els obliguen a assumir també el paper afegit de professorat no-qualificat, el que enverina la vida familiar quotidiana en massa ocasions. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures, especialment a l’estiu. Hi ha xiquet o xiqueta que l’única cosa que aprén és a estar hores i hores davant el full, entrenant-se en no fer el que li diuen que cal fer, la qual cosa augmenta la tensió parental i familiar en traure de les seues casetes el pare i/a la mare i, fins i tot, fent-los barallar-se entre ells.
Com a conclusió i opinió professional meua, els deures escolars de l’estiu haurien d’estar prohibits per llei i dedicar tot el temps al joc. En veritat, no hi ha cap norma que obligue a fer els deures però, al contrari, sí que la hi ha perquè juguen. Mirem com el dret a jugar és un dels drets fonamentals de la Declaració dels Drets de la Infància, un dret tan important com el de menjar, tindre un nom o tindre una família. Perquè l’única manera que tenen els infants d’aprendre a viure és jugar. Jugant, jugant fan allò més important que és aprendre.
PROGRAMA ALTERNATIU DE DEURES A CASA
Però no vull dir que a l’estiu no s’ha de fer res. Al contrari, considere que les famílies haurien de planificar un programa alternatiu de deures recomanats per a l’alumnat d’Educació Infantil i Primària, que hauria de compondre’s, almenys, pels següents temes, activitats i objectius educatius:
– Hores d’aigua a la platja o a la piscina, per aprendre a nadar, jugar i cansar-se.
– Llibres per a mirar, repassar i/o llegir sense resums escrits, perquè els vinga allò de la gana i necessitat de llegir per plaer.
– Molts contes contats, per augmentar la seua imaginació i buscar les històries als llibres.
– Diferents sessions d’històries i àlbums fotogràfics familiars, per aprendre a sentir-se part d’una família, que va més enllà dels pares
– Hores mirant, ajudant i embrutant-se en la cuina de casa, per aprendre a menjar i a fer menjar.
– Activitat física: esports, passejos, bicicleta, patins, corda de botar…
– Hores amb les amigues i amics, amb joc lliure, per aprendre les relacions i les activitats comunes.
– Activitats extra: veure amagar-se la lluna, veure eixir el sol, anar a un concert de la Banda o una nit de Jazz, buscar i estudiar formiguers o col·leccionar fulles d’arbre o pedres del camp.
– Algun temps lluny dels pares, per aprendre l’autonomia i que els pares es retroben com a parella.
– Col·laborar en les activitats domèstiques, per aprendre responsabilitat i coresponsabilitat.
– Participar en la compra diària o setmanal, per aprendre economia i a sumar i restar…
El pare i/o la mare (que de vegades també han discutit per causa dels deures) tenen el perill de sentir-se avaluats quan el menut o la menuda va a classe al setembre amb el feix de fulls acabats i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. “Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets?”
Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a projectar invents, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a llegir llibres per plaer o a fer com si s’avorriren. I açò val tant per a les vacances més o menys llargues de tot l’any com per als dies i caps de setmana d’enmig del curs.
Les tasques escolars s’han de fer a l’escola i les ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular i Programació de l’Aula –que haurà d’estar d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-, amb objectius educatius clars.
Però, al capdavall, com sempre, em demanen solucions i respostes a la pregunta: I què poden fer el pare i la mare amb els deures que ja tenen damunt la taula, tot juliol i agost?
Jo els responc, simplement, que poden fer que els deures es perden per casa i apareguen, o no, el primer dia de classe. I anar i dir: “Mira, es va perdre el primer dia de les vacances, però el xiquet ha aprés molt i s’ho ha passat molt bé…”. Perquè hauran posat en pràctica el programa alternatiu de deures de l’estiu a casa i els haurà aprofitat als menuts per a créixer com a persones, que és el que importa, i hauran seguit aprenent a viure.
